La última a caure va ser Barcelona. Era el bressol de l’anarquisme, la CNT congregava a gran part de la població que quan va esclatar la guerra es va llançar al carrer. Després se’n va anar la llum, i no va tornar a encendre’s fins passats 40 anys. 40 anys de silenci, d’angoixa, de por i de secrets. Secrets que mai han estat revelats i que s’han perdut en el mar de la memòria.

És la Plaça Sant Felip Neri al centre de Barcelona un lloc que té una energia diferent a la resta de la ciutat. Potser perquè al gener de 1938 va rebre una bomba del bàndol del dictador Franco en la qual van morir desenes de persones, molts nens entre ells que havien anat a protegir-se al refugi antiaeri de l’Església que hi ha al mig de la plaça.
I segueixen les destrosses de la metralla a la paret. Els miro imaginant els ulls que els miraven fa gairebé 80 anys, presos del pànic i sabent que la mort venia. Però les parets, tot i que són mudes, criden veritats.

I en la llunyania apareix en Martín i em trobo amb ell sota un petit passadís cobert que desemboca a la plaça. Plou, i sento les veus. Les veus potser que cridaven auxili aquell dia que aquest racó va cremar en flames. I les vides del poble amb ell. Martín em comenta d’un grafit que moltes vegades han pintat en les parets: “Mentre l’estat i els mitjans massius de descomunicació no diguin les veritat, les parets parlaran”.

Martín Mozé neix el 1973 a Còrdova (Argentina) i des de la seva més primerenca infància va passar per moments que cap nen hauria de passar mai. Part de la seva família va ser perseguida per la dictadura. El seu pare va ser segrestat, torturat i assassinat. L’hi van arrabassar: el cop d’estat cívic-militar i la dictadura dels genocides Jorge Rafael Videla i Luciano Benjamín Menéndez al costat de militars, policies, la cúpula de l’església catòlica, la Societat Rural i molts còmplices empresarials d’aquest país del sud. La mateixa Argentina que va rebre a milers d’exiliats republicans fugint de l’horror feixista després de la guerra civil espanyola. El mateix lloc que a partir del 24 de març de 1976 va viure una matança amb 30.000 mil desapareguts i un pla sistemàtic de robatoris de nadons. La mateixa que ha demanat a crits reparació per l’horror que es va viure. Reparació absent a Espanya.

Parlem amb Martín de memòria, de dignitat, de veritat i de justícia. I ens explica la seva història. Dos països, dos cops d’estats, els mateixos morts caiguts per defensar la llibertat. En aquesta plaça, els forats en la paret de la qual són testimonis de la nostra conversa i també ho van ser de la massacre. La història avança, però sense memòria, el camí no té sentit.

Ana

Martín, ens expliques la teva història?

Martín

És difícil resumir en poc temps una cosa que en realitat no és només meva, sinó que és una història familiar, la història del poble argentí i de la societat en el seu conjunt. Jo sóc fill de Miguel Ángel Mozé i d’Olga Acosta i recordo molts moments, alguns amb una especial particularitat. Com quan tenia 6 anys i en tornar de l’escola li vaig preguntar a la meva mare a qui li feia jo la targeta del dia del Pare. Ella va posar-se a plorar i se’n va anar a la seva habitació. Aquest silenci va durar molts anys; per a mi no va ser fàcil fer aquestes preguntes i tampoc va ser fàcil per a tota la família i la societat construir respostes a tant dolor. I quan jo feia aquestes preguntes com en el Mundial de Futbol, Videla (Dictador de 1976 a 1981) governava tots els mitjans de descomunicació del país com Clarín, La Nación, La Voz del Interior, etc.
Durant molts anys, però sobretot en la meva adolescència, recordo malsons : amb reixes, espais petits i foscos… i sempre em despertava plorant davant d’una porta amb barrots que es tancava molt fort i em despertava. Volia una llum encesa, no m’agradava la foscor. Aquests somnis em feien por i em produïen molta angoixa.

