[CAT]

Actors principals del conflicte

Mitjançant el Decret del 3 d’abril de 1919 s’establia la jornada de vuit hores a l’Estat espanyol. La gran vaga de “La Canadenca”, esdeveniment històric que repassarem a continuació, va ser el que va motivar la consecució d’aquest dret. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va estar darrera els famosos successos que es van produir ja fa més d’un segle. L’organització sindical CNT havia estat fundada al 1910 al Palau de Belles arts de Barcelona. Encara que posteriorment derivaria cap a postures anarcosindicalistes, en l’informe del Comitè Federal al I Congrés (1911) es definia com a “organisme obrer, netament sindicalista revolucionari”, identificant-se així amb el sindicalisme revolucionari francès, i entroncant a la seva vegada amb la tradició de la Primera Internacional. En contraposició al sindicalisme més reformista representat per UGT, CNT va declarar com a tàctica genèrica de lluita l’acció directa, considerada un principi d’actuació general del qual derivaven mitjans de lluita més concrets com la vaga, el boicot, el label o el sabotatge. Els mitjans indirectes com el parlamentarisme o el reformisme eren rebutjats, ja que no tenien com a objectiu millorar la situació de la classe treballadora sobre la base de l’enfrontament directe amb la burgesia. Poc abans del conflicte que ens ocupa s’havia celebrat a Catalunya el Congrés regional de Sants a l’estiu de 1918, en el qual es va adoptar el Sindicat Únic de Ram o Indústria com a base de l’organització, superant així l’organització en oficis derivada de les antigues societats de resistència. La màquina de combat ja estava preparada.

En 1911 es creava a Toronto Barcelona, Traction, Light & Power Company Limited, a iniciativa de l’enginyer Frederick Stark Pearson. A Espanya la citada empresa passaria a ser coneguda com “La Canadenca” a causa de la procedència del seu capital. Pearson i l’enginyer industrial barceloní Carlos E. Montañés van establir un pla d’electrificació de Catalunya, que van dur a terme en diverses fases. Va ser una filial de “La Canadenca”, Riegos y Fuerza del Ebro, S. A., la que es va encarregar d’aquesta tasca, filial que a més gestionava els serveis de tramvies i ferrocarrils. A la ciutat de Barcelona comptava amb les seves oficines centrals, situades a plaça Catalunya, i amb la central tèrmica de la Mata, situada a l’Avinguda Paral·lel (les famoses Tres Xemeneies). Comptava igualment amb les centrals hidroelèctriques de Tremp, Serós i posteriorment es sumaria Camarasa, totes localitzades en trams dels rius Noguera Pallaresa i Segre. La primera guerra mundial (1914-1918) havia representat un gran impuls per al desenvolupament de la indústria catalana. L’augment de les exportacions havia anat associat a un gran augment de la producció elèctrica. En aquest context “La Canadenca” havia vist incrementar els seus beneficis de forma constant. La classe treballadora, per contra, veia com l’increment dels seus salaris no s’ajustava al gran augment generalitzat dels preus que s’havia anat produint.

Un primer conflicte va esclatar a Camarasa cap al final de l’any 1918, a les obres que es duien a terme prop del Pont del Diable, on es trobava el pantà i futura central elèctrica. Gràcies a la campanya de propaganda de CNT s’havia creat a la zona un fort sindicat. Les condicions laborals eren d’una precarietat absoluta: jornades de deu hores, treballadors completament submergits en el fang sense equipaments adequats, allotjats en barracons d’un improvisat campament, i obligats a cobrar part del seu salari en bons per a canviar per menjar en la cantina de l’empresa. Quan es va voler dur a terme una reducció de salaris els treballadors van esclatar, iniciant una protesta que va derivar en una desena d’acomiadaments. La resposta de la resta de la plantilla va ser clara; prop de 1.500 treballadors es van declarar en vaga, i la CNT va transformar-la en general per a tota la província de Lleida. La repressió va ser brutal, amb clausura inclosa dels sindicats i multitud de detencions, acabant així amb el moviment. No obstant això, establiria un precedent del que estava encara per arribar, aquesta vegada a Barcelona.

