[CAT]

Alba,

infermera familiar i comunitària integrant del col·lectiu Salut Entre Totxs

 

No. Els professionals sanitaris no som superherois ni superheroïnes. Per al estat, els professionals sanitaris mantenim els cossos productius del sistema capitalista el més “sans” possibles perquè continuïn sent forces del treball i continuïn produint capital.

 

El sistema sanitari no s’ha saturat ara. El sistema sanitari ja estava saturat abans del coronavirus i la pandèmia de la por. Aquesta situació excepcional, ha fet que la saturació culmini. Les retallades i la falta de valor que l’Estat ha vingut posant al procés de salut, a la promoció d’entorns saludables, a la sanitat i als seus professionals ha fet que la situació ens sobrepassi. No és lícit que continuem mantenint aquest sistema sense les condicions pertinents per a protegir-nos, sense els equips de protecció adequats per a poder evitar més contagis. Si nosaltres ens infectem, infectarem a la resta. I no és la caritat qui ha de proveir-nos de màscares artesanals. Ens juguem les nostres vides, les de les nostres famílies i les de les persones amb les quals convivim. La caritat és un engany que legitimarà que els de dalt continuïn mantenint el seu poder. S’aprofiten de la solidaritat del poble per a continuar mantenint les seves polítiques de merda. Els mitjans de comunicació ens injecten la malaltia de la por i, a canvi, glorifiquen a les persones que treballen com a voluntàries. No pot ser la caritat el que sustenti al sistema, encara que estiguem en una situació excepcional o “estat d’alarma”. El capitalisme, l’estat i la corona ens tenen explotades i enganyades. Sobreviuen i s’enriqueixen a la nostra costa.

 

El procés de salut és un procés, tal qual. Un procés que depèn d’entorns saludables. Quan parlo d’entorns saludables em refereixo a la qualitat de les cures que puguem donar als nostres sers estimats, en els quals s’inclou el temps i l’espai dedicat a l’alimentació i a triar els aliments que mengem. Cada anunci publicitari ens incita a “consumir malaltia” per a obtenir plaer. És tan accessible accedir a la malaltia que ens la venen en màquines expenedores de productes comestibles i refrescos en les institucions sanitàries, educatives i laborals. No té sentit que costi menys una Coca-Cola o qualsevol xocolatina que dues peces de fruita que tinguin una mica de sabor. La crisi del sabor que promou i legitima la indústria alimentària té un gran impacte en el nostre procés de salut, en la capacitat a l’hora de prendre decisions sobre què mengem i en les addiccions que ens generen a certs aliments l’ingredient principal dels quals és el sucre. Ens volen addictes des de ben petits. Només cal veure la publicitat i el màrqueting publicitaris dels productes comestibles dirigits a nenes i nens, des de brioixeria fins a “iogurts” i sucs que generaran potencials malalts que, abans o després, seran carn de la indústria farmacèutica. És ben sabut que totes dues indústries van de la mà i tenen molt bona relació amb l’estat i les seves polítiques “promotores de salut”. Cal destacar aquí també els conflictes d’interessos entre la indústria alimentària, universitats i associacions mèdiques “científiques”, com l’Associació Espanyola de Pediatria, la Fundació Espanyola de Nutrició, la Fundació Espanyola del Cor (promoguda per la societat espanyola de Cardiologia), la Societat Espanyola de Metges d’Atenció Primària, la Fundació per a la Diabetis i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició, entre altres. La indústria injecta diners i aquestes societats i/o fundacions celebren els seus congressos a canvi de legitimar els seus productes a costa de la nostra salut.

 

El temps i espai per a construir vincles reals també és salut. Una salut a la qual cada vegada ens és més difícil accedir. Els ritmes de vida tan accelerats que portem, el multitasking, arribar a temps a tot: ser una super mare, super treballadora, menjar super sa, fer exercici, complir amb els ideals de bellesa, treballar la major part del teu temps i aguantar les pressions del teu treball i del teu patró o patrona, suposa un estrès que també tindrà un impacte en els nostres processos de salut i el nostre sistema immunitari. Això ho defineix molt bé Byung-Chu Han en el seu llibre “La societat del cansament”, en el qual distingeix la interpretació immunològica de la malaltia de fa uns anys –en la qual es declarava la guerra a tot el que era estrany (virus i bacteris)– de la “malaltia neurològica” actual, que ens ve donada intrínsecament per la superproducció, el superrendimient (laboral, lúdic i sexual) o la supercomunicació. La violència neuronal és sistèmica, és una violència immanent al sistema. Una violència que ens porta al fet que la major causa de mort externa sigui el suïcidi. En l’estat espanyol, en 2019, es van suïcidar una mitjana de 10 persones al dia, tendència que va en augment des de l’any 2018. Són suïcidis o assassinats del propi sistema en el qual vivim?

