Fotografia: Víctor S.

A ningú se li escapa que el ministre d’interior francès Manuel Valls fa temps que no té masses motius per dormir tranquil. En una França que porta gairebé un any sota l’Estat d’Urgència, on la imposició de la reforma laboral coneguda popularment com Llei «El Khomri» ha desencadenat un esclat popular de dimensions i virulència inaudites, i on la fragmentació del cos social es tradueix en una polarització política creixent, són nombrosos els maldecaps d’un govern socialista que sembla dirigir-se a tota velocitat cap a la seva pròpia immolació en unes gens llunyanes eleccions presidencials. Però tot i la quantitat de tensions que posen en dubte la governabilitat de l’Estat veí, hi ha una qüestió que sens dubte figura com un dels primers punts en l’ordre del dia de l’insomni del senyor Valls: la ZAD (Zone A Deféndre) de Notre-Dame-Des-Landes.

CRONOLOGIA DEL CONFLICTE

1960 – 1970

El projecte de construir un aeroport a Notre-Dame-Des-Landes sorgeix públicament a principis dels 60, topant immediatament amb la oposició del món camperol. Amb l’objectiu de mantenir els conreus de la zona i evitar la seva desertització, es crea l’ADECA (Association de Défense des Exploitants Concernés par le projet d’Aéroport) i diversos comitès a les poblacions locals. El projecte d’aeroport es formula oficialment el 74 – definint una zona a construir de 4000 hectàrees- tot i que queda en suspens durant els anys 80 i 90.

2000

El rellançament del projecte provoca el naixement de l’organisme ACIPA (Association Citoyenne Intercommunale des Populations concernées par le projet d’Aéroport) així com estructes de coordinació entre els actors oponents al projecte, involucrant més de 50 organitzacions, associacions, moviments polítics i sindicats. Ambdós espais duent a terme un extens i meticulos treball contra-expert basat en l’estudi del projecte i el seu impacte a tots els nivells, desenvolupant alhora t iniciatives judicials i mobilitzacions per frenar la construcció de l’aeroport.

2008-2010

Malgrat la pressió social i el treball de l’ACIPA, al febrer del 2008 el projecte és finalment aprovat. En aquest moment un grup de persones habitants a la zona afectada decideixen anar més enllà de l’estratègia legal de l’ACIPA i fan una crida pública a «ocupar la zad» per exercir una resistència física als plans del govern. Poc a poc més i més persones comencen a construir cabanes i ocupar granges abandonades -especialment després del Climate Camp d’aquell any-, sumant-se així a La Rosier, la primera casa ocupada de la zona (des del 2007).

2011-2012

L’any 2011 el contracte de construcció és otorgat a la multinacional Vinci. La presència permanent d’ocupants dificulta enormement els treballs preliminars. Els actes de sabotatge i resistència proliferen. Paral·lelament, al 2012 es duen a terme processos judicials per desallotjar les habitants, expulsar els propietaris de les terres o subornar-los amb sucoses ofertes econòmiques. El 24 de març una manifestació de 10.000 persones i més de 200 persones recorre la ciutat de Nantes i poques setmanes després algunes activistes inicien una vaga de fam que aconsegueix aturar el procediment d’expulsió dels granger i habitants «legals» de la zona.

Quan parlem de la «Zona a Defensar» parlem d’un àrea rural de més de 200 hectàrees al nord de la ciutat bretona de Nantes, inicialment ocupada com a forma de resistència al destructiu macro-projecte d’aeroport de la multinacional Vinci, i que amb el temps ha esdevingut un territori sostret al control de l’Estat, on la policia no s’hi acosta, i on unes 300 persones habiten il·legalment les terres des de fa anys, hi construeixen cases sense permís, conreen horts, pasturen ramats i autogestionen granges i tallers de tot tipus.

La ZAD ha esdevingut un territori sostret al control de l’Estat.

