Bilbo. 1 de Maig de 2014

Vivim temps molt complicats per a la classe treballadora a Euskal Herria i a la resta de l’Estat espanyol. Els tancaments empresarials i deslocalitzacions, els acomiadaments i reduccions salarials estan impactant greument sobre les famílies treballadores.

L’experiència d’aquests anys de dura crisi econòmica i retallades sistemàtiques executades pels representants de la patronal als parlaments, ens ha ensenyat que un sindicalisme d’acompanyament a aquestes decisions és garantia segura de pèrdua definitiva de drets socials, condicions d’ocupació i vida. Per tant, és necessari que el sindicalisme combatiu guanyi capacitat d’intervenció en les seves múltiples dimensions: afiliativa, militant i organitzativa, programàtica, de capacitat d’acció col·lectiva i confrontació amb els poders polític-econòmics hostils a la classe treballadora.

Mentre que el vot ciutadà s’està demostrant excessivament voluble i escorat cap al manteniment de majories parlamentàries que aposten per la servitud al poder econòmic, en canvi la militància i afiliació sindical segueix sent la principal garantia per recuperar drets, condicions salarials i d’ocupació, consolidant orientacions de polítiques econòmiques que ens dirigeixin a majors cotes de democràcia econòmica i benestar social. No en va, múltiples analistes [1] avalen que un sindicalisme fort implica millors condicions salarials, d’ocupació, protecció social, equitat de gènere i defensa de la salut laboral i els equilibris ecològics per a la majoria de la població. Així doncs, cal respondre àmpliament a la pregunta que ens plantejava Miguel Perera, sobre si ha de canviar l’actual model sindical per recuperar el sindicalisme?, donat que tal com planteja Francisco Letamendia «els sindicats dubten entre assumir una estratègia de contrapoder o fer seu el discurs empresarial de la productivitat i la innovació». En aquest segon cas, com va expressar l’autor, «es reforça la seva crisi d’afiliació i legitimitat, la qual cosa dóna arguments al discurs neoliberal que els presenta com a inútils».

Renovar i revitalitzar el sindicat. Congressos, seminaris, recerca i acció col·lectiva

Conscients també de tot això, la totalitat i pluralitat del moviment sindical a l’Estat espanyol ha utilitzat en aquests anys de crisis (2008-2016) els seus mecanismes congressuals per repensar i revitalitzar el sindicat com a instrument essencial de defensa, contrapoder i progrés social [2]. A més, en aquest necessari exercici d’autoavaluació constant en els hostils paràmetres en els quals ens movem els qui defensem a les majories socials, s’han promogut multitud de seminaris i conferències de debat, i fins i tot processos específics d’anàlisi estratègica per reflexionar i reorientar les pràctiques sindicals amb l’objectiu que el sindicat concret [3], en essència i per extensió tot el sindicalisme per l’experiència acumulada, recuperi cotes de poder social per a una confrontació eficaç amb els poders que tracten d’imposar sistemàticament polítiques antisocials.

No cal dir que la reacció sindical a les contrareformes laborals imposades via parlamentària, així com a les diferents estratègies empresarials en casos concrets de reestructuracions i acomiadaments, alguns ja emblemàtics (Coca – Cola a Fuenlabrada, Celsa Atlantic a Gasteiz i Urbina, ZardoyaOtis a Mungia, etc.), ens ha deixat un grapat d’experiències sindicals i de vagues que ben analitzades ens ajuden per sintetitzar en aquest article algunes conclusions d’interès de cara al debat sobre la revitalització del poder sindical, que també té un important desenvolupament en l’àmbit acadèmic i investigador [4].

Una mirada sistemàtica a aquestes reflexions, propostes i experiències acumulades, ens permet centrar algunes qüestions fonamentals per caminar cap a una recuperació solvent del poder sindical. Sense ànim de deixar fora aspectes importants, però amb l’objectiu de prioritzar recollint el nucli essencial de les fonts imprescindibles de poder sindical, cal fixar-se en quatre pilars que depenen fonamentalment del propi sindicalisme: negociació col·lectiva i política sindical; gestió del conflicte laboral, vagues i repertoris de pressió; política social, ocupació i economia social; formació sindical, assessoria sindical i tècnica, tenint també com a base de l’arquitectura d’un sindicalisme combatiu, el finançament sindical.