 

Actualment, l’ansietat i la depressió no són problemes individuals ni aïllats, són una autèntica pandèmia que creix de manera descontrolada a tot el món. L’ansietat i la depressió ens venen donades per la pressió de la productivitat i el consum. El capitalisme ens incita a la productivitat constant, a aprofitar bé el temps, a “no parar de fer” i “estar feliços sempre”. Si estàs trist, no seràs productiu. D’altra banda, voler arribar a “tot el que podríem fer”, “tot el que el capitalisme ens ofereix”, és el que ens evoca a la ansietat. Ens autoexplotem amb la nostra necessitat imposada de hiperrendimient. Si no arribem a tot –òbviament és impossible – ens ve la frustració i, amb això, la depressió.

 

L’ansietat i la depressió juntament amb altres patologies relacionades amb l’alimentació i l’estil de vida, com són l’obesitat, hipertensió, diabetis, i les comorbilitats que generen, no són problemes individuals ni aïllats; són problemes col·lectius que cada vegada estan més estesos a nivell mundial. Són una autèntica pandèmia provocada pel capitalisme. Aquests cossos, sotmesos a tanta violència, Com podran respondre davant un virus?

 

Abans que el capitalisme imposés la família com a model organitzatiu, va aïllar als individus per a mecanitzar els seus cossos com a forces de treball. La població moria per aquesta esclavitud i ni tan sols tenien descendència. Les forces productives de treball cada vegada eren menys. Va ser llavors quan el capitalisme va organitzar als individus aïllats en famílies. El capitalisme va crear el model de família per a poder controlar més fàcilment a la població, abolint així qualsevol forma d’associacionisme comunitari que havia existit fins llavors. També va separar els territoris comunals – de la comunitat – en propietats privades que cada família treballaria a canvi de diners. Qualsevol dissidència en els models imposats, com negar-se a treballar i a mercantilitzar les seves vides, va portar als nostres avantpassats a ser cremats en la foguera, sobretot a les dones que van ser considerades bruixes. Aquest model, que va començar a imposar-se al voltant del s. XV es perpetua fins a l’actualitat. En aquests moments, moltes persones estan ara forçades per l’Estat a conviure amb els seus abusadors. Ara, qui tingui família, quedarà reclòs o reclosa, confinat a la seva casa (qui la tingui),independentment que l’entorn en el qual ens obliguen a confinar-nos sigui més o menys violent.

 

Ens imposen l’aïllament i l’individualisme i impossibiliten qualsevol tipus de sentiment comunitari. No els interessa. Fent referència a Debord, en La Societat de l’Espectacle, “El sistema econòmic basat en l’aïllament, és una producció circular d’aïllament. L’aïllament funda la tècnica i, en conseqüència, el procés tècnic aïlla. Des de l’automòbil a la televisió, tots els béns seleccionats pel sistema espectacular constitueixen les seves armes per al reforç constant de les condicions d’aïllament de les multituds solitàries.”

 

La salut és un procés que va molt més allà que la guerra contra un virus. El virus del capitalisme és una autèntica pandèmia. Juntament amb el coronavirus ens injecten el virus de la por, de la separació: el virus del rebuig a l’humà, de la individualitat i l’individualisme. Volen que tinguem una distància major d’1 metre per a posar una pantalla al mig i que cada vegada sigui més difícil crear vincles reals. Sembren la por per a imposar-nos les relacions virtuals a través de les pantalles, fent les relacions cada vegada menys humanes. Tenim entorns que realment promoguin la salut? O, per contra, ens injecten la malaltia en vena? Ens injecten la malaltia a través de la por, de l’esclavitud del treball i del consum. Les condicions en les quals ens obliguen a viure són insalubres. Les necessitats bàsiques de gran part de la població estan sense cobrir, i per a poder cobrir-les, ens obliguen a esclavitzar les nostres vides. L’accés a l’habitatge és la necessitat més bàsica i la més difícil de tenir coberta. Crear les vides que volem viure és una cosa impensable. Treballar per a poder consumir en les estones lliures és el model que ens imposen. Crear vincles reals és cada vegada més difícil, ja que el temps “lliure” s’ha convertit també un espai de consum. Res d’això generarà mai salut.

