Aquests dies enrere ha transcendit, com tothom sabrà a hores d’ara, el fet que un diputat autonòmic d’Aragón por Podemos (Pablo Echenique) va mantenir a un treballador al seu servei sense cotitzar a la Seguretat Social durant diversos mesos. Més enllà de la utilització política del cas, que ha portat a diversos mitjans a atacar de manera furibunda (mentre obliden o esbiaixen altres casos de corrupció que afecten als qui els són afins) alhora que uns altres s’han apressat a tancar files en defensa del diputat, des de la CNT volem aprofitar l’ocasió per posar en relleu la situació d’un sector de la classe treballadora especialment explotat i precaritzat, les persones que treballen a la llar i/o com a assistents personals, doncs s’han dit algunes coses bastant significatives de la problemàtica del sector en el cas esmentat.

En primer lloc, vagi per endavant el nostre rebuig absolut a qualsevol cas en el qual un ocupador (en aquest cas el diputat Echenique, com també va passar al seu moment, en aquest cas amb un treballador per compte d’altri comú, amb el també diputat de Podemos, Pedro Arrojo) manté a una persona treballadora sense assegurar, més encara si aquesta persona passa necessitats econòmiques, i més encara quan aquest ocupador, com és el cas de Pablo Echenique, disposa d’uns ingressos de més del doble del que guanyen moltíssims treballadors/es, siguin del sector que siguin… i molt superiors també als que tenen moltes persones en situació de dependència. Tot això amb independència del molt o poc marge que la legalitat pugui donar a l’ocupador, ja que com plantejarem a continuació, la legalitat dista molt de ser justa en molts aspectes, fregant de vegades allò vergonyós, i permetent un desemparament als qui treballen en aquest sector que cap ocupador amb sentit de la dignitat i suficients recursos econòmics hauria de permetre. Dit això, s’han plantejat dues coses habituals tant en el sector de l’ocupació domèstica com en el de l’assistència personal, que per simptomàtiques creiem que val la pena desgranar: la possibilitat que el treballador/a es fes autònom, i la de que cotitzés ell o ella mateixa a la Seguretat Social, per ser la seva jornada inferior a 60 hores setmanals.

Fotografia: Pablo Echenique

Fotografia: Pedro Arrojo

Referent a això, i centrant-nos en primer lloc en l’ocupació de la llar (la regulació específica de la qual estableix entre les funcions dels qui es dediquen a això “la cura o atenció dels membres de la família o de les persones que formen part de l’àmbit domèstic o familiar”), volem plantejar:

  • Treballar menys de 60 hores al mes permet que, si ambdues parts ho acorden, sigui el treballador/a qui pagui les seves pròpies quotes a la seguretat social. Això no suposa una exempció en les responsabilitats de l’ocupador, ja que si no hi ha tal acord haurà d’assumir l’obligació ell o ella mateixa com en qualsevol altra circumstància.
  • Que l’ocupació domèstica està contemplada en l’Estatut dels Treballadors com a relació laboral especial, sent regulats els drets dels qui treballen en aquest sector pel Reial decret 1620/2011 i, supletòriament, pel propi Estatut dels Treballadors (a més de convenis col·lectius que en general brillen per la seva absència). Així doncs, qui treballi com a empleat/a domèstic/a no ha de treballar com a autònom (d’entrada perquè ho prohibeix l’Estatut del Treball Autònom), entre altres coses per la pèrdua de drets que això li suposaria (per exemple la cobertura de contingències professionals, la cotització de les quals per als autònoms no sempre és obligatòria, o en matèria de gaudi de vacances o llicències, encara que en altres aspectes com el cobrament de la prestació per desocupació, no es tingui dret).
  • No és menys cert que entre les i els professionals del treball domèstic, existeix l’exigència que no se’ls faci exercir funcions d’atenció a persones dependents ja que poden trobar-se davant situacions per les quals no estan preparats/es, i perquè per això existeix la figura més específica de l’assistent personal, que analitzem més endavant.

La veritat és que, per les característiques de l’activitat de l’ocupació domèstica, és molt freqüent que les persones que treballen en aquest ofici ho facin en la desprotecció més absoluta, moltes vegades en negre i sense els pocs drets que la legislació els dóna. Tampoc és menys cert que es tracta d’un sector que, encara que ha estat més explotat en el passat, segueix sent a dia d’avui objecte d’una discriminació molt injusta en la seva regulació (la falta de dret a l’atur és potser l’exemple més sagnant en comparació dels treballadors per compte d’altri comuns, encara que n’hi ha d’altres, tals com el fet que el seu dret al descans entre jornada i jornada sigui inferior a l’establert en l’Estatut dels Treballadors), de manera que es converteix a aquestes persones en “treballadors de segona” a tots els nivells. Per això, la CNT defensa des del seu XI Congrés que, tal com ha requerit l’OIT a l’Estat espanyol, aquest sector de la classe treballadora deixi de ser un sistema especial del règim general de la Seguretat Social, i passi a ser considerat dins del treball per compte d’altri comú, integrant-se plenament en l’Estatut dels Treballadors, en igualtat de drets amb els altres.

 

Una altra possibilitat, al costat de la figura de l’empleat/a de la llar, és que el treballador/a que es dedica a prestar cures a persones dependents ho faci en qualitat de la figura més concreta d’assistent personal. Aquesta figura (la d’assistent personal) és la que correspon quan les cures tenen la naturalesa específica de ser un “servei prestat per un assistent personal que realitza o col·labora en tasques de la vida quotidiana d’una persona en situació de dependència, de cara a fomentar la seva vida independent, promovent i potenciant la seva autonomia personal”, si bé no existeix una regulació específica de la situació laboral de l’assistent personal (sí hi ha, en qualsevol cas, jurisprudència que estableix que quan el treball es fa al domicili de la persona dependent el treballador/a ha de considerar-se empleat/a de la llar, de manera que tampoc en aquest cas hagués cabut la figura de l’autònom) elevant amb això la precarietat encara més, donat el nul desenvolupament que han tingut els nostres drets en matèria de dependència en l’última dècada.

A aquesta desregulació, que ja suposa una dificultat en si mateixa, hem de sumar-hi que les retallades en dependència, més invisibilitzades que les de sanitat i educació perquè les pròpies famílies s’han tornat a fer càrrec de les cures (i, fonamentalment, les dones, en un gir masclista que ha esborrat d’un cop de ploma el poc camí recorregut en aquest sentit, on a més la majoria de les vegades la dona acaba per perdre el seu treball, si en té, per dedicar-se a la cura), han provocat que molts ocupadors/es (persones en situació de dependència) que no disposen dels recursos de Pablo Echenique recorrin a tenir treballadors/es en negre, generant-se un cercle viciós en el qual tant el treballador/a com el/la dependent veuen minvats els seus drets.

En conclusió, aquest cas ha de servir-nos per posar en relleu la necessitat de l’autoorganització dels treballadors/es de tots els sectors (a la vista està que cap polític/a ens salvarà, atès que ha quedat palès que és més important l’autojustificació que la posada en pràctica de condicions dignes de treball), visibilitzant aquells dels quals molt sovint ens oblidem, cas de l’ocupació de la llar i el dels/les assistents personals, i assumint des del sindicalisme que aquesta és una assignatura pendent en la qual hem d’articular mecanismes específics de lluita que no permetin l’explotació d’aquesta part de la classe treballadora, que no es converteixin en companys i companyes de segona.