Miguel Ángel Mozé

Un altre moment especial en la meva vida va ser quan tenia 20 anys. Un dia estava plovent i per refugiar-me del fred vaig entrar al primer lloc que vaig poder. Era el CISPREN (Cercle Sindical de la Premsa i la Comunicació de Còrdova). Hi havia una mostra que realitzava el fotògraf Lavroff sobre la tornada de la democràcia a Argentina després de 18 anys de proscripció del peronisme. Eren totes fotografies en blanc i negre. Jo vaig pensar: que avorrit… No entenia res. Veient la mostra, em vaig quedar paralitzat en veure una fotografia en la qual estava el president electe Héctor Cámpora, el president de la revolució cubana Dorticós, el president de Xile Salvador Allende i al seu costat un home al que jo m’assemblava molt físicament. Va ser la primera vegada que vaig veure al meu pare en una fotografia, i vaig sentir el seu nom i cognom: Miguel Angel Mozé. Em vaig quedar petrificat, no sabia que fer, si sortir corrent o ficar-me a la fotografia. Vaig triar la segona. Eren els anys de la impunitat: Argentina era governada per Carlos Menem on els militars i policies campaven lliures pels carrers. Anys de neoliberalisme, acomiadaments i pobresa. Anys en els quals el general genocida Bussi era governador a la província de Tucumán.

Avui, gràcies als meus companys de H.I.J.O.S Còrdova, Familiars de Desapareguts i les Abuelas de la Plaza de Mayo, en el meu document apareix la meva veritable identitat. Tal com hauria d’haver estat sempre. No va ser fàcil per a mi ni per a la meva família, i estic molt agraït a totes les persones que em van ajudar a reconstruir aquesta dolorosa història.

Ana

Com s’ha desenvolupat la memòria històrica amb el pas del temps a Argentina? Si pots explicar-nos una mica la reparació que hi ha hagut envers les víctimes dels desapareguts i dels assassinats. Si els governs s’han implicat i si la societat s’ha conscienciat. Per veure les similituds i diferències amb la situació de la memòria a Espanya.

Martín

És difícil resumir-ho, torno a repetir, en poc temps. Per entendre una mica el context, el cop cívic-militar i eclesiàstic va començar el 24 de març del 1976. Quan torna la democràcia el 1983, una de les promeses que portava el nou partit era justament el fet de la memòria i la justícia. Cal entendre que perquè això fos una promesa electoral hi havia moltes denuncies i lluites que van marcar el destí del país. I per a mi, que dotze dones sortissin al carrer a la Plaza de Mayo, és un fet històric impressionant. Elles són les nostres benvolgudes velles, les nostres benvolgudes Madres de Plaza de Mayo. Que també es van adonar que no només eren mares, sinó que també hi havia maternitats clandestines dins dels camps de concentració que van donar lloc al que després es va conèixer com els “nadons robats”. De Mares també van passar a ser Àvies.

Elles són un abans i un després en la història. També cadascun dels supervivents dels més de 540 camps de concentració que van funcionar a Argentina. Al costat dels milers d’exiliats, amb les denúncies internacionals que es van fer. Gràcies a aquesta pressió, va arribar, com comentava abans, aquesta promesa electoral, que es va traduir en la formació de la Conadep (Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones) que va culminar amb la presentació del llibre “Nunca Más” i una multitud de 70.000 persones congregades enfront de la Casa Rosada quan estava el president Alfonsín (President de 1983 a 1989).

Després va venir el Judici de les Juntes que es va fer l’any 1985. Però immediatament els poders fàctics van tornar a intentar un cop d’estat i van tornar les lleis d’Impunitat, Obediència Deguda i Punt Final. És a dir, tot el que no es va denunciar fins a aquest punt, caducava com una qüestió judicial. Pel que fa al d’Obediència Deguda haig d’aclarir que es referia al fet que només els comandaments superiors responien davant la justícia. Els inferiors quedaven exonerats perquè “només obeïen ordres”. I per si no fos poc, posteriorment el president Menem (President de 1989 a 1999) els va indultar.

