[CAT]

 

(80 aniversari de la seva mort)

 

Laura Vicente

 

Emma Goldman va morir a Toronto (Canadà) el 14 de maig de 1940. Per aquestes dates era una dona revellida i cansada, però va morir activa i celebrant la vida malgrat la gran decepció que li va ocasionar la derrota de la Revolució i la Guerra Civil espanyola a l’abril de 1939.

 

Per a recordar-la, i pensar-la en present, en aquests vuitanta anys transcorreguts des de la seva mort, i en plena pandèmia del COVID.19, ens agradaria parlar d’ella des de la seva vida més que des del seu pensament. I això malgrat que fer aquesta separació entre vida i pensament no sembla tenir sentit en ella, així ho escrivia amb el seu característic apassionament:

 

« (…) sabia que allò personal jugaria sempre un paper dominant en la meva vida. No estava tallada d’una sola peça (…). Feia temps que m’havia donat compte que estava feta de diferents madeixes, cadascuna diferent a l’altra en to i textura. Fins a la fi dels meus dies estaria dividida entre l’anhel per una vida personal i la necessitat de donar-lo tot pel meu ideal». [1]

 

La millor manera d’acostar-se a la vida d’Emma Goldman és llegir el seu llibre Vivint la meva vida, una autobiografia publicada en 1931 dividida en dos toms. El primer abarca des del seu naixement en 1869 en Kaunas (Lituània) fins a 1912. El segon contempla un període més breu, des de 1912 a 1928, i engloba un moment especialment conflictiu als EUA que acaba amb la seva expulsió del país i pèrdua de la ciutadania en 1919 i, sobretot, la seva experiència de gairebé dos anys a la Rússia revolucionària.

 

La seva vida va ser un continu «somiar cap endavant», una virtut anticipatòria que va envair la seva vida i la va activar. Va ser una poderosa força motivadora que no sols es va basar en l’ideal anarquista, sinó també en la imaginació, l’art i la bellesa. La vitalitat de Goldman li va donar força per a emancipar-se de les rutines quotidianes i, amb això, per a mirar cap al futur. Construint el futur, en el qual estem nosaltres, va obrir els espais on va poder projectar els seus desitjos actius. La seva vida no va ser fàcil.

 

D’on va treure Goldman, no obstant això, la seva esperança de canvi? Només se’ns ocorre que la resposta pot estar en un acte gratuït de confiança que podríem atribuir al seu amor per la vida, al seu amor pel món. Un amor que ella no entenia com un ideal abstracte, sinó com la preocupació que li generava qualsevol ésser viu (un cavall maltractat, les preses en la presó, les prostitutes, les obreres que es veien obligades a portar criatures al món sense desitjar-ho, l’autor d’un atemptat, les víctimes dels bolxevics o del feixisme en la Guerra Civil espanyola).

 

Aquest amor per la vida era per a Goldman una fi en si mateix que intensificava el seu compromís i el goig de la vida. També era un acte de «somiar cap endavant», en la mesura en què contribuïa a crear les condicions per a deixar a la posteritat el seu desig d’un món millor. Ella va construir una ètica basada en la humilitat de les micropràctiques corrents de la vida quotidiana a la seva casa, que obria a molts companys i companyes, en el seu gust per la cuina per a agradar als seus convidats/as, però també en la presó quan va aconseguir, un nadal, que totes les preses sense xarxes familiars o amistoses (que ella si tenia) tinguessin un petit regal.

 

El seu amor pel món era una mostra del seu rebuig a l’egoisme i a l’individualisme possessiu contra el qual no es va cansar d’escriure, era una mostra de la seva ètica generosa i desinteressada per la qual sempre va viure en precari. [2]

 

Curiosament, Emma Goldman és coneguda per una frase que mai va dir: «Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa». No es tracta d’una falsedat completa però la frase no va existir.

 

D’on va sortir aquesta mentida a mig fer? En el context de la Revolució russa, quan va viure al seu país d’origen entre gener de 1920 i desembre de 1921, Goldman es va fixar molt aviat en el que li semblava «una estranya falta de solidaritat» en la població, ho va resumir d’aquesta manera: «A la gent ja no li quedava ni la vitalitat, ni l’empatia necessàries per a pensar en el l’altre». [3] Alguna cosa que per a ella era fonamental que existís en una revolució social i que li va començar a generar dubtes (i insomni i mal de cap) sobre el caràcter revolucionari del nou règim. A Emma Goldman li va costar creure-ho, però la dictadura bolxevic havia donat una destralada a l’aspecte social de la vida a Rússia:

 

«Ja no hi ha cap fòrum ni tan sols per al debat social més inofensiu, no hi ha clubs, no hi ha llocs de trobada, no hi ha restaurants, ni tan sols sales de ball. Recordo l’expressió de perplexitat de Zorin [un amic bolxevic] quan li vaig preguntar si la gent jove no podia quedar de tant en tant per a ballar lliure de la supervisió comunista. “Les sales de ball són llocs de reunió de contrarevolucionaris. Les hem tancat”, em va informar». [4]

 

Ballar, per a Goldman, era símptoma d’una vida plena d’alegria i vitalitat, mentre que la vida que impulsava el Partit Comunista era, segons el seu criteri, una vida severa i intimidatòria, una vida sense color ni calidesa, una vida repressiva.