La vaga de “La Canadenca” (I): de l’inici del conflicte a la gran apagada

El clima social existent en aquells moments era tal que el govern havia decidit suspendre les garanties constitucionals el dia 16 de gener de 1919. A la fi d’aquest mes la direcció de Riegos y Fuerza del Ebro decidia fer fixos a alguns dels seus treballadors, però reduint de forma significativa el seu salari. Davant aquesta situació els afectats van organitzar un sindicat independent, cosa que va motivar l’acomiadament de vuit d’ells. Tres dies després, el 5 de febrer, el més d’un centenar d’empleats de les oficines de plaça de Catalunya es van declarar en vaga de braços caiguts en senyal de solidaritat amb els acomiadats. El Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de CNT guiava el moviment vaguístic que acabava d’iniciar-se. Una comissió de treballadors de “La Canadenca” va visitar al governador civil de Barcelona, González Rothwoss, perquè mediés en el conflicte. No obstant això, els treballadors de les oficines van ser desallotjats per la policia com a única resposta. El dia 8 de febrer pràcticament tota l’empresa s’havia declarat en vaga. Aviat en sumaria també la plantilla de Energía Eléctrica de Cataluña, principal competidora de “La Canadenca”, comprometent seriosament el proveïment d’energia elèctrica de la ciutat.

El director de “La Canadenca”, el senyor Lawton, ni tan sols es va prendre la molèstia de valorar les reclamacions (bases del treball) plantejades pels treballadors, entre les quals figuraven la readmissió dels acomiadats, un augment general de salaris i que l’empresa renunciés a portar a terme represàlies. És més, va rebutjar a la CNT com a interlocutor vàlid. El Comitè de Vaga estava integrat per treballadors de l’empresa, però també d’altres indústries, com el secretari general del Sindicat Únic de la Construcció Simón Piera. El dia 12 es va produir l’assassinat del comptador Joaquín Baró, assenyalat com a  esquirol. S’havien sumat a la vaga a mitjans aquest mes les obreres i obrers del sector tèxtil (ram en què el 80% eren dones), els carreters, cotxers i treballadors d’arts gràfiques. El dia 21 de febrer el conflicte va arribar al seu punt més àlgid, en declarar-se en vaga els últims treballadors de la Canadenca que romanien en actiu a la central elèctrica del Paral·lel, després de la qual cosa es va interrompre el subministrament elèctric de la ciutat. Barcelona es va sumir en la foscor, quedant il·luminades únicament les poques zones que no depenien d’aquesta empresa, situació que va afectar fàbriques, tallers, oficines, comerços i enllumenat públic. Els pocs negocis que es van permetre el luxe de quedar oberts van funcionar amb bugies i aparells d’acetilè. Uns setanta tramvies havien quedat aturats enmig de la via pública per no haver pogut tornar a les cotxeres.

Després d’una reunió del Consell de Ministres del govern presidit pel comte de Romanones, es decidia confiscar l’empresa, tant els serveis dedicats al subministrament elèctric com els transports públics. Mitjançant la intervenció de membres del Cos d’Enginyers i de l’Armada es va aconseguir restablir en certa mesura la normalitat. No obstant això, durant almenys una setmana els talls de llum van ser constants. Les principals autoritats de la ciutat, sigui civils com l’alcalde Manuel Morales o el governador civil, sigui militars com el capità general Joaquim Milans del Bosch, res van poder fer per a impedir el desenllaç. El 27 de febrer es declaraven en vaga els treballadors de la Compañía de Tranvías, a més dels de Compañía de Gas y Electricidad i els de Gas Lebon. És a dir, en la indústria de l’aigua, gas i electricitat la vaga era ja completa. De fet, la vaga general va acabar afectant el 70% de la indústria catalana.

