[Opinió] Ruïna, furor, fragmentació. Catalans, un esforç més… (IV)

Se condenaron a veinte años de hastío
por intentar cambiar el sistema desde dentro.
Ahora vengo a desquitarme…
Versión de L. Cohen, «First we take Manhattan» por MORENTE & LAGARTIJA NICK, Omega.

A Pablo Molano, a las amigas y amigos, a dos años de sostener el dolor de tu ausencia

QUARTA PART – RUÏNA

Esa tenacidad nocturna, esa recurrente manifestación de inframundos, ese universo de almas en peligro constante alimentaron como savia el tronco de las grandes rebeliones.
ANTONIO GARCÍA DE LEÓN, Resistencia y utopía

Un dels problemes que impregnen la situació és la mania de la consigna «Unitat Popular». Avui, la unitat popular ni està donada ni es realitza amb la màgia pròpia de les paraules. Aquest és el programa populista, dividir il·lusòriament la població articulant conflictes entorn de profunds sentiments mítics, com la pàtria, creant un Nosaltres i un Ells que propulsi una candidatura d’esquerres, que ben aviat queda atrapada dins del marc institucional. «Hegemonia sense hegemonia» han teoritzat al Brasil. Impotència. L’única unitat popular és la unitat en la devastació, com va senyalar segons la seva etimologia Ortega y Gasset i ens ha recordat el Comitè Invisible. Què significa cridar a la Unitat Popular amb el 10% dels vots? Us diré el que significa, significa sotmetre’s a la iniciativa d’un Govern que només volia votar. I negociar.

El que requereix i requeria la situació no és Unitat Popular, és diferència estratègica. Al voltant del ’77 autònom italià s’elaborà el concepte de diferència-acció. Una multiplicació de les diferències i de les iniciatives que aprofundeixi en l’esquerda de la tristesa i la ruptura reclamada de la soledat. La diferència ofensiva estratègica, que defuig marginar-se, intensifica les situacions, essent capaç de fer-les ressonar i impulsant-les el més lluny possible. Per eixir, en la propera situació, d’un nivell sempre més alt. És la intensitat d’aquestes bifurcacions la que aixeca el nivell dels conflictes i no el consens, que els aplana. Però en lloc de bifurcar s’està sempre esperant assolir unitàriament un nivell que així no arriba mai. I tornant, una vegada i una altra, a la feixuga assemblea poblada d’activistes a la caça de la seva reputació cibernètica, en comptes d’assedegades i assedegats de la ingovernable potència comuna.

Desde que en los años ’90 se calificó en el Estado español el lanzamiento de piedras y de cócteles molotov como terrorismo, en el proceso que tendía a equiparar a la entera población con ETA, una ola de dogmático pacifismo asoló a los militantes universitarios patrios. Rolando D’Alessandro lo analizó bien. La impotencia resultante ha catapultado a demasiados seres inteligentes hacia la carrera institucional. Solo desde allí tiene sentido una unidad popular, en cuanto se gobierna.

Más que seguir intentando constituir, cada una desde su esquina, el nuevo gran Sujeto histórico unitario en un mundo en ruinas, sería hora de componer planos de consistencia en los que consiguieran resonar entre sí, ofensivamente, diferencias, fragmentos de mundo, que expresen cada uno a su manera fuerzas determinadas a acabar con un mundo de mentiras. La «independencia para cambiarlo todo» podría serlo sin su esperanza de gobierno.

La esperanza y especialmente la esperanza en el Estado es el perfecto camino hacia la insignificancia.

Que recuperar el futur, fugir del camp de deixalles que l’Estat espanyol és sense cap dubte era i és un dels grans desigs de l’independentisme, pot veure’s encara avui en els missatges plens de ressentiment que omplen les xarxes socials.

Un objectiu de la independència era defugir una ruïna que, com suggeria la psicoanàlisi, un sempre creu que és exterior. Enganyant-se.

