[CAT]

La Revolució Francesa va proclamar la llibertat de comerç, i basant-se en aquesta lògica es van prohibir les associacions obreres equiparant-les amb les antigues guildes feudals (Llei Le Chapelier, 14 de juny de 1791). La lluita per aconseguir el dret d’associació va durar fins a 1884, any en què es va reconèixer el mateix. Va ser llavors quan els sindicats van començar a sorgir per tot el país. No obstant això, el moviment obrer francès va estar profundament dividit des d’un inici. La principal raó va ser la multitud de tendències polítiques existents, que es van disputar el domini sobre els sindicats per exercir allà la seva influència. L’anomenat socialisme parlamentari comptava amb els guesdistes -marxistes partidaris de Jules Guesde-, els possibilistes o broussistes -alineats al voltant de Paul Brousse-, els allemanistes -seguidors de Jean Allemane- i alguns socialistes independents. D’altra banda, estaven els blanquistes, encapçalats per Édouard Vaillant, organitzats en un inici en una societat secreta dedicada a la conspiració. I finalment estaven els anarquistes, sobresortint la figura de Fernand Pelloutier.

 

Desenvolupament del sindicalisme revolucionari francès: Les Borses de Treball i la fundació de la Confédération Générale du Travail (CGT) 

En el congrés general de sindicats celebrat al 1886 va néixer la Fédération Nationale des Syndicats, de la qual els guesdistes es van fer aviat amb el control. Els seus principals rivals, els allemanistes, van crear al 1892 la Fédération des Bourses de Travail de France, per a disputar-los el control polític del moviment sindical, agrupant en el moment de la seva creació deu de les catorze Borses de Treball existents. Va ser aquesta segona federació la que va dominar el moviment sindical en la seva primera etapa. L’anarquista Fernand Pelloutier es va convertir en el secretari general d’aquesta, càrrec que ocuparia fins la seva mort al 1901. Les Borses de Treball van sorgir principalment perquè els sindicats d’una localitat donada poguessin tenir una seu on reunir-se. El programa d’aquestes es dividia en quatre eixos principals: 1) mutualitat: oferien serveis com la cerca d’ocupació (placement), assistència a treballadors que anaven d’una ciutat a una altra a la recerca d’ocupació (viaticum) o prestacions a la desocupació, 2) formació: llibreries, cursos tècnics, publicacions, 3) propaganda: destinada fonamentalment a la creació de nous sindicats, bosses i cooperatives, 4) resistència: organitzar vagues, recaptar fons, coordinar mobilitzacions, etc.

En aquells moments començava a adquirir popularitat la proposta de la vaga general com a principal mètode de lluita de la classe treballadora, i de la qual Pelloutier era un dels seus principals defensors. Aquesta proposta també va acabar dominant en la Federació Nacional de Sindicats, cosa que va motivar l’abandonament de la federació per part dels guesdistes després del Congrés de Nantes (1894). Guesde i els seus seguidors estaven principalment interessats en la conquesta del poder polític estatal, relegant la lluita sindical a un segon pla. Un any després, els sindicats reunits en el Congrés de Limotges (1895) creaven la Confédération Générale du Travail (CGT), que va succeir a la Federació Nacional de Sindicats (dissolta), i que aviat acabaria integrant la Federació de Borses de Treball. En el Congrés de la CGT celebrat en Tours (1896) els anarquistes Émile Pouget i Paul Delesalle van presentar un informe sobre el boicot i el sabotatge, que va causar gran impressió, adoptant-se aquests mitjans de lluita com a complementaris a la vaga. És així com un sindicalisme revolucionari, amb base en l’acció directa, començava a imposar-se.

En aquella època el govern de Waldeck-Rousseau (1899-1902) va incorporar al socialista independent Millerand com a ministre de comerç i indústria, elaborant-se diverses lleis laborals: sobre vagues i arbitratge, sobre consells de treball, etc., amb l’únic objectiu de vincular a la burgesia i a la classe treballadora, davant la difícil situació creada per l’assumpte Dreyfus, una intriga política amb tints nacionalistes i antisemites contra un militar francès on es van enfrontar forces republicanes i antirepublicanes. No obstant això, l’únic objectiu de totes aquestes lleis era domesticar el sindicalisme i integrar-lo al sistema. L’anomenat ministerialisme, així com les divisions existents entre diverses tendències polítiques socialistes, van fer que molts treballadors de diferent ideologia o apolítics arribessin a la conclusió que era millor treure les discussions polítiques dels sindicats. Entre ells estaven molts treballadors anarquistes, cansats del radicalisme purament verbal d’alguns dels seus companys, i havent-hi també comprovat el fracàs de l’estratègia insurreccional o la basada en atemptats terroristes.