La vaga de la Canadenca (II): de la “censura roja” a la resolució del conflicte

La premsa oficial no havia publicat res sobre el conflicte fins al dia de la gran apagada. En general la premsa es negava a publicar comunicats oficials de CNT i fins llavors solament havien publicat notícies desfavorables sobre conflictes sindicals. Els tipògrafs que formaven part del Sindicat Únic d’Arts Gràfiques de CNT, a iniciativa del militant Salvador Caracena, van decidir aplicar el que es coneixeria com a “censura roja”. És a dir, es van decidir censurar publicacions contràries als interessos de la classe treballadora. Tal va ser el cas del bàndol militar signat pel capità general que cridava a files als individus en servei actiu pertanyents a indústries de serveis de subministrament d’energia elèctrica, aigües i transport. L’estat de guerra va ser declarat el 5 de març. El citat bàndol només va aparèixer a el Diari de Barcelona i El Progrés, publicacions que van haver de pagar una multa a CNT. Sigui com sigui, tot just unes desenes de treballadors es van posar a les ordres de l’Exèrcit, rebutjant la majoria la militarització. Es van produir multitud de detencions, quedant abarrotats el castell de Montjuïc i la presó Model. Amb la incorporació a la vaga dels treballadors de Ferrocarrils de Catalunya i Sarrià, es van paralitzar també els serveis públics.

A mitjans de març Carlos E. Montañés va ser proclamat governador civil de Barcelona en substitució de l’anterior. El sotssecretari de la presidència del Govern, Juan José Morote, va ser enviat a Barcelona per a facilitar les negociacions. Les mateixes van tenir lloc a tinença de l’alcaldia del districte segon, seu de l’Institut de Reformes Socials. Durant els dies 15 i 16 les reunions van ser constants. Però va ser durant el dia 18 de març que l’empresa va acceptar les bases presentades signant l’acord; i també ho feien els directius d’altres empreses d’electricitat, gas, aigua i tramvies. “La Canadenca” acceptava entre altres coses un augment generalitzat dels sous, el pagament de la meitat dels jornals que havia durat la vaga i, finalment, l’establiment de la jornada de vuit hores. L’estat de guerra s’aixecava a la província de Barcelona i cessava la suspensió de les garanties constitucionals, complint així les autoritats amb part del tracte.

Per a ratificar l’acord al qual havia arribat el Comitè de Vaga amb la patronal i el govern, es van celebrar dos grans assemblees: el 17 de març en el Teatre Bosc de Gràcia, i el 19 de març en la plaça de toros de Las Arenas, situada en plaça Espanya. En la famosa assemblea que es va dur terme en Las Arenas es van reunir prop de 20.000 persones. En el míting van intervenir Simón Piera, Paulino Díez per la Federació Local de Barcelona, Gironès per part dels tramviaris, Francisco Miranda en nom dels presos i, finalment, Salvador Seguí per part del Comitè Regional. Després de certes reticències per part d’un sector de l’auditori, ja que no havien estat posats en llibertat tots els presos i per tant rebutjaven tornar al treball, va intervenir Salvador Seguí, que va plantejar una clara disjuntiva: o anaven al castell de Montjuïc a alliberar als presos desencadenant una revolució social per a la qual no estaven preparats, o decidien donar un termini de 72 hores al Govern per a alliberar als presos. En preguntar aquest a l’auditori si es tornava al treball, es va decidir unànimement que sí. La lluita encara no havia acabat. No obstant això, mitjançant el decret del 3 d’abril de 1919 es feia extensiva la jornada laboral de vuit hores a tots els treballs, i s’ha estès fins als nostres dies gràcies a l’esforç d’aquells companys i companyes implicats en el conflicte descrit.