2012-2013

El 16 d’octubre s’inicia l’anomenada «Operació Cèsar», involucrant fins a 2000 agents policials durant diverses setmanes. Una dotzena de cases i cabanes són destruïdes, però les ocupants resisteixen i romanen a la zona, reforçades per la solidaritat que aflora a la regió i a tota França. Es creen més de 200 comitès de suport. El 17 de novembre una manifestació de reocupació atrau 40.000 persones i acaba en la reconstrucció, durant dos dies, de nous edificis per a la lluita. El 23 i el 24 de novembre la policia contra-ataca intentant destruir els nous edificis i desallotjant tres cases. Les autopistes més importants de la regió són bloquejades i centenars de persones lluiten als carrers de Nantes i al bosc de Rohanne. La nit del 24, el govern suspèn la «Operació Cèsar» i crea una comissió de negociació. L’endemà, 40 tractors s’encadenen al voltant del llogaret aixecat durant la reocupació. Simultàniament la policia inicia una presència permanent a l’encreuament de carreteres properes a la ZAD, presència que dura 5 mesos. Dotzenes de noves habitants es muden a la zona i un animat període de construcció comença. A l’abril, la insostenible presència policial acaba i milers de persones comencen desenes de nous projectes agrícoles durant la iniciativa «Sème ta ZAD». Les sentències judicials sobre el projecte són sistemàticament ignorades i qualsevol intent de treball sobre el terreny sabotejat.

2014

Les constructores anuncien l’inici de les obres, provocant una manifestació de resposta de 50.000 persones i 500 tractors que acaben en enfrontaments amb la policia a Nantes.

El 25 d’octubre el jove Remi Fraise és assassinat pels antidisturbis durant enfrontaments a la Zad de Testet, a la regió del Tarn, fet que motiva una onada de manifestacions arreu del país, durament reprimides. Proliferen les Zads arreu del territori, oposant-se a la transformació del territori en màquines de creixement mercantils.

2015-2016

L’estira i arronsa entre les declaracions d’inici de les obres, les mobilitzacions, les càrregues i els processos judicials contra les habitants continuen, mentre la vida comunal de la ZAD continua madurant, alhora que comites de suport i accions de solidaritat tenen lloc arreu. El Govern anuncia que les obres s’iniciaran la tardor del 2016, mentre el ministre de medi ambient declara que no és possible dur a terme una expulsió per la força sense provocar «una guerra civil».

El juny del 2016 el govern du a terme un referèndum a la regió de Loire-Atlantique, amb resultat ajustadament favorable al projecte d’aeroport (55.17%).

L’ACIPA anuncia que la resistència continuarà i el 8 d’octubre una manifestació de 40.000 persones recorre la ZAD i els seus voltants, tornant a afirmar que «Mai hi haurà un aeroport a Notre-Dame-Des-Landes».

Tal com assenyala el setmanari Lundi Matin, «per a un Estat que no ha parat de construir-se com a estat territorial des de fa més de mil anys, a través de guerres, jacqueries(1), insurreccions i revolucions, que una porció del territori nacional es deslligui d’aquesta manera de l’Hexàgon» i «es constitueixi en un illot autònom» al voltant del qual s’han aixecat «checkpoints controlats per punks», la ZAD és un «escàndol» que cada dia que passa ridiculitza una mica més el govern i la seva pretensió de totalitat. No en và el senador republicà Bruno Retaillaeu va afirmar fa ara un any que aquest bocage(2) de boscos, camps i cases ocupades li recorda més a Mossul o Damasc que no pas a França, constatant que es tracta – segons les seves pròpies paraules- d’un «territori perdut per la República».

