Imatge: ACN

“Lliure de què? Que importà això a Zaratustra!
Els teus ulls han d’anunciar-me amb claredat: lliure per a què?”

F. Nietzsche

Hi ha cert neguit als ambients de l’entorn llibertari. Es palpa als centres socials, als locals sindicals, als bars i a les conversacions en xarxes i grups de missatgeria. El desenvolupament dels esdeveniments al voltant del referèndum del Primer d’Octubre provoca sentiments trobats i contradictoris en bona part de la militància, que en la seva majoria s’ha mantingut deliberadament al marge del que s’ha anat anomenant “el Procés”. Una part els crida a moure’s, l’altra els paralitza. Per una banda els registres de la Guàrdia Civil a impremtes i diaris, les amenaces de presó, les coaccions a mitjans, les prohibicions d’actes polítics i les intimidacions. Per l’altra, un procés aparentment hegemonitzat per la dreta conservadora i burgesa, de dubtós caràcter transformador. L’impuls gairebé instintiu a sortir al carrer contra la repressió i l’autoritarisme del govern, i la impossibilitat d’identificar-se amb el projecte d’un nou Estat-nació.

Per a moltes, tanmateix, l’enfocament és un altre, i parteix d’un desplaçament en la mirada que trenca amb aquesta dicotomia immobilista. La qüestió clau no és quin Estat, si no quin Poble sortirà d’aquest procés. No hi ha dubte de què qui fa les preguntes fa també les respostes. De la mateixa manera, no és el Poble qui fa la decisió, sinó la decisió la que fa el Poble. La mirada política conservadora sempre ha tendit a entendre i explicar el Poble com a objecte de representació, com una realitat acabada i recomptable estadísticament i policialment, plenament expressada en les institucions estatals de la democràcia liberal. La mirada revolucionària, en canvi, entén el Poble com un subjecte en permanent construcció, com la realitat inacabada que escapa a la representació formal i que agafa consistència en els antagonismes materials i les lluites concretes fruit d’una condició d’opressió compartida, dotant-se d’uns vincles que la fan resistir a l’atomització i l’aïllament individual i l’articulen fins a constituir-la en una veu pròpia, en un Nosaltres. Justament això és el que hem tingut l’oportunitat de viure i aprendre en els múltiples estar-juntes que hem experimentat al llarg dels darrers anys: en les concentracions per aturar desnonaments, en els piquets de conflictes laborals, en les experiències de solidaritat contra les fronteres i les persecucions racistes, en els grups de dones organitzades, en la defensa dels centres socials, en les escoles populars, en les vagues generals o en els inquantificables braços i somriures que han esperat a la sortida de les comissaries i les presons per arropar els i les nostres. La materialitat d’una força col·lectiva i ben concreta, capaç de resistir i eventualment vèncer, encara que sigui en les petites grans batalles. La identitat compartida amb un plural singular, suficientment fort per atraure i moure els cossos a una mateixa disposició a construir un món comú i combatre un enemic igualment comú.

La qüestió del referèndum irromp avui en el centre dels debats que es donen als carrers, els llocs de treball, els centres educatius i les cases. Si bé fins ara l’aparell de les elits ha dominat la mobilització social a cop de telediari i ha mantingut la seva hegemonia política a través d’una densa i extensa societat civil formada per organismes que li són fidels, avui l’escenari és lleugerament un altre. El desenvolupament del conflicte accelerat per l’escalament repressiu propicia una mobilització que escapa al dictat vertical i obre un espai on actors molt diversos intenten incidir per fixar els marcs i antagonismes polítics funcionals als seus interessos: Catalunya / Espanya, independentistes / unionistes, colpistes / constitucionalistes, revolució democràtica / règim postfranquista del 78,… Només una força sense cap vocació d’incidir en la realitat social per a transformar-la pot permetre’s mantenir-se al marge en silenci i renunciar a disputar aquest marc de conflicte que en el seu propi esdevenir incert obre la possibilitat d’escenaris insospitats.

Seria un greu error per les posicions revolucionàries escollir el bàndol dels indiferents i caure en l’arrogància de pensar que estem per sobre de les qüestions que preocupen el carrer, de creure que som nosaltres les que hem de dir a una suposada gent de la qual no formem part quins són els seus veritables problemes i com els han d’arreglar. Per contra, hem de tenir l’audàcia d’entrar en un terreny de lluita política que no hem escollit i no obstant ser capaces d’empènyer en un sentit de ruptura i emancipació, dibuixant l’antagonisme que desborda els mapes tancats de la democràcia liberal capitalista: la voluntat col·lectiva d’unes classes populars decidides a emancipar-se en tots els àmbits de la vida / la dictadura dels mercats i els Estats.

Ara més que mai cal recordar que el principal valor històric de l’anarquisme no ha estat la perfecció sobre el paper d’una construcció abstracta, utòpica i situada temporalment en un horitzó llunyà, sinó la seva obstinada determinació i capacitat per en cada ocasió concreta dur una mica més lluny la revolució, és a dir, el moviment real i sempre inacabat que tendeix a suprimir en la pràctica l’estat de coses existent. Pel que fa al referèndum, és la decisió la que fa el poble i no a l’inrevés, perquè és la mateixa possibilitat de posar massivament en qüestió l’ordre establert (i sobretot el com es dóna aquest qüestionament), la que pot permetre la irrupció del Poble com a subjecte amb veu pròpia. La porta està oberta – i en part dependrà del paper que juguin les revolucionàries- a què en els anomenats ‘Fets d’Octubre’ es desplegui una experiència històrica de desobediència massiva, apoderament popular, i presa de consciència de la pròpia potència col·lectiva. D’aquesta força callada que el dia en què a penes comença a balbucejar és capaç de paralitzar viles i ciutats senceres.

Fa justament tres anys alguns de nosaltres dèiem que “davant possibles maniobres repressives de l’Estat Espanyol sobre la voluntat de qüestionar la seva territorialitat, pensem que des del moviment anarquista hem de donar la cara i sortir al carrer , no en nom de la creació d’un nou Estat que rebutgem, sinó enfront de l’autoritarisme del govern i la defensa del debat social sobre com les persones volen organitzar-se.”* Aquest dia ha arribat. El moment és ara. Entre les forces que volen impedir manu militari tot debat sobre com volem viure i organitzar-nos, i les que ja treballen des de l’ombra per un tancament en fals que passi per un pacte per dalt entre elits, cal mobilitzar-se des de baix perquè el carrer agafi la iniciativa i el desafiament al règim resulti irreversible. Cal anar-hi. Cal sortir al carrer, no només per negar la repressió i les imposicions de l’ordre de coses existent, sinó per ampliar la possibilitat i la força d’afirmar una altra cosa. Per posar sobre la taula que el veritablement important no és de què ens estem alliberant, sinó per a què ens estem alliberant.

(*) Reflexions entorn el conflicte nacional, el procés sobiranista, i la lluita per la Revolució Social, Elissa (Grup Llibertari del Palomar), https://grupelissa.wordpress.com/2014/10/29/reflexions-entorn-el-conflicte-nacional-el-proces-sobiranista-i-la-lluita-per-la-revolucio-social/