Fotografia: Marc Rude

Visc en una colònia de vacances internacional. Aquesta és la funció que el sistema-món li ha assignat al racó de la Terra on m’he criat. No parlem de post, de neo, ni de pseudo, parlem de colonialisme de tota la vida i amb totes les lletres.

L’economia colonial no és res més que la forma que adopta el capital quan interrelaciona els diversos territoris del planeta per extreure’n un benefici més gran del que obtindria si n’explotés cada trosset per separat. El mecanisme és ben senzill: els amos parcel·len el globus i obliguen a cada zona a especialitzar-se en un tipus o una part del procés productiu i, tot seguit, transporten els trossos de punta a punta per a completar el circuit del negoci. Les seves estratègies de “reducció de costos”, com és sabut, signifiquen la destrucció de la natura i de la resta d’éssers humans que no formen part de la minoria privilegiada que viu a les espatlles de la resta.

Abans en deien colonialisme, ara en diuen globalització: ambdós termes són sinònims. Quan tothom li ha vist la cua, el diable canvia de disfressa. Quan, malgrat totes les estratègies de propaganda i de repressió emprades per amagar les seves malifetes, un nombre suficient de gent pren consciència que, posem per cas, el partit de la burgesia catalana (o qualsevol altra manifestació del càncer capitalista) és un lladre, un explotador, un mentider, etcètera; sovint amb un simple rentat de cara el “mal” en té prou per continuar fent de les seves durant una llarga temporada més. És el que passa amb el colonialisme.

En aquest cas, els substantius i adjectius de moda intenten amagar que això de desembarcar a les platges dels altres, prendre’ls la terra, anihilar la cultura de les indígenes i aplicar-los un règim de treballs forçats ve essent la dinàmica habitual des del segle XVI. A les illes del cafè i la canya de sucre se sumen avui els països on canvien selves per plantacions de soja, les regions on proven les bombes, les comarques on crien els porcs i les ciutats on emborratxen als turistes.

Curiosament, els esclaus els continuen portant dels mateixos llocs, com l’Àfrica occidental, però han perfeccionat tant la tècnica que ja no els cal capturar-los i fabricar vaixells per transportar-los i -si sobreviuen al trajecte- vendre’ls a la metròpoli, sinó que ara els persuadeixen perquè ells mateixos es facin les embarcacions i -si sobreviuen al trajecte- es venguin per si sols a l’arribar. Reducció de costos.

Dins les mateixes metròpolis, posem per cas, França, Anglaterra o Alemanya, la classe treballadora i el seu entorn també són vilment explotats pels quatre privilegiats, però, és de calaix, a les colònies exploten bastant més. El que ha passat aquí és que el dit de Colom ha fet un gir de 180 graus i, si la gent ja estava enfadada, ara ho està bastant més.

Fotografia: Marc Rude

A ultramar, els amos només hi van a vegades, a comprovar que els seus negocis rutllen tot fent una passejadeta en rickshaw o bé s’hi instal·len per jubilar-se al sol. Bàsicament, però, les tropes de xoc del colonialisme, els batallons de soldadets d’infanteria, estan conformats pel que des de dalt s’anomenen “excedents de població”, masses de personetes de les classes populars dels països rics que convé fer desaparèixer d’allà, físicament o social, perquè no portin problemes, sigui amb una llarga guerra d’extermini colonial o amb una visita d’una setmaneta a les alienadores boirines de l’alcohol. I aquest últim paper estabornidor és el que han decidit assignar a la ciutat de Barcelona.

Així doncs, canvien les caravel·les per creuers, desembarquen els seus soldadets a les nostres platges, ens roben la terra a través l’especulació immobiliària internacional, anorreen la cultura dels barris amb la seva tematització portaventurística de flamenc i sangria i ens condemnen a treballs forçats al “sector serveis”, és a dir, ens converteixen en els seus criats.

En resum: el senyor Capital ha canviat moltes vegades de llengua, de túnica i de barret, però continua essent el mateix depredador implacable que asfixia l’esdevenir dels pobles des de fa mig mil·lenni. Deu ser que, de la sang humana, en destil·la l’elixir de l’eterna joventut, però durant tot aquest temps el monstre s’ha conservat intacte, de la punta del nas al forat del cul.

Fotografies: Marc Rude

Però la història també ens ha ensenyat altres lliçons, com les que podem aprendre dels moviments anticolonials que han fotut fora de les seves terres, de grat o per força, als amos anglesos, francesos, espanyols i companyia. Pel que fa als soldadets, ja se’ls enduran quan vegin que tenen les de perdre. I, si pot ser, que també s’emportin als seus col·laboracionistes locals, les miserables figures dels zipaios, els kapos, els botiflers i els cacics en general, a través dels quals l’elit estrangera consolida el seu domini. En el nostre cas, són les mateixes famílies d’esclavistes que feien de crossa als espanyols a Cuba, i que ara fan de braç ortopèdic als alemanys a la Barceloneta. Els propietaris dels ingenis sucrers ara tenen pisos turístics.

Que quedi clar que aquí no parlem d’autòctons xenòfobs, sinó que parlem d’indígenes que articulem i expandirem una lluita d’alliberament veïnal contra l’economia colonial que ens imposa la indústria turística. De fet, els xenòfobs i racistes són ells, aquesta oligarquia dels països rics que no troba cap problema en fer de Mallorca un Land alemany però que instal·la muralles de filferro espinós que converteixen la Mediterrània en un cementiri.

Ara és l’hora, indígenes. Prepareu-vos, especuladors. Els barris seran el vostre malson. Transformarem Vallcarca en els barrancs del Rif, el Gòtic en la casbah d’Alger i, no cal dir-ho, la vila de Gràcia en el vostre Vietnam particular. Foteu el camp abans que les veïnes explotem de tant ser explotades, ja que amb el pet farem volar pels aires tot el vostre castell de naips i navegareu cap per avall fins a precipitar-vos al fons del mar on tanta gent heu ofegat.