 

L’estat del benestar ens garanteix tenir les necessitats més bàsiques “cobertes” a canvi d’esclavitzar-nos. No ens surt gratis mantenir-ho, se’ns van les nostres vides en això. El sistema capitalista ens imposa quan hem de ser productives i quan podem gaudir d’un oci de consum. Això no entra en cap paràmetre de llibertat més enllà que la llibertat per a produir i per a mantenir aquest model de sistema, que no ens afavoreix en absolut. En quin sistema vivim que no és capaç de sobreviure a uns dies d’inactivitat productiva?

 

És moment de parar i de pensar què estem fent. De baixar de la roda del hàmster i de ser creatives per a crear la vida que volem viure, i no la que ens imposen. La vida que ens imposen és la que els sosté, és la que ens emmalalteix mantenint el capital. Es tracta de compartir la llibertat, encara que estiguem en una cel·la.

 

El poble organitzat és molt més potent que un Estat. Al poble organitzat, quan li deixen temps i espai per a generar consciència sobre la vida que li imposen, pot arribar a conèixer quines necessitats té i, si triem el camí de la cooperació i l’organització, podrem aprendre a com resoldre-les sense la necessitat d’un ens paternalista i protector: l’estat del benestar. En aquests dies de confinament, pensem quina vida estem portant i pensem en quina vida volem crear, més enllà dels límits que ens han imposat i que tenim tan interioritzats. Els lemes “treballar és salut” i “el treball dignifica” ja han passat a la història. El treball ens esclavitza. La responsabilitat social, la cooperació i el suport mutu i l’autoorganització serà el que deslegitimi a l’estat i al sistema capitalista, creant un model de vida nou i desconegut, que, encara que faci por, si el caminem juntes, estarem cada dia una mica més prop de la llibertat.

 

 

 

[CAST]

 

LA SALUD COMO PROCESO; MÁS ALLÁ DEL CORONAVIRUS

 

Alba,

enfermera familiar y comunitaria integrante del colectivo Salut Entre Totxs

 

No.  Los   profesionales   sanitarios   no   somos   superhéroes   ni   superheroínas.  Para   el   estado,  los profesionales sanitarios mantenemos los cuerpos productivos del sistema capitalista lo más “sanos” posibles para que sigan siendo fuerzas del trabajo y sigan produciendo capital.

 

El sistema sanitario no se ha saturado ahora. El sistema sanitario ya estaba saturado antes del coronavirus y la pandemia del miedo. Esta situación excepcional, ha hecho que la saturación culmine.  Los recortes y la falta de valor que el Estado ha venido poniendo al proceso de salud, a la promoción de entornos saludables, a la sanidad y a sus profesionales ha hecho que la situación nos sobrepase. No es lícito que sigamos manteniendo este sistema sin las condiciones pertinentes para protegernos, sin los equipos de protección adecuados para poder evitar más contagios. Si nosotras nos infectamos, infectaremos al resto. Y no es la caridad quien tiene que abastecernos de mascarillas artesanales.  Nos jugamos nuestras vidas, las de nuestras familias y las de las personas con las que convivimos. La caridad es un parche que legitimará que los de arriba sigan manteniendo su poder. Se aprovechan de la solidaridad del pueblo para seguir manteniendo sus políticas basura. Los medios de comunicación nos inyectan la enfermedad del miedo y, a cambio, glorifican a las personas que trabajan como voluntarias. No puede ser la caridad lo que sustente al sistema, aunque estemos en una situación excepcional o “estado de alarma”. El capitalismo, el estado y la corona nos tienen explotadas y engañadas. Sobreviven y se enriquecen a nuestra costa.

 