Crear un Estat no ens salvarà de la catàstrofe present. Hem sentit a parlar de l’acidificació dels oceans, la massiva extinció en curs, l’Antropocè? De flexibilització quantitativa i economia de bombolles, que inunden en dòlars els rics i arruïnen els d’abaix? De la guerra mundial des del Pakistan i més enllà fins a l’Atlàntic africà? De la guerra contrainsurreccional contra tot el poble mexicà i tota Centreamèrica? Som burros o què? El món sencer és una ruïna, capitanejada pels sonats de Trump, Putin i el sergent primer de Piongyang.

Les ruïnes són fragments significatius, deia Benjamin al Trauerspielbruch. Passa, que en un món on el poder rau en les infraestructures logístiques, sent poder el ser, l’existència del qual s’imposa, les ruïnes no són tant les velles pedres i columnes formoses, som nosaltres, humans, arbres, peixos, bacteris, fongs, insectes, els éssers vius que transiten entre la desmesura d’ambients metropolitans fets de ciment i acer, plàstic i silici.

L’energia psíquica que ha nodrit la revolta catalana de la tardor va ser electritzada, de manera inhabitualment clara, per un sentiment mític. El sentiment nacional.

Que existí una potència sentimental forta és evident, a més de pels somriures en rostres extasiats que foren portada a tota Europa, pels arguments remetent a la família de tants independentistes d’última hora. Mon àvia no parlava castellà, la meva tieta va patir la repressió franquista, ma mare…, etc. Dins la família es lliguen el sentimental, afectes profunds, amb el fet mític. El mític rebenta els rellotges, ens lliga a tenaços éssers nocturns, animes en perill constant, inframons, històries de lluita i renaixement on el que mor en un mateix canvia la vida. Epifania d’una alteritat esdevinguda comuna en la revolta.

Tot i que certament existeix un fragment revoltós dins l’independentisme català, aquest és minoritari i més minoritari encara en quant es nega la revolta. En tant que desig nacionalista d’Estat, el sentiment mític nacional expressa els continguts de la cultura de la mort i de la cultura de dretes que Furio Jesi analitzà de manera brillant. És ell que seguim des d’aquí.

[Cultura de dretes és] La cultura on el passat és una espècie de pasta homogeneïtzada que es pot modelar i a la que es pot donar forma de la manera més útil. La cultura en la qual preval una religió de la mort o també una religió dels morts exemplars. La cultura en la qual es declara que existeixen valors no discutibles, indicats per paraules amb la inicial majúscula, en primer lloc Tradició i Cultura, però també Justícia, Llibertat, Revolució. Una cultura al cap i a la fi feta d’autoritat, de seguretat mitològica sobre el nom del saber, de l’ensenyar, del manar i de l’obeir. La major part del patrimoni cultural, també de qui avui, de fet, no vol ser de dretes, és residu cultural de dretes.

En tant que nacional i no internacionalista —internacionalisme només pot voler dir avui intercomunalisme—, l’independentisme ha funcionat com una «màquina mitològica» que reenvia a un passat exemplar, una pasta buida, reposant en si mateixa, Catalunya, què, interpretada per una elit exigeix i imposa una projecció unitària cap al futur. I una conducta obligatòria, determinada pels afectes de qui troba seguretat i protecció a la nació i el cap: Pacifisme, escoltar el Líder, defensar les Institucions…

Ens hem deixat arrabassar la potència mítica de l’internacionalisme revolucionari, per por dels mites tecnificats del nazisme i del feixisme. Però l’ésser humà no és només racional, és també mític. Història i mite, adult i salvatge, vida i mort coincideixen en l’ésser que s’arrisca. A la trobada, l’escoltar, el viatge, l’amor. Imatges plenes d’una potència sentimental abismal proliferen en cada existència humana, tornant-se veritat sensible en quant —lluny d’una tecnificació que les instrumentalitza, assedegada de poder—, són indeslligables d’una forma de viure que resisteix.

