La commemoració de l’orgull gai apel·la a la tolerància i igualtat de l’enorme col·lectiu LGTBI. Des de fa anys les grans marques i els partits tradicionals eclipsen la veritable essència reivindicativa.

És cert que quanta més gent participa millor per a l’anhel del canvi. Que a més la congregació internacional hagi estat multitudinària a la nostra ciutat ens omple d’orgull als que som d’aquí. Ara bé, veient el desenvolupament del World Pride, dia mundial de l’orgull gai celebrat fa pocs dies a Madrid, qualsevol diria que es tractava més d’una orgia consumista marcada per estereotips que d’una jornada que enalteix els valors cap a la integració d’aquest col·lectiu en la societat. Heus aquí on radica el problema, en el perjudici d’això últim. No crec que per visibilitzar-se i sortir arreu valgui tot a canvi de ser poc més que l’ambientador de pi multicolor que adorna el cotxe o la super festa de l’arc iris on molts no saben de què va la cosa.

Aquest dia ve marcat des de fa 40 anys quan aquest col·lectiu maltractat es va atrevir a sortir al carrer sabent que anaven a ser reprimits i estigmatitzats. Va partir sent un grapat de manifestants fins a aconseguir la participació milionària dels nostres dies. I mai millor dit, perquè aproximadament a partir de l’any 2000 el lobby gai va anar impregnant el seu segell cap a l’ostentació i el camuflatge entre els poders fàctics. Diluir-se en les grans marques i moure’s entre la jet set sembla ser la millor fórmula per aconseguir els objectius. No obstant això des del punt de vista capitalista, que vol treure profit sense alterar el pols social, persegueix una major quota de participació costi el que costi descontextualitzant el seu significat. Els és igual semblar el que sigui si amb això aconsegueixen ficar-se a les nostres ments i als nostres espais; controlar el Big Data de la informació així com copar el major espai social on competir com a bèsties serà el seu vademécum. Per tant corre el risc de quedar-se en un onerós dia de tènue missatge. No es tracta de treure’s de la màniga el Nadal de l’Orgull on un sector important de la classe mitjana-alta sigui atret cap als beneficis multinacionals. Portar estendards de la poma mossegada i fluixejar amb aquells logos que dir que són reaccionaris és quedar-se curt quan són els que perpetuen el menysteniment de les condicions sexuals i de gènere, és com a mínim bastant contraproduent.

Tampoc crec que hagi de ser el dia de l’Orgull Partidista on qualsevol partit polític sense importar bagatge ni credo es faci una neteja d’imatge i de pas faci l’agost. Des de l’esplèndid partit que es vanagloria de dir que neix dels moviments socials i precisament no participa en l’Orgull Crític, celebrat dies abans i que sí parteix dels moviments socials, fins al partit de la sotana que vol tancar l’armari amb pany i forrellat. Tots busquen inundar les xarxes i els informatius agafant-se de la mà en una cosa en la que ben poc han aportat però que a canvi en trauran un bon profit polític. Evidentment la pertinença LGTBI no és una condició social ni ideològica, però no es pot obviar que aquest món marcat pels estàndards que imposa la religió i les tradicions arcaiques encara es nega a acceptar a aquest col·lectiu. Que encara els mitjans de comunicació occidentals passin de puntetes la notícia i que el que aquí sigui una cosa repentina a orient i en altres parts del món ni tan sols sigui perceptible, deixa molt a desitjar quant a la consciència informativa. Que en més de 70 països ser gai segueixi sent motiu de persecució o presó i en vuit països de la pena de mort, també diu molt del treball que fa falta en diferents àmbits per pressionar als poders. No cal anar a les antípodes per veure les atrocitats que pateixen per la seva condició d’homosexuals; en el transcurs de l’Orgull 2017 s’han produït, almenys a Turquia, càrregues policials per manifestar-se o a l’estat espanyol s’han produït segons les organitzadores 41 incidents i una dotzena d’agressions homòfobes al llarg de la jornada. Per tot, es fa difícil comprendre la banalització fins al punt de quedar-se amb les aspiracions més vagues.

No vull ser sectari i acabar dient com cal fer o no les coses. Jo em quedo amb el treball col·lectiu dels moviments socials de la passada convocatòria, l’Orgull Perifèric amb activitats socials descentralitzades als barris de classe treballadora i l’Orgull Crític amb una presència més cèntrica a Madrid. Ambdues han tingut una sèrie d’activitats alegres i combatives i amb no pocs manifestants. No obstant això, també em sembla bé que hi hagi mobilitzacions ingents on convergir el major nombre de persones amb tot tipus d’organitzadors. Recordem que aquest dia no li pertany a ningú ni hauria de tenir un registre ideològic, però almenys sí que tingui uns mínims pressupostos per no tirar per terra tot allò caminat. Unes festes amb les seves cavalcades que omplin els carrers de gent alegre i positiva, perfecte. Però amb els peus a terra, sense perdre la perspectiva perquè no sigui un guirigall que acabi sent capitalitzat per qui no hauria de fer-ho.