[CAT]

 

Sara Pierallini

 

La primera vegada que vaig sentir parlar del COVID 19 no em recordo si era a la muntanya, o a la biblioteca, o en un espai okupat, on el desig s’allibera vibrant i anòmal construint nous imaginaris. La primera vegada degué ser per telèfon. Segurament una trucada internacional de la meva mare que, preocupada, em demana parar atenció, perquè aquesta vegada no és una falsa alarma.

 

La segona vegada ho vaig escoltar de les meves amigues, companyes feministes, que em parlaven de com la gent estava començant a discutir de ‘responsabilitat civil’ i ho associava a quedar-se a casa, però sí, que el 8M no s’havia de parar, que no es podia parar la lluita.

 

La tercera vegada, el 4 de Març, a Itàlia publiquen un decret que limita la mobilitat i les trobades, en espais públics i privats. La tercera vegada es cancel·len festivals, manifestacions polítiques i artístiques. La tercera vegada l’espai públic és militaritzat. Buidatge.

 

Angela Balzano, una investigadora feminista de Bolonya escriu ‘Han tancat les escoles i les universitats, i tancat també els llocs on es fa art, on es crea. Han tancat els locals i els bars. Estem totes convidades a la autodenuncia si entrem en contacte amb una persona sospitosa. Estem confusos entre triar si anar al presidi mèdic o al de l’autoritat policial. Les regles a seguir augmenten juntament amb l’ansietat’ i en el dia a dia es normalitza la presència dels militars. Estem en una situació de biocontrol facilitada per part de dispositius medico-militars.

 

A Barcelona, i poc abans en altres parts d’Espanya, ha començat a passar el mateix.

 

Només que la quarantena, l’aïllament forçat està dirigit a la població blanca, europea i nord-americana, què passa amb els/les marginats/marginades? Acomiadaments massius, horaris reduïts en els menjadors socials i el tancament d’alguns d’aquests. No podem circular per l’espai ‘públic’, i qui viu al carrer està sent expulsat per part de l’autoritat.

 

Tot per la nostra seguretat.

 

Seguretat, paraula sovint escoltada, repetida per part de poders estatals.

 

Seguretat i prevenció utilitzats per a justificar processos de territorialització i producció de marges. És a dir, enforteixen el signe de la frontera imaginària (poc imaginària) entre l’exclusió i la inclusió. Les territorialitzacions de la pràctica de seguretat adquireixen la forma de marginació dels drets de mobilitat i accés als comuns urbans. En altres paraules, els marginats resultants de la pràctica de polítiques de seguretat tenen una materialitat feta de fractures ‒ especialment, de classe, de raça, de gènere etc.: els marges i límits han de ser rígids per a alguns/algunes i fluids per a altres perquè, com desenvolupa Foucault, el (necessari) manteniment de l’ordre no pot acabar obstaculitzant el lliure flux de capital. El lloc (públic i privat, avui dia sempre més controlat) és, llavors, un dispositiu funcional del poder per a disciplinar i organitzar un espai analític. En particular, les polítiques de seguretat urbana criminalitzen la pobresa i la migració. S’utilitzen els cossos infectes per a difondre una por que arriba a discriminar a subjectes polítics no privilegiats. Ens tanquem i ens aïllem a les nostres cases.

 

L’espai privat es converteix, erròniament, a un espai segur. Recordem que l’espai domèstic, la llar, és viscut per part de gèneres diferents del masculí, nens/nenes, persones majors i amb discapacitats físiques i mentals, com un espai de refugi i simultàniament com un d’empresonament, el mateix on estadísticament sofreixen més abusos.

