El temps just de la revolució (IV). Organitzar el pessimisme. Una història.

Quins són els pressupòsits de la revolució? La modificació de l’actitud interna o de les circumstàncies exteriors? Aquesta és la pregunta cardinal que determina la relació de política i moral i que no tolera cap pal·liatiu. El surrealisme s’ha apropat més i més a la resposta comunista. El que significa pessimisme en tota la línia. Així és plenament. Desconfiança en el destí de la literatura, desconfiança en el destí de la llibertat, desconfiança en el destí de la humanitat europea, però per damunt de tot desconfiança, desconfiança, desconfiança en tota reconciliació: entre les classes, entre els pobles, entre aquest i l’altre.

WALTER BENJAMIN, El Surrealisme. L’última instància de la intel·ligència europea

Potser el millor és acabar amb una breu història. Aquests últims mesos després del violent adéu del nostre amic i company, Pablo Molano, algunes amigues, amics i també estranyes famílies hem fet un viatge en l’okupació d’un enorme edifici de pisos de luxe al cor glaçat de la metròpoli barcelonesa. Algunes evidències se’ns han fet presents amb l’experiència, com per exemple, que ens hem acostumat a ficar flors a la finestra de les nostres cel·les. I això és intolerable. Ens hem acostumat a que sigui normal pagar una fortuna per caus que no tenen ni tan sols una banyera, menys un jacuzzi, tenen un ranci plat de dutxa i prou. Vivim sense terrats oberts al cel, sense finestrals oberts als arbres, sense portes properes als horts. Vivim en llocs humits i petits, rodejats d’objectes de mala qualitat, epifania de l’abocador on no trigaran a arribar; i volem creure que és normal. Però no ho és, Tampoc l’escandalosa absència de temps a l’època de l’hipervelocitat. Sent sincers, qui a Barcelona té banyera, terrat i jardí, o no té temps per gaudir-los i compartir-los, és a dir, és un infeliç; o és un geni explotant els seus semblants, és a dir, un ser menyspreable.

Vivint en aquesta esquerda ardent durant uns mesos, incloent-hi el final de l’estiu, hem intuït què podia ser això de la destitució, la comunalitat, l’autonomia i el buen vivir. En primer lloc té a veure en prendre un lloc habitable, vinculat amb l’arxipèlag de forces que resisteixen a l’horror, un horror al qual només es pot derrotar passant de la defensiva a la contraofensiva i a l’ofensiva. És abandonar l’evidencia dels caus i canviar-la per la d’amplis espais, per poder cuidar-los, recrear-los, comunitzar-los (sobre l’amplitud, val a dir que sobre la Terra no sobra gent, el que sobra és el capitalisme). Després, és eradicar les graelles de la vida comuna quotidiana, i mantenir el lloc amable perquè, evidentment, sinó una nena petita no podria habitar-lo. És menjar juntes i junts en una subtil competència per veure qui ofereix els millors plats. Una competència antieconòmica, per veure qui dóna el millor no qui es queda el millor. És dir-se la veritat cara a cara, sense deixar-ho per un més tard que després ens habituem a que no arribi mai. És estar obert a la presència de l’altre, al menys quan estem junts. I per això és necessari travessar la soledat, sostreure’s a totes les distraccions que ens assetgen, sinó no hi ha apertura de la presència, hi ha distracció i fantasmes de grup –per exemple: inseguretat i fantasia de fusió, grup com a objecte libidinal (supernarcissisme) i negació de la separació, recel i frustració–. No es pot «construir comunitat» amb la catàstrofe que som, producte d’una civilització ruïnosa, cal tornar a travessar la soledat per poder trobar tot el que ens és comú. Així, és tasca de cada ésser el trobar la seva pròpia força, perquè si els demés són forts és més fàcil que un també ho sigui. És, llavors, sentir-se dependre del amics i les amigues, perquè la canalla, les criatures, ensenyen la fragilitat de la vida, com la vellesa. És debatre sobre el que ens preocupa sense torns de paraula. És, des  d’el principi, lluitar contra l’intolerable. És a dir, trobar el ritme del combat a l’interior d’una vida comuna, perquè no sigui la lluita la que es torna insuportable. L’estratègia depèn de la intel·ligència i aquesta costa.

L’evidència d’aquests mesos és que el primer que hem de destituir és l’imatge que com éssers vius tenim de nosaltres mateixos. Narcisos de gel encantats per la panòplia de pantalles de la metròpoli. S’ha fet evident també que això fa pànic. Que no és fàcil destruir en la o el revolucionari la desconfiança accelerada que vincula, terroritzat, a il·lusòries preferències individuals, la por a abandonar el semi ebri somnambulisme de la falsa joventut eterna de la metròpoli. Utilitzant una imatge, això seria com esberlar violentament amb una destral el miratge de l’etern present juvenil, per trobar, una font de passat, que vessa com aigua fresca sobre el futur.

L’Espai Comunal La Rimaia, ple d’ensenyances, és només un braç de l’esquerda ardent que recorre subterràniament el cor glaçat de totes les metròpolis d’aquest món ruïnós. El temps de la revolució no es troba ocult en un futur incert, viu ja entre nosaltres com a crida de l’època a destituir el terror de la impotència, el govern infinitesimal sobre les coses, les metròpolis com a éssers intrínsecament malalts; viu ja en nosaltres com a obertura a un buen vivir que només una força històrica pot mantenir obert, fer-lo entrar en una duració estranya a la moderna tirania dels rellotges. La petita burgesia planetària afila les seves ungles reaccionàries, temerosa de que el món infernal creat per l’economia penetri finalment dins del seu cel privat. Desconfiança, desconfiança, desconfiança en tota reconciliació. No és el col·lapse el que prepara la guerra civil, és la guerra civil la que prepara el col·lapse. La batalla és oberta.