Ahir, primer bany de l’any. Tornava al Mediterrani amb l’esperança de tornar-lo a gaudir, de poder relaxar-me observant-lo amb un llibre entre les mans, de banyar-m’hi per agafar aquella energia que és capaç de transmetre. Però com l’estiu passat continua sent un mar de contradiccions. Ahir, 933 persones van ser rescatades a la Frontera Sud. Avui, ha arribat l’Aquarius i dos barques més al Port de València amb 630 persones rescatades al Mediterrani Central, després de dies a la deriva amb les negatives d’Itàlia i Malta a deixar-los entrar a port, de 8 dies de viatge fins als Països Catalans.

El primer dia de platja i el genocidi que seguim perpetuant com a europees al Mediterrani em portar a recuperar aquest text que vaig escriure l’any passat tornant d’unes vacances a Menorca.

Com pot el mar Mediterrani ser, al mateix temps, el paradís per una gran part de la població i l’infern per totes aquelles que intenten arribar a Europa?

Com podem nosaltres, les europees, banyar-nos i gaudir de la seva grandesa tot i saber que és la tomba de milers d’oblidades?
Les meves vacances han estat al Mediterrani. Vaig decidir sense pensar anar a Menorca. Una illa fantàstica, preciosa, casa de persones espectaculars, plena de màgia i banyada per aquest mar que roba la vida a tantes persones i tant tortura els meus pensaments. Cada cop que posava un peu dins les seves aigües em venien milers d’imatges, milers d’històries, milers de cares. La cala paradisíaca on em banyava deixava de tenir les aigües turqueses per tenir-les fosques, molt fosques. D’un blau casi negre. Negre dol, negre mort. Posava el cap dins intentant deixar enrere les cabòries, intentant gaudir com totes les del meu voltant d’aquell paradís i m’imaginava el fons ple de cossos. Els cossos del genocidi que ningú vol veure. “Les morts de totes les persones al Mediterrani són evitables, per tant totes elles són assassinats. Són assassinats, perquè nosaltres no hem fet res per evitar-les” Són les paraules d’una voluntària d’una ONG que treballa salvant vides a alta mar. Les tinc gravades al cap.

Em costa entendre com no som capaces d’aixecar-nos dels nostres sofàs, de girar la mirada de les televisions on se’ns mostra i explica el que volen uns pocs per mantenir els seus privilegis de blancs poderosos. Com no som capaces de llançar-nos en aquest mar que hem convertit en cementiri. La solució no és aquesta, ho sé. La solució és més complexa, molt més. Totes o la gran majoria fugen de realitats i situacions que han creat els nostres governs i els grans poders occidentals. Nosaltres en som còmplices pel simple fet de no aixecar la veu, de permetre-ho. Si som còmplices som culpables. Fugen de: guerres que són negocis i ens permeten controlar més el món; colonitzacions de segles passats que ha empobrit i s’ha carregat regions senceres; explotació de les nostres multinacionals; dictadures permeses perquè ja ens van bé; més guerres que no ens interessen per res, ja que no hi ha cap dolar, ni petroli, ni res en joc; canvi climàtic, etc.

Un dia, les sirianes miraran enrere i pensaran, erròniament, que van ser unes privilegiades. Privilegiades? Han estat i estan vivint una barbàrie, un tracte inhumà, esperant, esperant i segueixen esperant perquè aquesta Europa fortalesa les aculli dignament. Però elles, la gran majoria de la població siriana que ha aconseguit arribar i sobreviure a Grècia serà acollida per algun Estat europeu d’una forma adequada o de la pitjor de les maneres, però se’ls donarà la residència per un període de temps o per tota la vida. Elles podran dir que van ser refugiades, perquè un dia van arribar al que semblava que era un “refugi”. Afganeses, pakistaneses, somalis, sudaneses, eritrees, nigerianes, palestines, i de tants altres països no tenen dret a ser refugiades. Al món no els hi importa per què fugen, si és per fam, perquè són perseguides, per un conflicte, perquè allà on vivien s’ha convertit en desert, o simplement, per viure i no sobreviure. Elles no se’ls hi dóna l’oportunitat de trobar aquest “refugi”. Aquest “refugi” que no l’és, perquè l’acollida que estem fent no és acollida tampoc. Les sirianes no han estat privilegiades, simplement han tingut una mica més de sort, simplement això.

Segons la Convenció de Ginebre del 1951, refugiat -és la persona que es troba fora del país de la seva nacionalitat, a causa del temor fonamentat per la persecució per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinats grups socials o opinions polítiques-. Aquesta definició era perfecte per les refugiades europees de la Segons Guerra Mundial. Persones dignes, de països desenvolupats, europees obligades a desplaçar-se fugint de la barbàrie. Avui, les “no refugiades” i les “refugiades” provenen de països en vies de desenvolupament o de països que anomenem “tercermundistes”. Avui, les refugiades no són europees, no són dignes, però també fugen de la barbàrie, això sí. Avui, la definició de refugiada és la mateixa del 1951 i no contempla les refugiades econòmiques, climàtiques, de les guerres internes que no ens interessen, etc.

Perquè la definició està feta pensant amb nosaltres i amb les necessitats europees post Segona Guerra Mundial. El món ha canviat i les refugiades ja no som nosaltres, però no canviarem la definició, perquè així ja ens va bé.