 

‘La guerra global permanent és biològica perquè és racista i classista. Els virus són monstres per a matar, no importa si en la guerra contra el virus algunes poblacions humanes, alguns grups particulars d’individus sucumbeixen. És millor tancar les fronteres, i així arribem al punt on és difícil fins i tot entendre quin Estat tanca les fronteres a quina nacionalitat, tots tanquen les seves portes en la cara d’algú’, diu Angela Balzano. (1)

 

Vivim en una època altament capaç de reproduir pobresa, desplaçats/desplaçades, exiliats/exiliades i abundants categories aplicades per a contenir els moviments de transformació. El poder produeix encara més del que reprimeix i la seva producció més important són les subjectivitats. Som subjectes i dispositius al mateix temps. Els nostres cossos són travessats per relacions de poder i les nostres existències estan conduïdes pels mitjans amb els quals ens oposem a aquest poder o acompanyem els seus fluxos. La construcció del Jo sempre ha estat una qüestió col·lectiva, d’ingerència, resistència, de distribució i divisió de tasques i competències. Tots els paràmetres que absorbim sense dificultat són el resultat d’una negociació social a la qual no sempre estem convidats/convidades a participar. Però igualment, en aquests dies, parlem de responsabilitat civil. Quan, la civilització mateixa és el primer dispositiu del biopoder, del control dels nostres cossos gràcies a veritats polítiques.

 

La difusió del covid19 és un perill i és una responsabilitat primer personal i després col·lectiva, organitzar-nos i prendre mesura de contenció de la infecció. Acceptar, no obstant això, l’aïllament, és una falta de responsabilitat deixant subjectes víctimes de violències en un aïllament on el risc és la vida, el risc creat pel sistema mateix en el qual vivim, l’heteropatriarcat, que encara provoca més víctimes que moltes infeccions pandèmiques.

 

Si la responsabilitat civil invoca a l’aïllament i la militarització de l’espai públic, la responsabilitat col·lectiva crida al poder de la relació, de les seves connexions i de l’autoorganització, i per tant a la transformació. L’espai-temps es transforma contínuament amb les relacions dels subjectes que el travessen, per això, el seu control és essencial per al funcionament del paradigma econòmic actual i la seva construcció s’inscriu en els cossos que el creuen, disciplina el moviment en una relació de docilitat-utilitat procedint, abans de res , a la repartició dels individus en l’espai-temps.

 

Cossos confinats.

 

Relacions confinades en l’espai cibernètic.

 

Moren els marginats en la seva visibilitat.

 

No ho parlem.

 

Cossos reprimits.

 

Ens oblidem de les nostres necessitats materials. El cos és espai i mitjà a través del qual es construeix l’escena política i, en conseqüència, és objecte de polítiques i biopolítiques. Un cos en l’espai públic, al carrer, a la plaça, té un valor que va més enllà de la presència numèrica que manifesta: és un senyal incorporat de protesta i de la possibilitat d’una alternativa política. En aquest sentit, la plaça és política perquè el cos és polític.

 

Llavors estem despolititzant les places, oblidant el material, que continua existint. Els privilegiats criden a la revolució en l’espai cibernètic, una revolució en la qual no poden participar els/les marginats/marginades. Que segueixen allí, en el trencament de la coherència legal, en la fractura que hi ha entre l’espai públic i privat trencant amb el seu binarisme ideològic. Públic i privat es converteixen en dispositius de biopolítiques i en biopolítica per al control d’aquests cossos insurgents per als quals no hi ha llei, ja que viuen al marge d’aquesta. Estic parlant de persones sense papers, de refugiats/refugiades, de pobres. Estic tornant a parlar de política al marge de la responsabilitat civil.

 

La posició activa en l’espai crea el possible i l’alternativa que no siguin entesos com a manera d’oposar-se al món social convencional.

 

Amb això no vull dir que calgui tornar a la vida normal. A més, no podem. Em refereixo a no oblidar-nos de resistir, creant xarxes materials i no sols cibernètiques. Si hi ha violència domèstica, masclista, racista, tornar a prendre el significat de la relació en presència. Haurem d’enfrontar-nos a acomiadaments massius, al no treball i al no arribar al final de mes.

 

Siguem llavors irresponsables civilment, organitzem-nos, lluitem, i responsabilitzem-nos personalment i col·lectivament. La resistència no és individual i la solidaritat és col·lectiva. La lluita sindical, la lluita d’habitatge no pararà si continuem ara que hi ha més necessitat. Responguem a l’aïllament amb xarxes que trenquin amb la militarització, la racionalització i la normativització de l’espai públic i privat i fem veure la potència i el potencial de la col·lectivització imprevista de noves quotidianitats.