El Cèsar derrotat

Avui dia sembla que el ministre Valls i el propi president de la República François Hollande s’han proposat posar fi a «l’escàndol» i annexionar-se de nou aquest racó rebel de la Bretanya. O com a mínim, intentar-ho…

En efecte, el desallotjament que el govern ha promès executar aquesta tardor no serà la primera temptativa de posar fi a la ZAD. Octubre del 2012: una intervenció policial massiva batejada amb el sobrenom imperial «Operació Cèsar» assalta els territoris ocupats destruint granges, horts i cases, intentant expulsar-ne els habitants. L’operatiu, que durarà 4 setmanes, es saldarà amb la derrota flagrant de les forces assaltants, que es veuran obligades a replegar-se davant la determinació de desenes de milers de persones disposades a defensar el territori atacat. La superioritat tècnica i militar de l’Estat es veu impotent davant una multitud heterogènia i profundament determinada, coneixedora del terreny en el que es mou i capaç de combinar de forma efectiva tàctiques diverses (des de les barricades i els còctels molotov fins el bloqueig dels camins amb tractors, passant per imaginatives formes de resistència «passiva»).

Malgrat l’intent fracassat de buidar la zona, la presència policial es mantindrà durant un temps, fins que a principis d’abril del 2013 els gendarmes abandonen definitivament el terreny. A propòsit de la derrotada «Operació Cèsar» un especialista policial declarà al diari Télégramme que «evacuar, sempre és possible, fins i tot en una zona així d’important i difícil. Només és necessari tenir els mitjans. Però mantenir-ho és impossible.»

La victòria davant aquest massiu atac policial marca un punt d’inflexió en la història de la ZAD. Al dia següent de la retirada definitiva dels assaltants, es du a terme l’acció «Sembra la teva zad», en la que milers de persones prenen les terres prèviament assaltades amb l’objectiu de tornar-les a la vida agrícola. L’ocupació i construcció de cases, granges i cabanes s’ha multiplicat després de l’intent de desallotjament fallit de 2012 .

Segons el col·lectiu participant Mauvaise Troupe, l’èxit de la resistència davant el desallotjament va permetre passar d’una posició de reivindicació, a una de determinació: habitants i moviment de suport ja no es centren en reclamar que el complex aeroportuari no es construeixi, parteixen de que digui el que digui el Gobern, aquest mai serà construït. La única consigna és defensar la zona, aquesta zona que com a resultat de la seva resistència ha vist florir un petit món en procés de construcció, una illa de vida secessionada del desert social que la circumda.

La ZAD ha esdevingut una veritable experiència d’autonomia al cor d’una de les potències centrals de la Eurozona. Geografia opaca a la mirada disciplinària de l’Estat, al bocage revoltat centenars de persones experimenten des de fa anys formes de producció i organització social en progressiva ruptura amb la lògica del valor mercantil i la democràcia liberal. Lluny del caos caníbal que els tertulians del règim havien presagiat per a aquest espai sense tribunals ni policia, les habitants han sabut forjar una comunitat extremadament plural que es manté cohesionada malgrat tots els intents de trencar-la. Una comunitat que resol les seves problemàtiques i desavinences des de l’assemblearisme, la confiança del tracte diari, i (en el pitjor dels casos) amb un grup rotatori de persones que tracten de gestionar els conflictes quan aquests desborden les implicades directes.

Des dels grans i petits horts i hivernacles, des dels tallers mecànics, des de les granges, els camps i el punt de trobada on setmanalment es posen en comú els fruits del treball, des de la radio comuna Radio Klaxon o el diari auto-editat que setmanal reparteixen carteres voluntàries, des d’aquestes i tantes altres iniciatives i projectes, es construeixen poc a poc les bases materials d’un món amb vocació de perdurar indefinidament en el temps.

Encara avui, quan l’amenaça d’un intent d’expulsió és més present que mai, un pot veure als i les habitants de la ZAD construir amb normalitat les seves elaborades cases de fusta, absolutament determinades a no deixar-se arrancar del territori del que ja formen part. En ser preguntat sobre el temps que tenia pensat estar a la ZAD, un dels habitants que comparteix casa amb amigues i una filla de pocs anys, respongué: «la resta de la meva vida».

Fotografies: Víctor S.