Negociació col·lectiva i política sindical: el camí al control sindical

El primer pilar on sustentar la revitalització sindical és la negociació col·lectiva i la política sindical, sens dubte causa i efecte de les concretes relacions de poder entre empresaris i treballadors. És l’espai on cristal·litza la correlació de forces socials, patronals i sindicals, així com el punt de partida per a successives rondes de conflicte en empreses i sectors. El sindicalisme revitalitzat és capaç de regular millors condicions socials i d’ocupació gràcies al seu poder en la correlació de forces, més enllà i fins i tot malgrat la voluntat legislativa dels governs. És en la negociació col·lectiva on es materialitza la utilitat i legitimitat del sindicalisme per reclutar afiliació en tant es milloren -o empitjoren menys en contextos de crisi econòmica i empresarial- les condicions d’ocupació i vida. A més, la capacitat de sindicalitzar la totalitat de l’estructura econòmica i estendre la cobertura de la negociació col·lectiva amb continguts a més àmbits laborals, és clau per reforçar aquest pilar del sindicalisme revitalitzat. No en va la negociació col·lectiva és l’eix central de les relacions laborals, l’àmbit de la primera distribució de la renda entre salaris en sentit ampli -inclosos indirectes i diferits- i beneficis empresarials [5]. Per tant els seus continguts estratègics determinaran el punt de partida i evolució de la capacitat sindical d’incidir en el futur sobre aquests resultats socials.

El sindicalisme als centres productius: seccions sindicals i sindicat al territori

D’entrada, moltes organitzacions sindicals coincideixen en que és fonamental la potenciació de les Seccions Sindicals com a espai de treball sindical i reclutament d’afiliació, foment de la participació, mobilització i militància. El sindicat serà als centres productius o no serà, i el sindicat als centres productius són les Seccions Sindicals. En paraules d’Holm-Detlev Kohler (pág 65): “Com a tònica general de les experiències de revitalització sindical, la relació amb els afiliats i la recuperació de la militància sindical han de ser preocupacions principals. Sobre aquest tema, els estudis i enquestes nacionals i internacionals subratllen la presència sindical al centre de treball com a factor primordial per a l’afiliació (Simón, 2003; Schnabel i Wagner, 2005). Totes les iniciatives restants, com la millora de serveis, incentius exclusius, fusions, major participació institucional i concertació social, etc., demostren resultats molt limitats a l’hora de guanyar nous afiliats i augmentar la presència sindical a la societat.”, plantejament que corroboren també Vidal, Jódar i Alós, en relació a la participació i militància sindical a CCOO. Amb aquest objectiu d’incrementar l’afiliació, participació i militància sindical, l’ús de les assemblees de treballadors i treballadores com a espai de debat i decisió, alhora que generar espais de participació i treball sindical impulsat per les Seccions Sindicals, es torna fonamental amb aquest objectiu d’incrementar la ràtio militants/afiliades tant als centres de treball com a les federacions sindicals territorials. Aquestes assemblees poden agrupar als espais laborals, no necessàriament circumscrits als centres de treball fragmentaris. La solidaritat de classe ha d’ampliar-se a l’àmbit de la companyonia amb els membres de la plantilla coneguts, és imprescindible ampliar-la entre desconegudes que comparteixen una realitat i pràctica comuna, tot i que no estiguin al nostre centre, departament, empresa o fins i tot regió o país.

L’ús de les Seccions Sindicals, a més en àmbits empresarials complexos (grups d’empreses, empresa principal – empreses externalitzades) o centres de treball (polígons industrials, polígons d’oficines, carrers i centres comercials, ports, aeroports, autopistes i autovies, zones turístiques, etc.), és imprescindible per intervenir de forma efectiva davant les estratègies empresarials postfordistes, generant unitats de negociació aparentment impossibles, articulant de forma flexible la negociació col·lectiva integrant-la: com a Convenis col·lectius de grups empresarials, incloent les diferents formes jurídiques amb les quals es fragmenten els grups mercantils, integrant també a empreses auxiliars, subcontractades i proveïdores, o des de perspectiva de centre de treball, amb convenis col·lectius que aconsegueixin trencar amb les relacions triangulars entre diferents empreses en un mateix centre -ETTs, multiserveis, etc-. D’aquesta forma es connecta amb importants col·lectius de treballadores, que s’afilien percebent el sindicalisme operatiu per incidir en la seva realitat laboral [6]. Aquest aspecte es vincula a més amb la literatura i experiències que s’estan donant sobretot en països anglosaxons de sindicalisme comunitari i sindicalisme de moviment social, promovent estratègies d’“organizing”, com a forma d’implicar a treballadors i treballadores a les empreses, incrementar la militància i poder sindical a l’empresa, així com teixint aliances amb la comunitat -usuàries, clients, ciutadania- en les reivindicacions laborals [7]. És amb aquesta combinació de negociació col·lectiva en àmbits empresarials complexos amb sindicalisme comunitari com es pot abordar la intervenció en les precarietats, de ETTs, empreses de serveis integrals, falsos autònoms i autònoms depenents, treballadores a domicili, teletreball, etc… o també en els segments laborals potencialment corporativistes com quadres i tècnics, professionals, etc.. Així mateix, permet globalitzar l’acció sindical i reduir conflictes d’interessos entre fixos, temporals, d’empresa matriu i subcontracta, de segments primaris i secundaris als mercats laborals, etc. El desenvolupament de plans d’afiliació i organitzant reivindicacions que integrin en convenis col·lectius tot l’espectre laboral possible permet el desenvolupament d’un sindicalisme de proximitat i inclusiu en aquests termes combinant interessos plurals i col·lectius generant solidaritat col·lectiva.