El proceso de salud es un proceso, tal cual. Un proceso que depende de entornos saludables. Cuando hablo de entornos saludables me refiero a la calidad de los cuidados que podamos dar a nuestros seres queridos, en los que se incluye el tiempo y el espacio dedicado a la alimentación y a escoger los alimentos que comemos. Cada anuncio publicitario nos incita a “consumir enfermedad” para obtener placer. Es tan accesible acceder a la enfermedad que nos la venden en máquinas expendedoras de productos comestibles y refrescos en las instituciones sanitarias, educativas y laborales. No tiene sentido que cueste menos una Coca Cola o cualquier chocolatina que dos piezas de fruta que tengan algo de sabor. La crisis del sabor que promueve y legitima la industria alimentaria tiene un gran impacto en nuestro proceso de salud, en la capacidad a la hora de tomar decisiones sobre qué comemos y en las adicciones que nos generan a ciertos alimentos cuyo ingrediente principal es el azúcar. Nos quieren adictxs desde bien pequeñxs. Sólo hay que ver la publicidad y el marketing publicitarios de los productos comestibles dirigidos a niñas y niños, desde bollería hasta “yogures” y zumos que generarán potenciales enfermos que, antes o después, serán carne de la industria farmacéutica. Es bien sabido que ambas industrias van de la mano y tienen muy buena relación con el estado y sus políticas “promotoras de salud”. Cabe destacar aquí también los conflictos de intereses entre la industria alimentaria, universidades y asociaciones médicas “científicas”, como la Asociación Española de Pediatría, la Fundación Española de Nutrición, la Fundación Española del Corazón (promovida por la sociedad española de Cardiología), la Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria, la Fundación para la Diabetes y la Sociedad Española de Endocrinología y Nutrición, entre otras. La industria inyecta dinero y estas sociedades y/o fundaciones celebran sus congresos a cambio de legitimar sus productos a costa de nuestra salud.

 

El tiempo y espacio para construir vínculos reales también es salud. Una salud a la que cada vez nos es más difícil acceder. Los ritmos de vida tan acelerados que llevamos, el multitasking, llegar a tiempo a todo: ser una super madre, super trabajadora, comer super sano, hacer ejercicio, cumplir con los ideales de belleza, trabajar la mayor parte de tu tiempo y aguantar las presiones de tu trabajo y de tu jefe/a, supone un estrés que también tendrá un impacto en nuestros procesos de salud y nuestro sistema inmunitario. Esto lo define muy bien Byung-Chu Han en su libro “La sociedad del cansancio”, en el que distingue la interpretación inmunológica de la enfermedad de hace unos años –en la que se declaraba la guerra a todo lo que era extraño (virus y bacterias)–  de la “enfermedad neurológica”   actual, que   nos   viene   dada   intrínsecamente   por   la   superproducción,   el superrendimiento (laboral, lúdico y sexual)  o la supercomunicación.  La violencia neuronal es sistémica, es una violencia inmanente al sistema.  Una violencia que nos lleva a que la mayor causa de muerte externa sea el suicidio. En el estado español, en 2019, se suicidaron una media de 10personas al día, tendencia que va en aumento desde el año 2018. ¿Son suicidios o asesinatos  del propio sistema en el que vivimos?

 

Actualmente, la ansiedad y la depresión no son problemas individuales ni aislados,  son una auténtica pandemia que crece de forma descontrolada en todo el mundo. La ansiedad y la depresión nos vienen dadas por la presión de la productividad y el consumo. El capitalismo nos incita a la productividad constante,  a aprovechar bien el tiempo, a “no parar de hacer” y “estar felices siempre”. Si estas triste, no serás productivo. Por otro lado, querer llegar a “todo lo que podríamos hacer”, “todo   lo   que   el   capitalismo   nos   ofrece”, es   lo   que   nos   evoca   a   la   ansiedad.  Nos autoexplotamos con nuestra necesidad impuesta de hiperrendimiento.   Si no llegamos a todo –obviamente es imposible – nos viene la frustración y, con ello, la depresión.

 

La ansiedad y la depresión junto con otras patologías relacionadas con la alimentación y el estilo de vida, como son la obesidad, hipertensión, diabetes, y las comorbilidades que generan,  no son problemas individuales ni aislados; son problemas colectivos que cada vez están más extendidos a nivel mundial. Son una auténtica pandemia provocada por el capitalismo. Estos cuerpos, sometidos a tanta violencia, ¿Cómo podrán responder ante un virus?

 

Antes que el capitalismo impusiera la familia como modelo organizativo, aisló a los individuos para mecanizar sus cuerpos como fuerzas de trabajo.  La población moría por semejante esclavitud y apenas tenían descendencia. Las fuerzas productivas de trabajo cada vez eran menos. Fue entonces cuando el capitalismo organizó a los individuos aislados en familias. El capitalismo creó el modelo de familia para poder controlar más fácilmente a la población, aboliendo así cualquier forma de asociacionismo   comunitario   que   había   existido   hasta   entonces.  También separó los   territorios comunales – de la comunidad – en propiedades privadas que cada familia trabajaría a cambio de dinero. Cualquier disidencia en los modelos impuestos, como negarse a trabajar y a mercantilizar sus vidas, llevó a nuestrxs antepasadxs a ser quemadxs en la hoguera, sobre todo a las mujeres que fueron consideradas brujas. Este modelo, que empezó a imponerse alrededor del s. XV se perpetúa hasta la actualidad. En estos momentos, muchas personas están ahora forzadas por el Estado a convivir con sus abusadores. Ahora,  quien   tenga  familia,   quedará  recluidx,   confinadx  en   su   casas  (quien   la   tenga),independientemente de que el entorno en el que nos obligan a confinarnos sea  más o menos violento.