Els mateixos companys indepes amb qui vaig parlar de tot això l’altre dia estaven esquizofrènicament dividits per la seva màquina mitològica nacional. La màquina mitològica unificant imaginàriament, divideix internament sense remei. Si d’una banda defensaven amb fervor cadascun dels passos en fals del moviment adult, de l’altra m’ensenyaven fascinats, tard a la nit, vídeos salvatges de música Rap i Trap, que parlen del món Mad Max dels barris arruïnats, d’armes i de violència. Són potser els companys d’El Sobresalto qui millor han intuït aquesta ambivalència, posant sobre el mateix pla ofensiu el Young Beef i l’Enric Juliana de La Vanguardia. Tant l’odi de la plebs, dictat per la justícia, com la seva calma, que sap interrompre el temps entre petites meravelles, vol viure, doncs, com se sap, una màquina mitològica només es desmunta destruint les condicions de vida burgeses que la fan possible.

Els xavals del Trap saben que viuen ja entre les ruïnes, que nosaltres mateixes som les ruïnes de l’època. D’aquí tot l’odi i la violència que destil·len. I la solidesa dels vincles que persegueixen. Curtcircuit de la neutralització metropolitana dels afectes. Les ruïnes són mantingudes en tant que ruïnes, congelades i exposades en museus, en un món glaçat —on la mort s’oposa en una vida viscuda com a llarga agonia. En un món temperat, ple de capacitat creadora, que sap encendre’s i on la mort és l’enigmàtic fons de la vida, les ruïnes s’han utilitzat sempre lliurement per sostenir fragments de món.

Catalunya és un signe exemplar de la ruïna que consumeix el planeta per tot arreu, especialment una Europa envellida de tics reaccionaris. L’enfonsament prossegueix i reclama una àmplia destitució del present. Les experimentacions ja han començat. Encara que fins i tot en aquests llocs pot prosperar un infern. A nosaltres en Pablo se’ns va suïcidar sense adonar-nos-en. El seu gest no pot reduir-se a això, però la nostra manca d’atenció i fermesa està inextricablement unida als perills de la institucionalització de les estructures autònomes. Aquesta permet aconseguir coses, al preu de perdre ímpetu i calma, atenció al voltant i disposició al viatge. Juntes.

Em fa mal veure repetir contínuament esquemes que amb prou feines serveixen per mantenir dempeus experiències que es moren de fred. «S’ha de fer alguna cosa» i «almenys estem fent alguna cosa» són dues frases que evidencien més inèrcia que atenció, que intel·ligència estratègica. Com componem bon viure? Què estem buscant? On estem atacant… tant en nosaltres com fora de nosaltres?

Dotar-se d’estructures no és suficient. Oblidem fàcilment el nostre ser ruïnes del temps, l’art de composició de les quals és l’oposat a l’art de govern, també microburocràtic, art indigne que, com digué un vell revolucionari, «només ha produït monstres».

Millor que congelats models de lo col·lectiu —«això és tasca de comunicació», «fem comissions!», «per què no ve ningú a gestió?»—, resposta plena d’angoixa a la catàstrofe de la urgència, s’hauria d’atendre a allò que porta la situació. La mateixa iniciativa pot ser nefasta en un moment, favorable en un altre. I si hi ha quelcom que ens ha ensenyat la vida de merda capitalista és que si un està sempre atrafegat, mai no pot dedicar-se a qui estima.

Atendre al que succeeix i aprendre a desenfarfegar-se, no només d’esquemes, exigeix una disciplina interna i una confiança de les que estem mancats. Atendre al que succeeix, aguditzar la sensibilitat, afinar la percepció en aprofundir les esquerdes existents. Per esberlar els fils logístics de govern que mantenen la unitària catàstrofe dempeus. Obrint a l’aire harmonies inaudites. Comunisme.

Una esquizoide màquina mitològica existeix en cadascuna de nosaltres. Així com en els nostres col·lectius. Separant tristament el nostre ésser criatures, canalla salvatge, del nostre saber-fer adult. Destituir les condicions de vida burgeses que la mantenen en funcionament vol dir destituir aquesta separació. Fi de la festa culpable, fi de la tristesa en l’activitat.