 

Maduresa del sindicalisme revolucionari francès: la Carta d’Amiens (1906)

El Congrés de Montpeller (1902) va ser clau en la història del sindicalisme revolucionari francès, ja que allà es van fusionar les dues principals organitzacions obreres de l’època (CGT i Federació de Borses de Treball). El blanquista Victor Griffuelhes, figura clau del moviment, es va convertir llavors en secretari general, i al costat d’ell com a secretari adjunt va estar l’anarquista Émile Pouget. Alguns altres noms destacats van ser els anarquistes Georges Yvetot i Paul Delesalle, que també van assumir càrrecs destacats durant aquesta dècada. En un segon pla van estar intel·lectuals com Hubert Lagardelle -socialista director de la revista “Le Mouvement Socialiste”-, Georges Sorel -intel·lectual autor d’obres com Réflexions sur la Violence -, Edouard Berth o Gustave Hervé -blanquista editor de “La Guerre Sociale”.

El Congrés d’Amiens (1906) va marcar una fita, ja que va acabar de definir totalment la nova doctrina. La principal qüestió tractada allà va ser la relació de la CGT amb el partit socialista francès (conegut com Section française de l’Internationale ouvrière),), que en les eleccions d’aquell any havia aconseguit 54 diputats en el Parlament. El guesdista Victor Renard va plantejar en la seva moció establir relacions permanents amb aquest partit per a obtenir una legislació laboral favorable. No obstant això, la proposta va ser combatuda tant per elements revolucionaris com Griffuelhes com per reformistes com August Keufer, que volien mantenir la independència respecte als partits polítics. Finalment, es va aprovar la moció plantejada per Griffuelhes i redactada per aquest al costat de Pouget, coneguda com a Carta d’Amiens. La Carta d’Amiens establia la necessitat d’unir a tots els treballadors, amb independència de la seva pertinença a qualsevol grup o partit polític, a condició de no introduir aquestes opinions en els sindicats. En el seu “reconeixement de la lluita de classes” que oposava entre si classe capitalista i classe treballadora, declarava que “l’acció econòmica ha de realitzar-se directament contra la patronal”: això és, la lluita s’havia de dur a terme directament, sense l’ajuda d’intermediaris, mitjançant l’acció directa. A més, aquest sindicalisme no es proposava practicar merament l’acció reivindicativa, sinó que tenia com a objectiu la “total emancipació”, que “només es pot aconseguir mitjançant l’expropiació capitalista ; preconitza com a mitjà d’acció la vaga general”. El sindicat, “que avui és una agrupació de resistència, serà en el futur, l’agrupació de producció i distribució, base de l’organització social”.

En 1906 -abandonada del tot l’organització corporativista per oficis- la CGT tenia com a base els sindicats locals d’indústria; units els sindicats de la mateixa indústria en les seves respectives Federacions Nacionals d’Indústria (organització professional), i units, d’altra banda, els sindicats de la mateixa localitat (de totes les indústries) en Borses de Treball, considerades unions locals de sindicats, que formaven al seu torn en federar-se unions departamentals o regionals, donant lloc a la Federació de Borses de Treball (organització territorial). El Comitè Federal de la CGT estava integrat per membres de les dues seccions (federacions d’indústria i borses), i l’oficina confederal que ho representava (secretariat permanent) tenia els càrrecs de secretari, secretari adjunt, tresorer, tresorer adjunt i arxivista.

Després del Congrés d’Amiens es va iniciar la famosa campanya en favor de la jornada de vuit hores, que encara que no va ser del tot exitosa, va afavorir la reducció de la jornada en algunes indústries. En els anys que van seguir al famós congrés l’activitat de la CGT va ser molt intensa. Durant els anys 1910-1911 per exemple va haver-hi una campanya contra la llei de pensions de jubilació, que va aconseguir en certa mesura millorar-la. Altres campanyes van ser contra la carestia de la vida, contra el militarisme i el nacionalisme (sobretot després de l’incident d’Agadir en 1910); també va haver-hi una campanya durant l’any 1913 contra l’increment de la despesa militar i la llei de tres anys del servei militar. La CGT comptava llavors amb 600.000 membres del milió de treballadors organitzats a França, encara que el cens total de treballadors era de 10.000.000, la majoria d’ells en la indústria i el transport.

