Imatge: Krasnyi Collective

” Arran de participar en la preparació del Seminari d’ovni arxius (@ovni_arxius) a La Base (@ateneu_base): “El temps just de la revolució. Per un procés destituent”, a principis de novembre, on es va convidar els investigadors Marcello Tarì i Andrea Cavalletti, el Vicente Barbarroja ens ha fet arribar aquesta breu sèrie d’articles per provocar el debat entorn de qüestions oblidades i a la vegada presents en les lluites i la vida que compartim. — Del passat el més important és el que oblidem.”

La revolució que ve no consisteix en algú que ens espera en una estança remota del palau del futur: o ja és aquí, en mig de nosaltres, o no és res.

Marcello Tarì, Notes per La Base, 3-4 de novembre 2016

L’emblema de la catàstrofe

Qualsevol liberal o socioliberal ben pensant podrà sostenir que la violència i les cloaques policials són necessàries per impedir la proliferació del caos, és a dir, que s’ha de pactar amb el dimoni per impedir una proliferació demoníaca. Tot i que, al final, siguem totes i tots els Juan Andrés Benítez i Rémi Fraisse, tots els Raval i totes les ZAD i tots els Ferguson d’aquest món, els que acabem pagant les conseqüències, no només amb la vida, també amb tot el que podríem fer juntes. Aquest «terror» d’ordre irracional i religiós no només atorga una legitimitat mítica a un ordre que destrueix vides germanes, aquest «terror» mina també la capacitat de viure, limita miserablement la més alta dignitat i potència de tot el que podrien desplegar vides mancomunades, vides conjurades. I ho fa portant les energies vitals neutralitzades cap a l’ordre d’una obligada angoixa i depressió, cap a un narcisisme somnàmbul i paranoide, on no es vol confiar perquè no te’n pots fiar, i on l’absència de confiança, en primer lloc en un, en una mateixa, transforma la soledat en el seu contrari, un infern ple d’una multitud segellada amb la mentida.

Una vegada més Mèxic ens entrega l’emblema tràgic de la veritat de l’època, Ayotzinapa i el seu crit: «Ha sido el Estado!». L’avantatge de Mèxic, o del Mèxic de fora del DF, així com dels mons indígenes insurgents en general, sobre nosaltres, és la seva capacitat per subvertir mites i símbols de la tradició, fent-los entrar com una força espiritual aclaparadora a tota una sèrie de conflictes i experiències destituents per la comunalitat i l’autonomia.

Destituir el poder a tot arreu, per fer què? Per reteixir la comuna, per fundar la seva autonomia, per desplegar el buen vivir. O també: destituir el poder a tot arreu, com? Tornant a jurar la mútua defensa i a elaborar una comunalitat concreta; desplegant la seva autonomia i aliances, la seva veu i la seva imaginació; intensificant per tots els mitjans el buen vivir d’una vida comuna on la canalla, la vellesa, els nadons i qui sigui trobi un lloc durablement habitable. El Comitè Invisible explica bé com només la plenitud d’una vida comuna que s’expandeix pot destituir un poder que es fa necessari dins el buit creat per la separació, entre vides corcades per un interès paranoide.

El món o res

El mateix liberal o socioliberal no admetrà, tanmateix, tan fàcilment, que és l’economia mateixa, i l’ordre civilitzatori que impulsa, qui produeix un caos i un malestar, una angoixa i una ràbia, que després l’ordre ha d’anar contínuament a sufocar, mitjançant l’infame parella del poder mèdic i policial, l’emblema del qual és la sociologia; quan no amb el poder humanitari militar, emblema de la no menys infame parella de capital i Estat.

