@borjalibertario

Arran d’un article d’opinió a Solidaritat Obrera titulat La Lluita i l’Estrella sembla ser que va tornar a sortir a la palestra el debat sobre les drogues en el moviment llibertari. Un debat que per descomptat porta moltíssim temps sent de vital importància i que encara no ha aconseguit tancar-se, doncs no existeix consens total sobre quina posició prendre des del moviment anarquista envers les drogues, el seu consum i la seva legalització. Davant aquest reviscut debat i, sobretot, a partir de certes opinions que vaig escoltar, em vaig veure en el deure moral de plasmar la meva opinió sobre aquest tema.

Si algú estudia la història del moviment anarquista i anarcosindicalista hispà des de 1873 fins a 1939 podrà albirar, entre moltes altres coses, com la cura de la salut i la lluita contra les armes alienants de la burgesia va ser una cosa fonamental i constitutiva per al moviment llibertari. La lluita contra l’alcohol, el tabac i les drogues en general va ser un pilar essencial en la nostra lluita, doncs es va concebre que els vicis no feien més que ennuvolar les ments del proletariat, convertint a aquest en un esclau molt més manejable per la classe dominant.

Llegint sobre aquesta part de la nostra història, no pots sinó quedar-te perplex davant la tolerància i llibertinatge que existeix dins del moviment anarquista envers les drogues actualment; producte -sens dubte- de les idees individualistes i hedonistes del capitalisme actual, que ens fan creure que allò que ens senti bé és positiu per se, o pitjor encara, que evadir-se de la realitat és una bona manera de combatre-la. No puc sinó expressar la meva més sincera tristesa i impotència davant certa militància que en nom de l’emancipació, i en nom de l’anarquisme, pregonen arrel d’una suposada llibertat de l’individu per consumir drogues mitjançant justificacions de tot tipus.

El consum de drogues no només afecta a la salut -tant física com mental- del consumidor, sinó que afecta, per extensió, a la seva família i amistats més properes. I els qui hem viscut la droga a la nostra casa sabem bé que hi ha ocasions que el dolor produït pel tòxic és major en el familiar de torn (una mare, una germana, etc.) que en la pròpia persona que consumeix. El problema, o un d’ells, que resideix entorn de tot aquest tema és que dins del moviment anarquista i anarcosindicalista hi ha molts pocs anarquistes. És a dir, que realment hi ha molt anarquista de paraula però poc anarquista de fet, doncs al final, que preval són els fets de cada individu, i no les seves paraules.

Es parla que el consum de drogues és una cosa pràcticament revolucionària, donant a entendre que evadir-se de la realitat és un símil del canvi que aquesta necessita. Tal pensament no pot ser sinó substancialment erroni, doncs com va dir Mijail Bakunin, “per escapar de la seva miserable sort, el poble té tres camins: dos d’imaginaris i un de real. Els dos primers són la taverna i l’església. El tercer és la revolució social.” També es postula a favor de la despenalització de les drogues des del punt de vista d’una suposada llibertat individual que, com a màxim, no pot ser més que llibertinatge, doncs quan la teva llibertat individual atenta contra el benestar comú ja no pot considerar-se llibertat. Podria considerar-se que els joves de 12, 14,16 o 18 anys són conscients i “lliures” per consumir drogues i ser responsables del seu propi cos? I clar, ningú podria objectar res perquè això seria coartar la seva “llibertat individual“ segons aquest nihilisme abjecte disfressat d’anarquisme.

Cal deixar-ho ben clar: amb el consum de drogues, una només pot evadir-se de la seva dramàtica situació, però solament aixecant-nos contra l’Estat i la societat burgesa podem deixar de ser el que ens han condemnat a ser. La classe obrera que el 1936 va alçar la bandera revolucionària amb prou feines sabia llegir i escriure, però es van forjar en la lluita i en la cultura i sabien molt bé que no havien d’embrutir els seus cossos i ments amb segons quines coses. I, ironies de la vida, la generació més preparada de la història, amb tots els elements possibles per l’autoeducació, veu en aquest embrutiment corporal i espiritual una mena de “llibertat“.

Hem de deixar-ho ben clar: ni drogues lliures ni, per descomptat, repressió social contra qui ha caigut en elles. Educació i lluita perquè qui hagi entrat en elles pugui sortir-ne indemne.

A la nostra mà està fer que el moviment anarquista deixi de caure tan baix mostrant-se a la classe treballadora com un moviment que recolza la despenalització i el consum de drogues. Que la nostra lluita sigui incessant contra la droga en general, així com contra els narcotraficants que enverinen a la nostra societat i contra aquestes institucions de l’Estat que des de sempre han permès l’entrada de la droga en el si del poble per apartar-los del bon camí: la Revolució i l’emancipació de la classe treballadora.