 

Nos imponen el aislamiento y el individualismo  e imposibilitan cualquier tipo de sentimiento comunitario. No les interesa. Haciendo referencia a Debord, en La Sociedad del Espectáculo, “El sistema   económico   basado   en   el   aislamiento, es   una   producción   circular   de   aislamiento.   El aislamiento funda la técnica y, en consecuencia, el proceso técnico aísla. Desde el automóvil a la televisión, todos los bienes seleccionados por el sistema espectacular constituyen sus armas para el refuerzo constante de las condiciones de aislamiento de las muchedumbres solitarias.”

La salud es un proceso que va mucho más allá que la guerra contra un virus.  El virus del capitalismo es una auténtica pandemia. Junto con el coronavirus nos inyectan el virus del miedo, de la separación: el virus del rechazo a lo humano, de la individualidad y el individualismo. Quieren que tengamos una distancia mayor de 1 metro para poner una pantalla en el medio y que cada vez sea más difícil crear vínculos reales. Siembran el miedo para imponernos las relaciones virtuales a través de las pantallas, haciendo las relaciones cada vez menos humanas. ¿Tenemos entornos que realmente promuevan la salud? O, por el contrario, ¿nos inyectan la enfermedad en vena? Nos inyectan la enfermedad a través del miedo, de la esclavitud del trabajo y del consumo.  Las condiciones en las que nos obligan a vivir son insalubres. Las necesidades básicas de gran parte de la población están sin cubrir, y para poder cubrirlas, nos obligan a esclavizar nuestras vidas. El acceso a la vivienda es la necesidad más básica y la más difícil de tener cubierta. Crear las vidas que queremos vivir es algo impensable. Trabajar para poder consumir en los ratos libres es el modelo que nos imponen. Crear vínculos reales es cada vez más difícil, ya que el tiempo “libre” se ha convertido también un espacio de consumo. Nada de esto generará nunca salud.

 

El estado del bienestar nos garantiza tener las necesidades más básicas “cubiertas” a cambio de esclavizarnos.   No   nos   sale   gratis   mantenerlo, se   nos   van   nuestras   vidas   en   ello.   El   sistema capitalista nos impone cuándo hemos de ser productivas y cuándo podemos disfrutar de un ocio de consumo. Esto no entra en ningún parámetro de libertad más allá que la libertad para producir y para mantener este modelo de sistema, que no nos favorece en absoluto. ¿En qué sistema vivimos que no es capaz de sobrevivir a unos días de inactividad productiva?

 

Es momento de parar y de pensar qué estamos haciendo. De bajar de la rueda del hámster y de ser creativas para crear la vida que queremos vivir, y no la que nos imponen. La vida que nos imponen es la que les sostiene, es la que nos enferma manteniendo el capital. Se trata de compartir la libertad, aunque estemos en una celda.

 

El pueblo organizado es mucho más potente que un Estado. Al pueblo organizado, cuando le dejan tiempo y espacio para generar consciencia sobre la vida que le imponen, puede llegar a conocer qué necesidades tiene y, si elegimos el camino de la cooperación y la organización, podremos aprender a cómo resolverlas sin la necesidad de un ente paternalista y protector: el estado del bienestar. En estos   días   de   confinamiento, pensemos   qué   vida   estamos   llevando   y   pensemos   en   qué   vida queremos crear, más allá de los límites que nos han impuesto y que tenemos tan interiorizados. Los lemas “trabajar es salud” y “el trabajo dignifica” ya han pasado a la historia. El trabajo nos esclaviza. La responsabilidad social, la cooperación y el apoyo mutuo y la autoorganización será lo que deslegitime al estado y al sistema capitalista, creando un modelo de vida nuevo y desconocido, que, aunque dé miedo, si lo caminamos juntas, estaremos cada día un poco más cerca de la libertad.