Comprendre aquest terror al caos com mític, com a religiós i irracional, ens permet canviar-lo de signe: del terror al caos a l’alegria carnavalesca. Es tracta de destituir, desactivar, desocupar el terror inscrit en l’afecte del caos. En el que el poder i els mitjans de comunicació llegeixen com caos de la insurrecció, a la posició revolucionària se li ofereix com epifania del passat demà a l’esquerda que mina l’etern present. Sempre que deixem de pensar la revolució destituent com el gran dia futur, i comencem a reconèixer que si la revolució no és aquí ja, obrint un món, les seves estructures i anhels, i la vida que les recorre; si la revolució no viu ja en tot el que ha ocorregut durant els últims anys, llavors no arribarà mai. Marcello Tarì ens convidava l’altre dia a rellegir amb atenció el text de Rosa Luxemburg, Vaga de masses, partit i sindicats. Ella sosté en aquest text que no és la vaga de masses la que porta la revolució, sinó la revolució la que porta la vaga de masses. És una feina d’anys, d’agitació i d’autoorganització, visible i invisible, que emergeix de sobte, d’un conflicte menor qualsevol, per convocar al so de cançons revolucionàries la insurrecció, portant-la des d’un incert futur cap a un present que crema i es consumeix.

Es tracta de destituir, desactivar, desocupar el terror inscrit en l’afecte del caos.

Però llavors, què fem amb el caos econòmic, amb el caos creat per l’economia? Això ens porta molt lluny i està relacionat amb diferents qüestions. Podem dir que ens situa davant de l’exigència de destituir algunes absències, alguns territoris, i algunes disposicions fonamentals sota el règim occidental. Per exemple: la impotència comunal en la nostra manera d’habitar; la malaltia intrínseca de la metròpoli; la afeblida fantasia en el bricolatge tècnic que ens fa dependents d’estructures ingenieres parasitàries… El problema brilla davant nostre com l’exigència de crear forces situades que comuniquin entre si, com una força epocal, aquella que podria obrir bifurcacions front a les conseqüències dels dos graus centígrades, els mateixos que el grup internacional d’investigació sobre el clima ens ha donat abans que l’actual degradació ecològica profunda, d’amples zones del planeta, arribi a nivells irreversibles. No crec que «només un Deu pot salvar-nos» com s’ha dit, però la situació sí ens exigeix una fe profana, que profani en primer lloc la fe absurda en l’eternitat del present estat de coses; una fe profana en el combat ètic que commou els nostres cors, un combat per dirimir la manera com volem viure, lluitar, estimar, tenir cura, créixer. Un combat que ha estat obrint esquerdes destituents sota l’emblema de la Comuna en tota la sèrie de motins i insurreccions que des del «que se vayan todos, y que no quede ni uno», de l’Argentina del 2001, recorre el planeta.

A l’Occident aquesta fe ha de ser profana perquè Deu ha mort i el vam matar nosaltres, perquè si queda alguna cosa que pugui salvar-se i utilitzar-se de la nostra tradició ruïnosa és la tradició revolucionària, la carnavalesca i la tecno-científica, i aquestes s’expressaren en primer lloc com profanacions del que era sagrat, o del que era tingut per tal. Però, sobretot, la fe que se’ns reclama ha de ser profana perque la recerca de la felicitat no és religiosa sinó històrica, com va explicar Walter Benjamin. És a dir, no és metafísica més que en tant que política, perquè el que està en joc és tota una manera de viure i morir, de percebre i de sentir, d’estar juntes i també en soledat. Allò que sigui necessari separar per tornar-ho a incloure com el que s’ha de respectar, el que no es pot tocar, o el que cal destruir, no pot decidir-se a priori, doncs més aviat sorgeix en el camí d’elaboració de mons, pel que la vida humana és esperada sobre la terra, com multiplicitat de l’obert sense solució final.
Portar a compliment una revolució destituent que ja existeix entre nosaltres ens reclama una fe profana en nosaltres, que profani el narcisisme consumista al que aquest ordre del món ens ha convertit, afirmant la força i la capacitat que som capaces d’afirmar, la paraula que som capaces de respectar, el jurament que, contra tota la confusió divergent de preferències individuals sense confiança, som capaces de sostenir. En la guerra dels mons, sense aquesta força, que Claussewitz anomenava «força moral», situant-la la primera en importància en l’àmbit de l’estratègia, per sobre inclús de la força material, sense aquesta força dèiem, no trobarem una sortida al camp de runes que és la civilització occidental.

El que està en joc és el món o res.