 

Decadència de sindicalisme revolucionari francès: la prova de foc de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i el triomf del reformisme 

Semblava que la postura antimilitarista i internacionalista de la CGT era clara. No obstant això, ja en vigílies del conflicte que s’aveïnava, el líder sindicalista Léon Jouhaux havia proclamat que es tractava d’una guerra d’agressió per part d’Alemanya. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) l’organització sindical va formar part de la Unión Sacrée col·laborant activament amb el Govern francès. Al setembre de 1915 es podien trobar veus dissidents com la de Alphonse Merrheim, que va participar com a delegat en la Conferència de Zimmerwald. La revolució russa d’octubre de 1917 va fomentar encara més la divisió en el si de la CGT, enfortint la minoria radical. Després d’acabar la guerra, el canvi sofert en l’organització era evident. Com es va manifestar en la seva primera conferència pública celebrada al novembre de 1918 en el Cirque d’Hiver de París, solament es buscava ja un lloc en la direcció i l’administració de la producció nacional, abandonant la lluita de classes en nom de “l’interès general”.

La vaga de ferroviaris que va esclatar al febrer de 1920 va posar de manifest les divisions existents en el si de l’organització. Amb la formació aquest any del Partit Comunista Francès (PCF) molts sindicalistes revolucionaris es van sumar a les seves files. En aquells moments es van crear els anomenats Comitès Sindicalistes Revolucionaris, amb l’objectiu d’orientar a la CGT en un sentit revolucionari, i el secretari general dels quals va ser Pierre Monatte. Els membres d’aquests Comitès van ser expulsats a principis de 1921. L’escissió inevitable es va consumar amb la celebració d’un congrés paral·lel dels radicals, que va derivar posteriorment en l’estiu de 1922 en la creació d’una nova organització: la Confédération générale du travail unitaire (CGTU). No obstant això, aquesta organització va acabar sent dominada pel PCF. Els partidaris d’una organització sindical independent com Pierre Besnard van seguir el seu propi camí, creant en 1926 la Confédération Générale du Travail-Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR), els militants de la qual acabarien constituint dues dècades després la CNT francesa. Els anarquistes havien estat els últims defensors de l’esperit de la Carta d’Amiens, i el sindicalisme revolucionari va esdevenir anarcosindicalisme.

 

[CAST]

La Revolución Francesa proclamó la libertad de comercio, y basándose en esta lógica se prohibieron las asociaciones obreras equiparándolas con las antiguas guildas feudales (Ley Le Chapelier, 14 de junio de 1791). La lucha por conseguir el derecho de asociación duró hasta 1884, año en que se reconoció el mismo. Fue entonces cuando los sindicatos comenzaron a surgir por todo el país. No obstante, el movimiento obrero francés estuvo profundamente dividido desde un inicio. La principal razón fue la multitud de tendencias políticas existentes, que se disputaron el dominio sobre los sindicatos para ejercer allí su influencia. El llamado socialismo parlamentario contaba con los guesdistas -marxistas partidarios de Jules Guesde-, los posibilistas o broussistas -alineados alrededor de Paul Brousse-, los allemanistas -seguidores de Jean Allemane- y algunos socialistas independientes. Por otra parte, estaban los blanquistas, encabezados por Édouard Vaillant, organizados en un inicio en una sociedad secreta dedicada a la conspiración. Y finalmente estaban los anarquistas, sobresaliendo la figura de Fernand Pelloutier.

 

Desarrollo del sindicalismo revolucionario francés: Las Bolsas de Trabajo y la fundación de la Confédération Générale du Travail (CGT)

En el congreso general de sindicatos celebrado en 1886 nació la Fédération Nationale des Syndicats, de la cual los guesdistas se hicieron pronto con el control. Sus principales rivales, los allemanistas, crearon en 1892 la Fédération des Bourses de Travail de France, para disputarles el control político del movimiento sindical, agrupando en el momento de su creación diez de las catorce Bolsas de Trabajo existentes. Fue esta segunda federación la que dominó el movimiento sindical en su primera etapa. El anarquista Fernand Pelloutier se convirtió en el secretario general de la misma, cargo que ocuparía hasta su muerte en 1901. Las Bolsas de Trabajo surgieron principalmente para que los sindicatos de una localidad dada pudieran tener una sede donde reunirse. El programa de éstas se dividía en cuatro ejes principales: 1) mutualidad: ofrecían servicios como la búsqueda de empleo (placement), asistencia a trabajadores que iban de una ciudad a otra en busca de empleo (viaticum) o prestaciones al desempleo, 2) formación: librerías, cursos técnicos, publicaciones, 3) propaganda: destinada fundamentalmente a la creación de nuevos sindicatos, bolsas y cooperativas, 4) resistencia: organizar huelgas, recaudar fondos, coordinar movilizaciones, etc.