 

 

 

[CAST]

 

 

MÁS ALLÁ DE LA REPRESIÓN BIOPOLÍTICA

 

 

Sara Pierallini

 

La primera vez que escuché hablar de COVID 19 no me acuerdo si estaba en la montaña, o en la biblioteca o en un espacio okupado, donde el deseo se libera vibrante y anómalo construyendo nuevos imaginarios. La primera vez debió ser por teléfono. Seguramente una llamada internacional de mi madre que, preocupada, me pide prestar atención, porque esta vez no es una falsa alarma.

 

La segunda vez lo escuché de mis amigas, compañeras feministas, que me hablaban de cómo la gente estaba empezando a discutir de ‘responsabilidad civil’ y lo asociaba a quedarse en casa, pero sí, que el 8M no se había de parar, que no se podía parar la lucha.

 

La tercera vez, el 4 de Marzo, en Italia publican un decreto que limita la movilidad y los encuentros, en espacios públicos y privados. La tercera vez se cancelan festivales, manifestaciones políticas y artísticas. La tercera vez el espacio público es militarizado. Vaciado.

 

Angela Balzano, una investigadora feminista de Bolonia escribe ‘Han cerrado las escuelas y las universidades, y cerrado también los lugares donde se hace arte, donde se crea. Han cerrado los locales y los bares. Estamos todas invitadas a la autodenuncia si entramos en contacto con una persona sospechosa. Estamos confusos entre elegir si ir al presidio médico o al de la autoridad policial. Las reglas a seguir aumentan junto con la ansiedad’ y en el día a día se normaliza la presencia de los militares. Estamos en una situación de biocontrol facilitada por parte de dispositivos médico-militares.

 

En Barcelona, y poco antes en otras partes de España, ha empezado a pasar lo mismo.

 

Solo que la cuarentena, el aislamiento forzado está dirigido a la población blanca, europea y norteamericana, ¿qué pasa con lxs marginadxs? Despidos masivos, horarios reducidos en los comedores sociales y el cierre de algunos de éstos. No podemos circular por el espacio ‘público’, y quien vive en la calle está siendo expulsado por parte de la autoridad.

 

Todo por nuestra seguridad.

 

Seguridad, palabra a menudo escuchada, repetida por parte de poderes estatales.

 

Seguridad y prevención utilizados para justificar procesos de territorialización y producción de márgenes. Es decir, fortalecen el signo de la frontera imaginaria (poco imaginaria) entre la exclusión y la inclusión. Las territorializaciones de la práctica de seguridad adquieren la forma de marginación de los derechos de movilidad y acceso a los comunes urbanos. En otras palabras, los marginados resultantes de la práctica de políticas de seguridad tienen una materialidad hecha de fracturas ‒ en especial, de clase, de raza, de género etc.: los márgenes y límites deben ser rígidos para algunxs y fluidos para otrxs porque, como desarrolla Foucault, el (necesario) mantenimiento del orden no puede terminar obstaculizando el libre flujo de capital. El lugar (público y privado, hoy en día siempre más controlado) es, entonces, un

 

dispositivo funcional del poder para disciplinar y organizar un espacio analítico. En particular, las políticas de seguridad urbana criminalizan la pobreza y la migración. Se utilizan los cuerpos infectos para difundir un miedo que llega a discriminar a sujetos políticos no privilegiados. Nos encerramos y nos aislamos en nuestras casas.

 

El espacio privado se convierte, erróneamente, en un espacio seguro. Recordamos que el espacio doméstico, el hogar, es vivido por parte de géneros diferentes del masculino, niñxs, personas mayores y con discapacidades físicas y mentales, como un espacio de refugio y simultáneamente como uno de encarcelamiento, el mismo donde estadísticamente sufren más abusos.