 

[CAST]

La huelga de “La Canadiense” y el establecimiento de la jornada de ocho horas en el Estado español

Actores principales del conflicto

Mediante el Decreto del 3 de abril de 1919 se establecía la jornada de ocho horas en el Estado español. La gran huelga de “La Canadiense”, evento histórico que repasaremos a continuación, fue lo que motivó la consecución de este derecho. La Confederación Nacional del Trabajo (CNT) estuvo tras los famosos sucesos que se produjeron hace ya más de un siglo. La organización sindical CNT había sido fundada en 1910 en el Palacio de Bellas Artes de Barcelona. Aunque posteriormente derivaría hacia posturas anarcosindicalistas, en el informe del Comité Federal al I Congreso (1911) se definía como “organismo obrero, netamente sindicalista revolucionario”, identificándose así con el sindicalismo revolucionario francés, y entroncando a su vez con la tradición de la Primera Internacional. En contraposición al sindicalismo más reformista representado por UGT, CNT declaró como táctica genérica de lucha la acción directa, considerada un principio de actuación general del que derivaban medios de lucha más concretos como la huelga, el boicot, el label o el sabotaje. Los medios indirectos como el parlamentarismo o el reformismo eran rechazados, ya que no tenían como objetivo mejorar la situación de la clase trabajadora en base al enfrentamiento directo con la burguesía. Poco antes del conflicto que nos ocupa se había celebrado en Cataluña el Congreso regional de Sants en verano de 1918, en el cual se adopto el Sindicato Único de Ramo o Industria como base de la organización, superando así la organización en oficios derivada de las antiguas sociedades de resistencia. La máquina de combate ya estaba preparada.

En 1911 se creaba en Toronto Barcelona, Traction, Light & Power Company Limited, a iniciativa del ingeniero Frederick Stark Pearson. En España la citada empresa pasaría a ser conocida como “La Canadiense” debido a la procedencia de su capital. Pearson y el ingeniero industrial barcelonés Carlos E. Montañés establecieron un plan de electrificación de Cataluña, que llevaron a cabo en diversas fases. Fue una filial de “La Canadiense”, Riegos y Fuerza del Ebro, S.A., la que se encargó de esta tarea, además de gestionar los servicios de tranvías y ferrocarriles. En la ciudad de Barcelona contaba con sus oficinas centrales, situadas en plaza Cataluña, y con la central térmica de la Mata, situada en Avenida Paralelo (las famosas Tres Chimeneas). Contaba igualmente las centrales hidroeléctricas de Tremp, Serós y posteriormente se sumaría Camarasa, todas localizadas en tramos de los ríos Noguera Pallaresa y Segre. La primera guerra mundial (1914-1918) había representado un gran impulso para el desarrollo de la industria catalana. El aumento de las exportaciones había ido asociado a un gran aumento de la producción eléctrica. En este contexto “La Canadiense” había visto incrementar sus beneficios de forma constante. La clase trabajadora, por el contrario, veía como el incremento de sus salarios no se ajustaba al gran aumento generalizado de los precios que se había ido produciendo.

Un primer conflicto estalló en Camarasa a finales de 1918, en las obras que se llevaban a cabo cerca del Puente del Diablo, donde se encontraba el pantano y futura central eléctrica. Gracias a la campaña de propaganda de CNT se había creado en la zona un fuerte sindicato. Las condiciones laborales eran de una precariedad absoluta: jornadas de diez horas, trabajadores completamente sumergidos en el barro sin tan siquiera un equipo adecuado, alojados en barracones de un improvisado campamento, y obligados a cobrar parte de su salario en bonos para canjear por comida en la cantina de la empresa. Cuando se quiso llevar a cabo una reducción de salarios los trabajadores explotaron, iniciando una protesta que derivó en una decena de despidos. La respuesta del resto de la plantilla fue clara; cerca de 1.500 trabajadores se declararon en huelga, y la CNT la transformó en general para toda la provincia de Lleida. La represión fue brutal, con clausura incluida de los sindicatos y multitud de detenciones, descabezando así el movimiento. No obstante, sentaría un precedente de lo que todavía estaba por llegar, esta vez en Barcelona.