El 1995 va néixer a Argentina l’organització H.I.J.O.S. (Fills per la Identitat i la Justícia contra l’Oblit i el Silenci), en un moment en què els militars, policies i civils còmplices estaven lliures pels carrers. Anàvem a les cases i als barris a avisar als veïns que tenien un genocida vivint molt a prop, a un torturador, a un lladre de nadons. Nosaltres dèiem “Si no hi ha justícia, hi ha escarni” i seguim amb la construcció de la condemna social.

Aquesta condemna social es va fer a través dels organismes de drets humans i va ser tan gran aquesta construcció de legitimitat que l’any 2003 arriba a Argentina el govern de Néstor Kirchner i transforma aquesta demanda de les organitzacions de drets humans en política d’estat. Què fa? Els diu als diputats i senadors que deroguin les lleis d’impunitat iniciant-se d’aquesta manera una nova etapa a partir del 2005 de judici als implicats.

Hem jutjat al genocida Videla i a més de 700 condemnats per delictes de Lesa Humanitat. Hem aconseguit la transformació de diversos camps de concentració en centres de promoció dels drets humans en una Argentina que ara es troba en un moment crític perquè ha tornat a guanyar la dreta, que no només ens fa retrocedir en polítiques d’estat com els drets humans, si no que fa créixer novament l’atur, empresona a la militant indígena Milagros Sala i criminalitza la protesta social. Nosaltres a això li diem una reedició del Pla Còndor.

El Pla Còndor dirigit des d’EUA per la CIA amb el secretari d’estat Henry Kisinger , no comença a Argentina, ja havia començat amb altres cops d’estats cívics militars a Llatinoamèrica. Com el del dictador Pinochet, l’11 de setembre de 1973 a Xile, al govern constitucional de Salvador Allende. Els cops d’estat a la regió van arribar a Brasil, Paraguai, Bolívia, Perú, Uruguai, Colòmbia, Equador, Veneçuela i a molts països centreamericans on les bases militars d’EUA encara hi són presents.

Ana

Què creus que s’hauria de fer per preservar la memòria històrica? Vosaltres des de la pressió social vau aconseguir que la vostra causa es tornés qüestió d’estat i que el dictador Videla fos condemnat a presó comuna, perpètua i efectiva. Des de diverses Organitzacions Mundials dels Drets Humans s’ha condemnat la dictadura franquista i s’exigeix que s’investiguin les fosses de desapareguts. Però el pacte d’impunitat segueix inamovible per part del govern Espanyol. No s’ha preservat la memòria del poble.

Martín

Espanya és el segon país del planeta amb major quantitat de desapareguts en fosses comunes, només Cambodja supera aquesta dada macabra i dolorosa. La dictadura de Franco, la Falange i tants d’altres es van beneficiar de moltes formes: moltes empreses van fer negocis, van imposar culturalment bestialitats durant gairebé 40 anys i el dictador es va morir al seu llit amb tots els honors. Hi ha milers d’espanyols que a dia d’avui no saben on estan els seus familiars.
Milers de nens robats pel franquisme… són moltes històries de vida, moltes ferides obertes, no cicatritzades. Però penso que a cada dany comès als pobles de la nostra mare terra, li sobrevenen temps de lluita i resistència. Veig una generació que posarà llum a tanta foscor.

No podem fer una comparació lineal entre Espanya i Argentina. Cada nació, cada regió, cada poble i cada societat tenen els seus temps. La dictadura argentina va durar set anys. El dictador Franco en va estar gairebé quaranta.
Un dels treballs que nosaltres fem aquí en territori europeu, conjuntament amb organitzacions i ajuntaments, és la solidaritat amb la querella de crims del franquisme que està tramitant la Jutgessa Servini de Cubría a Argentina. Volem donar visibilitat i exigim justícia.