El cant dels bastons

El passat 8 d’octubre una manifestació de 40.000 persones – pals i branques en mà a mode de bastons- va recórrer la ZAD i els seus voltants en resposta a l’amenaça d’expulsió. L’al·legoria és clara: el bastó acompanya el pas en el viatge, però en cas de agressió serveix per defensar-se. En una clara demostració de força, la marxa va evidenciar la determinació col·lectiva a posar pals a les rodes de qualsevol intent d’imposar el macro-projecte sobre la vida del bocage.

El vast i heterogeni moviment de suport que la ZAD ha teixit arreu de l’Hexàgon -incloent les seccions sindicals de treballadores aeroportuàries- revela perquè aquesta és una qüestió de màxima importància en l’agenda repressiva del govern. Demostra que ja no estem parlant d’un conflicte local entre un grup de camperols i els interessos de la multinacional constructora Vinci, sinó d’un conflicte d’ordre nacional entre dos mons i els seus respectius defensors. És per aquest motiu que un eventual intent de desallotjament pot tenir conseqüències profundes en el curs de la situació social i política francesa. En primer lloc perquè l’Estat no pot permetre’s un fracàs com el de 2012, però per altra banda les habitants de la ZAD han donat sobrades demostracions de que resistiran, com Remi Fraisse, fins al final. Al cap i a la fi, és la vida que han construït durant anys el que està en joc. Una actuació policial brutal podria tornar a encendre un país que a penes surt d’una onada social de manifestacions salvatges, disturbis generalitzats i bloquejos d’estructures econòmiques estratègiques en ple état d’urgence.

En segon lloc, el valor de la Zona A Defensar va més enllà de la resistència als macro-projectes inherents al desenvolupisme capitalista, o de l’il·lusionant experiment polític que s’està duent a terme in situ. Tot el que s’ha forjat a dins i al voltant de la ZAD apunta a la obertura d’un espai de contestació al règim que trenca amb un tauler polític dominat per la dialèctica dreta-extrema-dreta, on el Front Nacional es fa fort a costa de la descomposició a la PASOK del socialisme neoliberal de François Hollande i de la absoluta incompetència subjectiva de l’esquerra per erigir-se en representant del malestar de les classes populars, ni tant sols en la forma d’una socialdemocràcia 2.0 tipus Syriza o Podemos. En un terreny de joc cada cop més tancat entorn els debats verinosos sobre la identitat nacional , la «seguretat», i el «terrorisme», l’oclusió o absència de les perspectives de lluita social efectiva redunden directament en vots per al Front Nacional i el seu ambigu discurs social-patriota.

En aquest context, l’èxit de la resistència entorn la ZAD pot reforçar un espai de lluita que entronca amb la potència evidenciada durant el moviment contra la Loi Travail. Un espai en línia que renuncia a administrar el catastròfic esdevenir de la política estatal, que està decidida a construir des de ja una altra cosa al marge i en contra del món del valor capitalista, i que sap que les batalles es guanyen a peu de carrer, amb l’ús estratègicament intel·ligent de tàctiques molt diverses.

Si en els propers dies el govern dona llum verda a l’atac del bocage, i els bastons comencen a enlairar-se, el seu cant serà escoltat arreu de França. I molt probablement, també més enllà. El moviment ha fet una crida internacional a solidaritzar-se duent a terme accions contra la multinacional Vinci i desplaçar-se a la zona ocupada en el moment en que aquesta sigui assaltada. Arribat el dia, les coses es veuran molt clares als camps boscosos de Notre-Dame-Des-Landes. A una banda, de nou el Cèsar i la seva guàrdia, a l’altra, les insolents que desafien l’Imperi. Els que veuen la ZAD com un territori perdut per a la República, i els que la veuen com un món guanyat per a la Revolució.


1. NdT: Revoltes camperoles
2. NdT: Paisatge típicament atlàntic caracteritzat per parcel·les irregulars de camps de cultiu i prats separats per camins boscosos.