 

En aquesta anècdota crida poderosament l’atenció com s’utilitza el lema que ha comprimit a Emma Goldman en una píndola per a ser utilitzada pel capitalisme actual, que tot el vampiritza i el vomita, convertida en mercaderia reaccionària. Les seves paraules, les que sí que va dir, són una mica més que un lema comercialitzable, són un petit programa del que era important per a ella en la vida: empatia, alegria, calidesa, color, llocs de trobada i de debat (per a poder xerrar, menjar amb les amistats o companys/es, ballar, rebre flors, llegir, anar al teatre, etc.), en definitiva, gaudir de la vida. No obstant això, qualsevol suggeriment del valor de la vida humana, de la importància de la integritat revolucionària, era repudiada per les seves amistats bolxevics com a «sentimentalisme burgès».

 

Goldman es va adonar que els i les bolxevics creien sense reserves en la «fórmula jesuítica que la fi justifica els mitjans», per això, tot era legítim si servia al seu plantejament de la revolució, qualsevol altra política era acusada de feble, sentimental i traïdorenca amb la revolució. [5] Ella, des de la seva rebel·lia anarcofeminista, no podia avalar aquest plantejament perquè mai va deixar de commoure’s per la indiferència davant la vida o pel sofriment de l’ésser humà.

 

La seva vida va ser un remolí, Emma Goldman va ser apassionada, diversa i contradictòria, no temia parlar i escriure sobre la importància de la sexualitat (alguna cosa que li va etzibar una jove Emma a un sorprès Kropotkin), va donar prioritat a la seva autonomia en les diverses relacions de parella que va tenir, va renunciar a la maternitat, no va témer mostrar els seus dubtes, incoherències i contradiccions, va ser generosa jutjant a les persones amb benevolència i reservant la crítica a la societat.

 

Aquesta Emma Goldman és la dona rebel que volem recordar vuitanta anys després de la seva mort.

 

 

 

[CAST]

 

EMMA GOLDMAN Y SU AMOR POR LA VIDA

 

(80 aniversario de su muerte)

 

Laura Vicente

 

Emma Goldman murió en Toronto (Canadá) el 14 de mayo de 1940. Por esas fechas era una mujer avejentada y cansada, pero murió activa y celebrando la vida pese a la gran decepción que le ocasionó la derrota de la Revolución y la Guerra Civil española en abril de 1939.

 

Para recordarla, y pensarla en presente, en estos ochenta años transcurridos desde su muerte, y en plena pandemia del COVID.19, nos gustaría hablar de ella desde su vida más que desde su pensamiento. Y esto pese a que hacer esa separación entre  vida y pensamiento no parece tener sentido en ella, así lo escribía con su característico apasionamiento:

 

« (…) sabía que lo personal jugaría siempre un papel dominante en mi vida. No estaba cortada de una sola pieza (…). Hacía tiempo que me había dado cuenta de que estaba hecha de diferentes madejas, cada una diferente a la otra en tono y textura. Hasta el fin de mis días estaría dividida entre el anhelo por una vida personal y la necesidad de darlo todo a mi ideal». [1]

 

La mejor manera de acercase a la vida de Emma Goldman es leer su libro Viviendo mi vida, una autobiografía publicada en 1931 dividida en dos tomos. El primero abarca desde su nacimiento en 1869 en Kaunas (Lituania) hasta 1912. El segundo contempla un periodo más breve, desde 1912 a 1928, y engloba un momento especialmente conflictivo en EUA que acaba con su expulsión del país y pérdida de la ciudadanía en 1919 y, sobre todo, su experiencia de casi dos años en la Rusia revolucionaria.

 

Su vida fue un continuo «soñar hacia delante», una virtud anticipatoria que invadió su vida y la activó. Fue una poderosa fuerza motivadora que no solo se basó en el ideal anarquista, sino también en la imaginación, el arte y la belleza. La vitalidad de Goldman le dio fuerza para emanciparse de las rutinas cotidianas y, con ello, para mirar hacia el futuro. Construyendo el futuro, en el que estamos nosotras, abrió los espacios donde pudo proyectar sus deseos activos. Su vida no fue fácil.

 

¿De dónde sacó Goldman, sin embargo, su esperanza de cambio? Solo se nos ocurre que la respuesta puede estar en un acto gratuito de confianza que podríamos atribuir a su amor por la vida, a su amor por el mundo. Un amor que ella no entendía como un ideal abstracto, sino como la preocupación que le generaba cualquier ser vivo (un caballo maltratado, las presas en la cárcel, las prostitutas, las obreras que se veían obligadas a traer criaturas al mundo sin desearlo, el autor de un atentado, las víctimas de los bolcheviques o del fascismo en la Guerra Civil española).