 

‘La guerra global permanente es biológica porque es racista y clasista. Los virus son monstruos para matar, no importa si en la guerra contra el virus algunas poblaciones humanas, algunos grupos particulares de individuos sucumben. Es mejor cerrar las fronteras, y así llegamos al punto donde es difícil incluso entender qué Estado cierra las fronteras a qué nacionalidad, todos cierran sus puertas en la cara de alguien’, dice Angela Balzano. (1)

 

Vivimos en una época altamente capaz de reproducir pobreza, desplazadxs, exiliadxs y abundantes categorías aplicadas para contener los movimientos de transformación. El poder produce aún más de lo que reprime y su producción más importante son las subjetividades. Somos sujetos y dispositivos al mismo tiempo. Nuestros cuerpos son atravesados por relaciones de poder y nuestras existencias están conducidas por los medios con los cuales nos oponemos a este poder o acompañamos sus flujos. La construcción del Yo siempre ha sido una cuestión colectiva, de injerencia, resistencia, de distribución y división de tareas y competencias. Todos los parámetros que absorbemos sin dificultad son el resultado de una negociación social a la cual no siempre estamos invitadxs a participar. Pero igualmente, en estos días, hablamos de responsabilidad civil. Cuando, la civilización misma es el primero dispositivo del biopoder, del control de nuestros cuerpos gracias a verdades políticas.

 

La difusión del covid19 es un peligro y es una responsabilidad primero personal y luego colectiva, organizarnos y tomar medidas de contención de la infección. Aceptar, sin embargo, el aislamiento, es una falta de responsabilidad dejando sujetos víctimas de violencias en un aislamiento donde el riesgo es la vida, el riesgo creado por el sistema mismo en el cual vivimos, el heteropatriarcado, que todavía provoca más víctimas que muchas infecciones pandémicas.

 

Si la responsabilidad civil invoca al aislamiento y la militarización del espacio público, la responsabilidad colectiva llama al poder de la relación, de sus conexiones y de la autoorganización, y por lo tanto a la transformación. El espacio-tiempo se transforma continuamente con las relaciones de los sujetos que lo atraviesan, por eso, ​su control es esencial para el funcionamiento del paradigma económico actual y su construcción se inscribe en los cuerpos que lo cruzan, disciplina el movimiento en una relación de docilidad-utilidad  procediendo,   ante   todo,   a   la   repartición  de   los   individuos en el espacio-tiempo.

 

Cuerpos confinados.

 

Relaciones confinadas en el espacio cibernético.

 

Mueren los marginados en su visibilidad.

 

No lo hablamos.

 

Cuerpos reprimidos.

 

Nos olvidamos de nuestras necesidades materiales. El cuerpo es espacio y medio a través del cual se construye la escena política y, en consecuencia, es objeto de políticas y biopolíticas. Un cuerpo en el espacio público, en la calle, en la plaza, tiene un valor que va más allá de la presencia numérica que manifiesta: es una señal incorporada de protesta y de la posibilidad de una alternativa política. En este sentido, la plaza es política porque el cuerpo es político.

 

Entonces estamos despolitizando las plazas, olvidando el material, que sigue existiendo. Los privilegiados llaman a la revolución en el espacio cibernético, una revolución en la cual no pueden participar lxs marginadxs. Que siguen allí, en la rotura de la coherencia legal, en la fractura que hay entre el espacio público y privado rompiendo con su binarismo ideológico. Público y privado se convierten en dispositivos de biopolíticas y en biopolítica para el control de estos cuerpos insurgentes para los cuales no hay ley, ya que viven al margen de esta. Estoy hablando de personas sin papeles, de refugiadxs, de pobres. Estoy volviendo a hablar de política al margen de la responsabilidad civil.

 

La posición activa en el espacio crea lo posible y la alternativa de que no sean entendidos como manera de oponerse al mundo social convencional.

 

Con esto no quiero decir que haya que volver a la vida normal. Además, no podemos. Me refiero a no olvidarnos de resistir, creando redes materiales y no solo cibernéticas. Si hay violencia doméstica, machista, racista, volver a tomar el significado de la relación en presencia. Tendremos que enfrentarnos a despidos masivos, al no trabajo y al no llegar al final de mes.

 

Seamos entonces irresponsables civilmente, organicémonos, luchemos, y responsabilicémonos personalmente y colectivamente. La resistencia no es individual y la solidaridad es colectiva. La lucha sindical, la lucha de vivienda no parará si continuamos ahora que hay más necesidad. Respondamos al aislamiento con redes que rompan con la militarización, la racionalización y la normativización del espacio público y privado y hagamos ver la potencia y el potencial de la colectivización imprevista de nuevas cotidianidades.

 

NOTES

[1] Dinamopress.it