En aquellos momentos comenzaba a adquirir popularidad la propuesta de la huelga general como principal método de lucha de la clase trabajadora, y de la cual Pelloutier era uno de sus principales defensores. Esta propuesta también acabó dominando en la Federación Nacional de Sindicatos, cosa que motivó el abandono de la federación por parte de los guesdistas tras el Congreso de Nantes (1894). Guesde y sus seguidores estaban principalmente interesados en la conquista del poder político estatal, relegando la lucha sindical a un segundo plano. Un año después, los sindicatos reunidos en el Congreso de Limoges (1895) creaban la Confédération Générale du Travail (CGT), que sucedió a la Federación Nacional de Sindicatos (disuelta), y que pronto acabaría integrando a la Federación de Bolsas de Trabajo. En el Congreso de la CGT celebrado en Tours (1896) los anarquistas Émile Pouget y Paul Delesalle presentaron un informe sobre el boicot y el sabotaje, que causó gran impresión, adoptándose estos medios de lucha como complementarios a la huelga. Es así como un sindicalismo revolucionario, con base en la acción directa, comenzaba a imponerse.

En aquella época el gobierno de Waldeck-Rousseau (1899-1902) incorporó al socialista independiente Millerand como ministro de comercio e industria, elaborándose varias leyes laborales: sobre huelgas y arbitraje, sobre consejos de trabajo, etc., con el único objetivo de vincular a la burguesía y a la clase trabajadora, ante la difícil situación creada por el asunto Dreyfus, una intriga política con tintes nacionalistas y antisemitas contra un militar francés donde se enfrentaron fuerzas republicanas y antirepublicanas. No obstante, el único objetivo de todas esas leyes era domesticar el sindicalismo e integrarlo al sistema. El llamado ministerialismo, así como las divisiones existentes entre diversas tendencias políticas socialistas, hicieron que muchos trabajadores de diferente ideología o apolíticos llegaran a la conclusión de que era mejor sacar las discusiones políticas de los sindicatos. Entre ellos estaban muchos trabajadores anarquistas, cansados del radicalismo puramente verbal de algunos de sus compañeros, y habiendo también comprobado el fracaso de la estrategia insurreccional o la basada en atentados terroristas.

 

Madurez del sindicalismo revolucionario francés: la Carta de Amiens (1906)

El Congreso de Montpellier (1902) fue clave en la historia del sindicalismo revolucionario francés, ya que allí se fusionaron las dos principales organizaciones obreras de la época (CGT y Federación de Bolsas de Trabajo). El blanquista Victor Griffuelhes, figura clave del movimiento, se convirtió entonces en secretario general, y junto a él como secretario adjunto estuvo el anarquista Émile Pouget. Algunos otros nombres destacados fueron los anarquistas Georges Yvetot y Paul Delesalle, que también asumieron cargos destacados durante esta década. En un segundo plano estuvieron intelectuales como Hubert Lagardelle -socialista director de la revista “Le Mouvement Socialiste”-, Georges Sorel -intelectual autor de obras como Réflexions sur la Violence-, Edouard Berth o Gustave Hervé -blanquista editor de “La Guerre Sociale”.

El Congreso de Amiens (1906) marcó un hito, ya que acabó de definir totalmente la nueva doctrina. La principal cuestión tratada allí fue la relación de la CGT con el partido socialista francés (conocido como Section française de l’Internationale ouvrière), que en las elecciones de ese año había conseguido 54 diputados en el Parlamento. El guesdista Victor Renard planteó en su moción establecer relaciones permanentes con este partido para obtener una legislación laboral favorable. No obstante, la propuesta fue combatida tanto por elementos revolucionarios como Griffuelhes como por reformistas como August Keufer, que querían mantener la independencia respecto a los partidos políticos. Finalmente, se aprobó la moción planteada por Griffuelhes y redactada por éste junto a Pouget, conocida como Carta de Amiens. La Carta de Amiens establecía la necesidad de unir a todos los trabajadores, con independencia de su pertenencia a cualquier grupo o partido político, a condición de no introducir esas opiniones en los sindicatos. En su “reconocimiento de la lucha de clases” que oponía entre sí clase capitalista y clase trabajadora, declaraba que “la acción económica debe realizarse directamente contra la patronal”: esto es, la lucha se debía llevar a cabo directamente, sin ayuda de intermediarios, mediante la acción directa. Además, este sindicalismo no se proponía practicar meramente la acción reivindicativa, sino que tenía como objetivo la “total emancipación”, que “sólo se puede conseguir mediante la expropiación capitalista; preconiza como medio de acción la huelga general”. El sindicato, “que hoy es una agrupación de resistencia, será en el futuro, la agrupación de producción y distribución, base de la organización social”.