 

Ese amor por la vida era para Goldman un fin en sí mismo que intensificaba su compromiso y el gozo de la vida. También era un acto de «soñar hacia delante», en la medida en que contribuía a crear las condiciones para dejar a la posteridad su deseo de un mundo mejor. Ella construyó una ética basada en la humildad de las microprácticas corrientes de la vida cotidiana en su casa, que abría a muchos compañeros y compañeras, en su gusto por la cocina para agasajar a sus invitados/as, pero también en la cárcel cuando logró, unas navidades, que todas las presas sin redes familiares o amistosas (que ella si tenía) tuvieran un pequeño regalo.

 

Su amor por el mundo era una muestra de su rechazo al egoísmo y al individualismo posesivo contra el que no se cansó de escribir, era una muestra de su ética generosa y desinteresada por la que siempre vivió en precario.[2]

 

Curiosamente, Emma Goldman es conocida por una frase que nunca dijo: «Si no puedo bailar, tu revolución no me interesa». No se trata de una falsedad completa pero la frase no existió.

 

¿De dónde salió esta mentira a medias? En el contexto de la Revolución rusa, cuando vivió en su país de origen entre enero de 1920 y diciembre de 1921, Goldman se fijó muy pronto en lo que le parecía «una extraña falta de solidaridad» en la población, lo resumió de esta manera: «A la gente ya no le quedaba ni la vitalidad, ni la empatía necesarias para pensar en el prójimo».[3] Algo que para ella era fundamental que existiera en una revolución social y que le empezó a generar dudas (e insomnio y mal de cabeza) sobre el carácter revolucionario del nuevo régimen. A Emma Goldman le costó creerlo, pero la dictadura bolchevique había dado un hachazo al aspecto social de la vida en Rusia:

 

«Ya no hay foro alguno ni siquiera para el debate social más inofensivo, no hay clubes, no hay lugares de encuentro, no hay restaurantes, ni siquiera salas de baile. Recuerdo la expresión de perplejidad de Zorin [un amigo bolchevique] cuando le pregunté si la gente joven no podía quedar de tanto en tanto para bailar libre de la supervisión comunista. “Las salas de baile son lugares de reunión de contrarrevolucionarios. Las hemos cerrado”, me informó».[4]

 

Bailar, para Goldman, era síntoma de una vida llena de alegría y vitalidad, mientras que  la vida que impulsaba el Partido Comunista era, según su criterio, una vida severa e intimidatoria, una vida sin color ni calidez, una vida represiva.

 

En esta anécdota llama poderosamente la atención cómo se utiliza el lema que ha comprimido a Emma Goldman en una píldora para ser utilizada por el capitalismo actual, que todo lo vampiriza y lo vomita, convertida en mercancía reaccionaria. Sus  palabras, las que sí dijo, son algo más que un lema comercializable, son un pequeño programa de lo que era importante para ella en la vida: empatía, alegría, calidez, color, lugares de encuentro y de debate (para poder charlar, comer con las amistades o compañeros/as, bailar, recibir flores, leer, ir al teatro, etc.), en definitiva, disfrutar de la vida. Sin embargo, cualquier sugerencia del valor de la vida humana, de la importancia de la integridad revolucionaria, era repudiada por sus amistades bolcheviques como «sentimentalismo burgués».

 

Goldman se dio cuenta que los y las bolcheviques creían sin reservas en la «fórmula jesuítica de que el fin justifica los medios», por ello, todo era legítimo si servía a su planteamiento de la revolución, cualquier otra política era acusada de débil, sentimental y traicionera con la revolución.[5] Ella, desde su rebeldía anarcofeminista, no podía avalar ese planteamiento puesto que nunca dejó de conmoverse por la indiferencia ante la vida o por el sufrimiento del ser humano.

 

Su vida fue un torbellino, Emma Goldman fue apasionada, diversa y contradictoria, no temía hablar y escribir sobre la importancia de la sexualidad (algo que le espetó una joven Emma a un sorprendido Kropotkin), dio prioridad a su autonomía en las diversas relaciones de pareja que tuvo, renunció a la maternidad, no temió mostrar sus dudas, incoherencias y contradicciones, fue generosa juzgando a las personas con benevolencia y reservando la crítica a la sociedad.

 

Esta Emma Goldman es la mujer rebelde que queremos recordar  ochenta años después de su muerte.

 

BIBLIOGRAFÍA

 

[1] Emma Goldman (1996): Viviendo mi vida (2 Tomos). Madrid, Fundación Anselmo Lorenzo, p. 183.

[2] Me ha facilitado mucho esta lectura de Emma Goldman, la lectura del libro de Rosi Braidotti (2009): Transposiciones. Sobre la ética nómada. Barcelona, Gedisa.

[3] Emma Goldman (2018): Mi desilusión en Rusia. Barcelona, El Viejo Topo, p. 48.

[4] Goldman, Op. cit, p. 268.

[5] Goldman, Op. cit, p. 101.