La huelga de “La Canadiense” (I): del inicio del conflicto al gran apagón

El clima social existente en aquellos momentos era tal que el gobierno había decidido suspender las garantías constitucionales el día 16 de enero de 1919. A finales de ese mes la dirección de Riegos y Fuerza del Ebro decidía hacer fijos a algunos de sus trabajadores, pero reduciendo de forma significativa su salario. Ante esta situación los afectados organizaron un sindicato independiente, cosa que motivó el despido de ocho de ellos. Tres días después, el 5 de febrero, el más de un centenar de empleados de las oficinas de plaza de Cataluña se declararon en huelga de brazos caídos en señal de solidaridad con los despedidos. El Sindicato Único de Agua, Gas y Electricidad de CNT guiaba el movimiento huelguístico que acababa de iniciarse. Una comisión de trabajadores de “La Canadiense” visitó al gobernador civil de Barcelona, González Rothwoss, para que mediara en el conflicto. No obstante, los trabajadores de las oficinas fueron desalojados por la policía como única respuesta. El día 8 de febrero prácticamente toda la empresa se había declarado en huelga. Pronto se sumaría también la plantilla de Energía Eléctrica de Cataluña, principal competidora de “La Canadiense”, comprometiendo seriamente el abastecimiento de energía eléctrica de la ciudad.

El director de “La Canadiense”, el señor Lawton, ni tan siquiera se tomó la molestia de valorar las reclamaciones (bases del trabajo) planteadas por los trabajadores, entre las cuales figuraban la readmisión de los despedidos, un aumento general de salarios y que la empresa renunciara a llevar a cabo represalias. Es más, rechazó a la CNT como interlocutor válido. El Comité de Huelga estaba compuesto por trabajadores de la empresa, pero también de otras industrias, como el secretario general del Sindicato Único de la Construcción Simón Piera. El día 12 se produjo el asesinato del contador Joaquín Baró, señalado como esquirol. Se habían sumado a la huelga a mediados de ese mes las obreras y obreros del sector textil (ramo en que el 80% eran mujeres), los carreteros, cocheros y trabajadores de artes gráficas. El día 21 de febrero el conflicto llegó a su punto más álgido, al declararse en huelga los últimos trabajadores de La Canadiense que permanecían el activo en la central eléctrica del Paralelo, tras lo cual se interrumpió el suministro eléctrico de la ciudad. Barcelona se sumió en la oscuridad, quedando iluminadas únicamente las pocas zonas que no dependían de esta empresa, situación que afectó a fábricas, talleres, oficinas, comercios y alumbrado público. Los pocos negocios que se permitieron el lujo de quedar abiertos funcionaron con bujías y aparatos de acetileno. Unos setenta tranvías habían quedado parados en medio de la vía pública por no haber podido regresar a las cocheras.

Tras una reunión del Consejo de Ministros del gobierno presidido por el conde de Romanones, se decidía incautar la empresa, tanto los servicios dedicados al suministro eléctrico como los transportes públicos. Mediante la intervención de miembros del Cuerpo de Ingenieros y de la Armada se consiguió restablecer en cierta medida la normalidad. No obstante, durante al menos una semana los cortes de luz fueron constantes. Las principales autoridades la ciudad, sea civiles como el alcalde Manuel Morales o el gobernador civil, sea militares como el capitán general Joaquim Milans del Bosch, nada pudieron hacer para impedir el desenlace. El 27 de febrero se declaraban en huelga los trabajadores de la Compañía de Tranvías, además de los de Compañía de Gas y Electricidad y los de Gas Lebon. Es decir, en la industria del agua, gas y electricidad la huelga era ya completa. De hecho, la huelga general acabó afectando al 70% de la industria catalana.