És amb aquesta combinació de negociació col·lectiva en àmbits empresarials complexos amb sindicalisme comunitari com es pot abordar la intervenció en les precarietats, de ETTs, empreses de serveis integrals, falsos autònoms i autònoms depenents, treballadores a domicili, teletreball, etc…

De la negociació col·lectiva als centres productius al sector i el territori

Així mateix, la necessitat d’assentar negociació col·lectiva amb millores tangibles en l’actual context polític i econòmic obliga a construir la negociació col·lectiva des del poder sindical als centres productius i la pluralitat empresarial, és a dir en aquells àmbits on la correlació de forces unida a la capacitat de pressió econòmica i de vaga permeti anar a acords que guanyin terreny substancialment al capital. Els àmbits que sens dubte poden ser punta de llança són aquells territoris –ja citats- i sectors estratègics, tant per a la dinàmica de valorització de l’economia capitalista, com per al desenvolupament del cicle vital, essent aquests últims a més especialment precaris i feminitzats. Aquests sectors i subsectors se situen territorialment i en els àmbits del transport, les comunicacions i telecomunicacions, finances, l’energia, la neteja, les cures, etc. Són sectors on es podria, des d’una perspectiva de revitalitzar el poder sindical, posar més èmfasi en l’afiliació, militància i negociació col·lectiva. Tal com expressa Daniel Albarracín: “La lluita sindical pot ser molt efectiva reconeixent els punts febles de la cadena de valor, en els quals interrompent el procés de valorització, es pugui ancorar un poder tant de negociació com d’influència en la direcció empresarial, fins al punt de disputar el poder a les empreses”. La dificultat d’un sindicalisme inclusiu i solidari, és combinar i integrar àmbits laborals amb major poder de negociació amb aquells que tot i tenir-lo, siguin menors i requereixin de major esforç organitzatiu i d’acció. Tot l’anterior és imprescindible enllaçar-ho amb una bona política comunicativa d’assoliments i defensa davant discursos d’atac antisindical.

Sobre la base d’exemples de lluita i a l’extensió d’aquestes plataformes reivindicatives amb continguts als sectors o territoris, condicionant les patronals sectorials i territorials, és possible construir una negociació col·lectiva sectorial i territorial que millori substancialment els resultats actuals. L’articulació de la negociació col·lectiva d’empresa i sectorial, el grau de conformisme sindical amb els continguts de la mateixa, o l’acceptació de processos de pacte social que apuntalen les polítiques regressives en el context de les reformes laborals estan generant una forta confrontació en el moviment sindical d’Euskadi i Nafarroa, arribant fins i tot la patronal territorial a suggerir la il·legalització del sindicalisme més combatiu d’aquests territoris i essent recollida aquesta proposta per part de la CEOE. Això ens porta a un altre element que és el de les aliances sindicals. Sens dubte un element crucial de revitalització del poder sindical, és sumar forces i recursos organitzatius en el concret de l’acció sindical. Per a això la via dels acords estratègics quant a continguts de negociació col·lectiva i política sindical en les empreses o sectors, són imprescindibles d’explorar entre les organitzacions sindicals combatives, incloent també una perspectiva d‘aliances internacionals també centrades en l’acció sindical, la negociació col·lectiva o la gestió de conflictes en sectors i empreses multinacionals. Les aliances són importants tant dins de l’Estat com des d’una perspectiva europea i mundial.