Si hi ha quelcom que comparteixen algunes de les refugiades i les no refugiades que trien Europa com a destí són les travessies per arribar-hi. Unes vies plegades de més calvari, barbàrie i de màfies que els roben tot el que porten i al mateix temps les extorsionen, les violen, les exploten, les torturen, les maten una mica robant-los la vida, i fins i tot les assassinen. Totes fugen com poden de l’horror i en busca de vida, però nosaltres no les volem a Europa. Així, per què posar-los vies segures? Per què arribin? No, preferim veure-les en mans de màfies travessant el Mediterrani en una barqueta, en una planxa de surf, en un tros de fusta. Preferim pagar a mercenaris perquè aturin -com sigui- la seva arribada a terres europees. Preferim escoltar cada dia xifres i més xifres de desaparegudes, afogades i arribades.

Mai sabrem quantes persones descansen al fons del nostre Mediterrani. Aquell de l’anunci de Mediterraniament, on només se’ns mostra la cara bonica d’aquest mar. El Mediterrani no és culpable de res. És un mar meravellós, ple d’encant, amb milers de paradisos dins i al voltant seu. És un mar que ha creat una cultura. Les persones que vivim al seu voltant som molt diferents, però tenim gràcies a ell tot un seguit de característiques i de fets que ens defineixen com a mediterrànies. És un mar que ens agermana a palestines, italianes, catalanes, rifenyes i turques. I també espanyoles, tunisianes, amazigues, gregues, albaneses, etc. El Mediterrani si és cementiri, mort, dolor, horror, barbàrie, aigua d’oblit és per culpa d’Europa. Per culpa dels nostres representants polítics, de qui ocupa els grans poders. Són ells qui tenen les eines, la capacitat i els mitjans per construït ponts que travessin aquest mar. Ponts que no han de ser de formigó, sinó que haurien de ser vies segures per arribar a Europa. Vies plenes de tendresa, solidaritat, amor, comprensió, empatia i braços oberts.

El problema no són les que venen, són qui ens governa i nosaltres que no som capaces de plantar cara i dir: “Prou assassinats!” “No en el nostre nom” “Nosaltres les volem” “Sou benvingudes” “Marxeu vosaltres i que arribin elles”.

Fem-nos preguntes, fem-los preguntes. Preguntem, perquè així pensarem i veurem veritats.

Per què venen? Fugen d’una guerra? N’hi ha que venen a robar-nos la feina… Segur? No serà que venen en busca d’una vida millor? Tenim la culpa nosaltres del què passa el seu país? La pobresa és culpa nostra? I les seves guerres? Qui va colonitzar el seus països? Països europeus? On són les gran multinacionals? No estan allà per què la mà d’obra és més barata? Qui ven les armes? A qui venem les armes? Per què? Per què venem armes a qui participa a guerres a les quals condemnem? Hipocresia? Són tot guerres civils? Hi ha interessos internacionals en les seves guerres? Intervenen països europeus o EEUU? Per què? No hi tenim res a veure?
Potser travessen tot Àfrica per arribar a Europa per plaer. N’hi ha que hi estan anys a arribar a Líbia, n’hi ha que no arriben mai. Anys pagant a màfies, torturades, treballant com esclaves o explotades per aconseguir arribar. El Mediterrani és un cementiri, però el desert del Sàhara també ho és. Per què deuen fer tot això? Deuen viure molt bé als seus països, no? Però això no és així. És així i pitjor, molt pitjor. I si no tenen diners per pagar a la màfia? Què passa? Les màfies són segures? Viatgen en busos, cotxes, trens, avions? Per què tarden tant a arribar al Marroc o Líbia? “El camí” és horror, horror i més horror. Han de tenir molts diners si han de pagar totes les màfies… Diners? Explotació, tortures, esclavatge, préstecs, mort. Per què pugen a la barca si saben que no arribaran? Per què pugen si veuen que és una merda barqueta? Per què si coneixen milers d’històries de morts, desapareguts? Per què? Doncs per què el que deixen enrere és inhumà i Europa només pot ser millor. Desesperació i somnis, vida.
I nosaltres continuem diferenciant entre refugiades i migrants? Si han passat per tot aquest calvari no serà que fugien de quelcom? D’una guerra; de fam; de persecució ideològica, ètnica, religiosa, sexual, política; del canvi climàtic; d’un desastre natural; de pobresa; etc. No serà que es mereixen viure? Que hem de ser “refugi”? Potser sí, pot ser sí que ho mereixen, no creieu.

Amb tot això, no pretenc que deixeu d’anar a banyar-vos en les aigües turqueses del Mediterrani, que deixeu de gaudir-lo, que deixeu de veure’l com un paradís, perquè en termes paisatgístics i naturals és meravellós, és espectacularment bonic. No vull que renunciem a ell. Aquest Mediterrani és nostre, és qui ens agermana amb moltes de les que han travessat, ho estant intentant, ho intentaran o les que han mort menjades per les seves aigües. Vull que aquest mar de calma i preciós per a nosaltres sigui així per a tothom, sigui així a totes les ribes que l’envolten. Vull que les que han patit la travessia de tot el continent africà es trobin el regal de creuar el nostre Mediterrani gaudint-lo, sense patir i sobretot sense enfonsar-se en les seves aigües. Vull que la riba del nord de l’Àfrica sigui el mateix paradís que les nostres costes. Vull un mar d’aigües turqueses per a totes, un mar solidari amb qui busca una vida millor. Vull un mar que no sigui un cementiri. Vull un mar de braços oberts, acollidor, ple de tendresa i solidaritat. Un mar sense dolor, morts, barbàrie i genocidis.

El Mediterrani no és culpable, però nosaltres sí.