Ana

Creus que encara que passi el temps i es faci justícia, la reparació és la mateixa? La transició a Espanya va ser una mentida. Va fer els ulls grossos. I un poble sense memòria és un problema. A Argentina la consciència estava més fresca en la societat. Aquí no se’n va parlar més i ja han passat gairebé quaranta anys des de la mort del dictador Franco i molta gent s’ha desanimat. Quin sentit tindria fer justícia ara?

Martín

El govern espanyol o millor dit el Regne d’Espanya, no té memòria. Els pobles si la tenen. Jo sempre dic que el judici que li vam fer a Videla, on vaig ser testimoni i querellant al costat de molts altres, no em va retornar al meu pare ni als 30.000 desapareguts. Crec que la memòria, la veritat i la justícia, són conceptes personals i també col·lectius. I nosaltres creiem molt en el col·lectiu.
Una societat i un poble que no tenen memòria… no tindran futur. Hi ha molts grups i víctimes que estan fent activitats a Espanya i a Catalunya, per posar un exemple: Felipe Moreno, supervivent dels camps de concentració franquistes.

Ell segueix lluitant al costat de moltes i molts que resisteixen i lluiten per la memòria i la justícia. Molts néts i nétes que volen saber on estan les restes dels seus avis i àvies; dia a dia vaig coneixent i trobant grups o famílies que s’organitzen. M’expliquen com a Espanya va haver-hi un cop d’estat contra un govern escollit a les urnes. I va venir una guerra. Ja sabem el que passa quan hi ha guerres. Ho podem veure ara a Síria; ho denunciem i sortim als carrers a Barcelona quan va tenir lloc la guerra de Bush i Aznar a l’Iraq. Aznar la va recolzar. Manuel Fraga del Partit Franquista, perdó del Partit Popular…. tot té a veure amb tot, és només qüestió de lligar caps.

Ens falten els desapareguts a Catalunya, a Argentina, a Espanya, al Mediterrani, a Mèxic etc, etc… Els desapareguts ens falten a tots i fer justícia és un acte de dignitat. Si hi ha memòria, hi ha futur.

Mural col·lectiu de H.I.J.O.S.Barcelona dissenyat i realitzat per l’artista social Pablo Kalaka, a l’espai comunitari Àgora Juan Andrés Benítez al Barri del Raval.

Ana

I ja per acabar Martín, ens pots explicar què és H.I.J.O.S?

Martín

Si, l’organització H.I.J.O.S. Barcelona es va fundar l’any 1996 a la Rambla del Raval.. Lluitem contra la impunitat i a favor dels drets humans. Exigim que es tanquin els centres d’internament per a estrangers (CIEs) i formem part de diverses plataformes com Ayotzinapa, Berta Vive, el Comitè Llibertat a Milagros Sala i la Taula per Mèxic.

També al costat de les Àvies de la Plaça de Maig seguim buscant als nadons que van ser robats per la dictadura Argentina i fem activitats sobre aquest tema com Música per la Identitat Barcelona que té com un dels seus objectius contribuir a la cerca de més de 500 nens apropiats per l’última dictadura argentina. Tenim indicis que més de 20 joves podrien estar en territori Europeu. Hem recuperat més de 121 germans però encara ens falten molts germans avui joves, que encara no coneixen la seva veritable identitat. Portem endavant Cinema per la Identitat i campanyes de difusió per poder trobar-los.

Formem part de la campanya Catalunya No al TTIP (No als tractats de lliure comerç per damunt de la sobirania dels pobles). Tenim una forma de funcionament horitzontal. Tot és decidit entre les companyes i companys en assemblees on planifiquem estratègies i compartim lluites. Creiem que la memòria venç a l’oblit, la veritat venç al silenci i la justícia venç a la impunitat, no és fàcil ni molt menys, però si es pot.