En 1906 -abandonada del todo la organización corporativista por oficios- la CGT tenía como base los sindicatos locales de industria; unidos los sindicatos de la misma industria en sus respectivas Federaciones Nacionales de Industria (organización profesional), y unidos, por otra parte, los sindicatos de la misma localidad (de todas las industrias) en Bolsas de Trabajo, consideradas uniones locales de sindicatos, que formaban a su vez al federarse uniones departamentales o regionales, dando lugar a la Federación de Bolsas de Trabajo (organización territorial). El Comité Federal de la CGT estaba compuesto por miembros de las dos secciones (federaciones de industria y bolsas), y la oficina confederal que lo representaba (secretariado permanente) tenía los cargos de secretario, secretario adjunto, tesorero, tesorero adjunto y archivista.

Tras el Congreso de Amiens se inició la famosa campaña en favor de la jornada de ocho horas, que aunque no fue del todo exitosa, favoreció la reducción de la jornada en algunas industrias. En los años que siguieron al famoso congreso la actividad de la CGT fue muy intensa. Durante los años 1910-1911 por ejemplo hubo una campaña contra la ley de pensiones de jubilación, que logró en cierta medida mejorarla. Otras campañas fueron contra la carestía de la vida, contra el militarismo y el nacionalismo (sobre todo tras el incidente de Agadir en 1910); también hubo una campaña durante el año 1913 contra el incremento del gasto militar y la ley de tres años del servicio militar. La CGT contaba entonces con 600.000 miembros del millón de trabajadores organizados en Francia, aunque el censo total de trabajadores era de 10.000.000, la mayoría de ellos en la industria y el transporte.

 

Decadencia de sindicalismo revolucionario francés: la prueba de fuego de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) y el triunfo del reformismo

Parecía que la postura antimilitarista y internacionalista de la CGT era clara. No obstante, ya en vísperas del conflicto que se avecinaba, el líder sindicalista Léon Jouhaux había proclamado que se trataba de una guerra de agresión por parte de Alemania. Durante la Primera Guerra Mundial (1914-1918) la organización sindical formó parte de la Unión Sacrée colaborando activamente con el Gobierno francés. En septiembre de 1915 se podían encontrar voces disidentes como la de Alphonse Merrheim, que participó como delegado en la Conferencia de Zimmerwald. La revolución rusa de octubre de 1917 fomentó aún más la división en el seno de la CGT, fortaleciendo la minoría radical. Tras terminar la guerra, el cambio sufrido en la organización era evidente. Como se manifestó en su primera conferencia pública celebrada en noviembre de 1918 en el Cirque d’Hiver de París, solamente se buscaba ya un lugar en la dirección y la administración de la producción nacional, abandonando la lucha de clases en nombre del “interés general”.

La huelga de ferroviarios que estalló en febrero de 1920 puso de manifiesto las divisiones existentes en el seno de la organización. Con la formación ese año del Partido Comunista Francés (PCF) muchos sindicalistas revolucionarios se sumaron a sus filas. En aquellos momentos se crearon los llamados Comités Sindicalistas Revolucionarios, con el objetivo de orientar a la CGT en un sentido revolucionario, y cuyo secretario general fue Pierre Monatte. Los miembros de estos Comités fueron expulsados a principios de 1921. La escisión inevitable se consumó con la celebración de un congreso paralelo de los radicales, que derivó posteriormente en el verano de 1922 en la creación de una nueva organización: la Confédération générale du travail unitaire (CGTU). No obstante, esta organización acabó siendo dominada por el PCF. Los partidarios de una organización sindical independiente como Pierre Besnard siguieron su propio camino, creando en 1926 la Confédération Générale du Travail-Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR), cuyos militantes acabarían constituyendo dos décadas después la CNT francesa. Los anarquistas habían sido los últimos defensores del espíritu de la Carta de Amiens, y el sindicalismo revolucionario devino anarcosindicalismo.

Secretari d’Acció Criminal

Bibliografía recomendada

Barjonet, A. (1971). La CGT. Un análisis crítico del sindicalismo francés. Editorial Fontanella: Barcelona.

Levine, L. (1914). Syndicalism in France. AMS Press: New York.

Pelloutier, F. (1978). Historia de las Bolsas de Trabajo. Los orígenes del sindicalismo revolucionario. Zero: Bilbao.