La huelga de La Canadiense (II): de la “censura roja” a la resolución del conflicto

La prensa oficial no había publicado nada sobre el conflicto hasta el día del gran apagón. En general la prensa se negaba a publicar comunicados oficiales de CNT y hasta entonces solamente habían publicado noticias desfavorables sobre conflictos sindicales. Los tipógrafos que formaban parte del Sindicato Único de Artes Gráficas de CNT, a iniciativa del militante Salvador Caracena, decidieron aplicar lo que se conocería como “censura roja”. Es decir, se decidieron censurar publicaciones contrarias a los intereses de la clase trabajadora. Tal fue el caso del bando militar firmado por el capitán general que llamaba a las filas a los individuos en servicio activo pertenecientes a industrias de servicios de suministro de energía eléctrica, aguas y transporte. El estado de guerra fue declarado el 5 de marzo. El citado bando solamente apareció en Diario de Barcelona y El Progreso, publicaciones que tuvieron que pagar una multa a CNT. Sea como sea, apenas unas decenas de trabajadores se pusieron a las órdenes del Ejército, rechazando la mayoría la militarización. Se produjeron multitud de detenciones, quedando abarrotados el castillo de Montjuic y la prisión Modelo. Con la incorporación a la huelga de los trabajadores de Ferrocarriles de Cataluña y Sarrià, se paralizaron también los servicios públicos.

A mediados de marzo Carlos E. Montañés fue proclamado gobernador civil de Barcelona en sustitución del anterior. El subsecretario de la presidencia del Gobierno, Juan José Morote, fue enviado a Barcelona para facilitar las negociaciones. Las mismas tuvieron lugar en tenencia de la alcaldía del distrito segundo, sede del Instituto de Reformas Sociales. Durante los días 15 y 16 las reuniones fueron constantes. Pero fue durante el día 18 de marzo que la empresa aceptó las bases presentadas firmando el acuerdo; y también lo hacían los directivos de otras empresas de electricidad, gas, agua y tranvías. “La Canadiense” aceptaba entre otras cosas un aumento generalizado de los sueldos, el pago de la mitad de los jornales que había durado la huelga y, finalmente, el establecimiento de la jornada de ocho horas. El estado de guerra se levantaba en la provincia de Barcelona y cesaba la suspensión de las garantías constitucionales, cumpliendo así las autoridades con parte del trato.

Para ratificar el acuerdo al que había llegado el Comité de Huelga con la patronal y el gobierno, se celebraron dos grandes asambleas: el 17 de marzo en el Teatro Bosque de Gracia, y el 19 de marzo en la plaza de toros de Las Arenas, situada en plaza España. En la famosa asamblea llevada a cabo en Las Arenas se reunieron cerca de 20.000 personas. En el mitin intervinieron Simón Piera, Paulino Diez por la Federación Local de Barcelona, Gironès por parte de los tranviarios, Francisco Miranda en nombre de los presos y, finalmente, Salvador Seguí por parte del Comité Regional. Tras ciertas reticencias por parte de un sector del auditorio, ya que no habían sido puestos en libertad todos los presos y por lo tanto rechazaban volver al trabajo, intervino Salvador Seguí, que planteó una clara disyuntiva: o iban al castillo de Montjuic a liberar a los presos desencadenando una revolución social para la cual no estaban preparados, o decidían dar un plazo de 72 horas al Gobierno para liberar a los presos. Al preguntar éste al auditorio si se volvía al trabajo, se decidió unánimemente que sí. La lucha aún no había terminado. No obstante, mediante el decreto del 3 de abril de 1919 se hacía extensiva la jornada laboral de ocho horas a todos los trabajos, y se ha extendido hasta nuestros días gracias al esfuerzo de aquellos compañeros y compañeras implicados en el conflicto descrito.

Secretari d’Acció Criminal