[CAT]

 

La tradició sindicalista revolucionària en l’Estat espanyol va tenir un clar precedent en l’associacionisme obrer iniciat en 1870 amb la creació de la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) coneguda com a Federació Regional Espanyola (FRE). L’anarquista Giuseppe Fanelli havia estat enviat com a delegat de l’Aliança de la Democràcia Socialista, organització antiautoritària creada per Mijaíl Bakunin. En aquest sentit, Fanelli va presentar l’Aliança i la AIT com una mateixa organització, malgrat que la primera va haver de ser dissolta oficialment perquè els seus membres poguessin formar part de la Internacional. Les primeres seccions a formar-se van ser les de Madrid i Barcelona, un any abans de vertebrar-se l’organització en l’àmbit nacional. És necessari destacar que el republicanisme federal es va anar separant de l’internacionalisme després del fracàs insurreccional de finals de 1869. Com s’assenyalava des del periòdic del nucli barceloní “La Federació” els internacionalistes estaven més interessats a canviar les condicions de vida materials de la classe treballadora que a discutir sobre diferents formes d’Estat (monarquia o república) o qüestions de política parlamentària. En l’esmentat Congrés constitutiu, que es va celebrar a Barcelona, l’apertura va ser realitzada pel bakuninista barceloní Rafael Farga Pellicer (tipògraf). La vaga es presentava allà com la principal tàctica de lluita de la classe treballadora. Així mateix, l’organització va quedar constituïda sobre la base de seccions d’ofici, unides aquestes en federacions locals, a la seva vegada federades regionalment, i finalment un Consell Federal representava l’organització a nivell nacional. Aquest Consell, amb seu a Madrid, va estar integrat per Tomás González Morago (gravador), Enrique Borrell (sastre), Francisco Mora (sabater), Anselmo Lorenzo (tipògraf) i Ángel Mora (fuster).

 

Els esdeveniments posteriors a la derrota de la Comuna de París (1871) van augmentar la repressió, i van contribuir a augmentar les divisions. Paul Lafargue, el gendre de Karl Marx, havia començat també a difondre la doctrina marxista en el si de la FRE. Amb el suport de militants com Francisco Mora va intentar canviar l’estratègia seguida fins al moment, perquè aquesta fos favorable a la participació en política parlamentària, a més de promoure la centralització organitzativa. Els marxistes es van fer poderosos en la federació madrilenya, representant la majoria del Consell Federal i controlant el periòdic “L’Emancipació” des del qual segons els anarquistes s’havien publicat articles que vulneraven els estatuts de la FRE. En un context de tensió propiciat per diverses expulsions es va celebrar el Congrés de Saragossa a l’abril de 1872, en el qual van estar representades més de 50 federacions locals, que aglutinaven al voltant de 25.000 afiliats. En aquest Congrés l’apertura va ser a càrrec de l’anarquista Tomás González Morago. Els acords adoptats van reflectir l’adopció definitiva d’una orientació antiautoritària, considerant que la AIT -i per extensió la FRE- havia de ser un grup constituït per federacions autònomes i el Consell General de Londres -dominat per Marx- un simple centre de correspondència i estadística. Els marxistes expulsats van crear a Madrid una federació dissident anomenada Nova Federació Madrilenya, que va ser reconeguda com a legítima pel Consell General de Londres. Al setembre d’aquest any la AIT va celebrar el Congrés de la Haia, en el qual es va imposar una resolució favorable a la creació de partits polítics, decretant-se així mateix l’expulsió de representants de l’anarquisme com Bakunin o James Guillaume. Mentre que la AIT es dividia en dues, els marxistes espanyols com Francisco Mora, José Mesa o Pablo Iglesias se separaven definitivament de la FRE, seguint un camí independent, convertint-se posteriorment en els fundadors del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE, 1879) i la Unió General de Treballadors (UGT, 1888).

 

El moviment obrer espanyol va estar a partir d’aquest moment dominat clarament per l’anarquisme. A principis de febrer de 1873 va abdicar el rei Amadeu de Savoia, establint-se una breu República on va governar entre altres el federalista Francesc Pi i Margall. Aquest any es va iniciar l’anomenada revolta cantonalista, creant-se durant els mesos d’estiu multitud de cantons independents, entre els quals va destacar el Cantó revolucionari de Cartagena, a més de produir-se successos destacats com la vaga general d’Alcoi, esdeveniments que van motivar una dura repressió per part de les autoritats. El cop d’estat del General Pavia al gener de 1874 va posar fi a la República, establint-se una dictadura militar amb un govern a càrrec del General Serrano. Al desembre d’aquest any Alfons XII va ser proclamat rei. La Restauració borbònica, que havia rebut important suport de la burgesia comercial i industrial catalana, va propiciar la il·legalització de la FRE. En aquest sentit es passava a un període clandestí, funcionant l’organització com una societat secreta. La FRE s’acabaria dissolent en la clandestinitat. Malgrat que el govern en la Restauració va estar dominat en un primer moment pel Partit Conservador i la figura d’Antonio Cánovas del Castillo, arran de la formació del Partit Liberal en 1880 es va tendir cada vegada més a un règim polític basat en el bipartidisme. En 1881 sota el govern del liberal Práxedes Mateo Sagasta les organitzacions obreres van poder tornar a la legalitat. Aquest mateix any, després d’un Congrés celebrat a Barcelona es va crear la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), que va continuar el llegat de la FRE. La Comissió Federal va quedar composta per Francisco Tomás (paleta), Antonio Pellicer (tipògraf), Josep Llunas (tipògraf), Eduardo Canivell (tipògraf) i Rafael Farga Pellicer (tipògraf). En el Congrés de Sevilla celebrat un any després aquesta organització ja comptava amb al voltant de 60.000 afiliats.

 

Des d’un inici es van manifestar dues tendències marcades: les seccions de zones més industrialitzades com Catalunya o Llevant van apostar per la lluita sindical, generalment adscrita dins del marc legal -postura defensada per exemple pel barceloní Josep Llunas-, mentre que les seccions de zones més rurals com Andalusia -destacant per exemple el sevillà Miguel Rubio, un dels primers a declarar-se anarco-comunista- van tendir cap a accions més insurreccionals, ocupant finques de terratinents, cremant collites i organitzant aixecaments. En el citat Congrés de Sevilla (1882) van triomfar les tesis favorables a la utilització de tàctiques sindicals com la vaga. A més, “La Revista Social”, òrgan de la FTRE, definia l’organització com a anàrquic-col·lectivista, defensant per tant el dret del treballador al producte íntegre del seu treball (a diferència de la tendència anarco-comunista). En aquesta època es van produir una sèrie de crims -incloent la mort de quatre persones- a la província de Cadis, que la policia va adjudicar a una suposada organització anarquista secreta coneguda com la Mano Negra. Es van succeir moltes detencions, principalment de jornalers, alguns d’ells activistes de la FTRE. Al juny de 1883 el Tribunal de Jerez va condemnar a mort per garrot vil -execucions que es van fer efectives un any després- a set dels setze processaments. La FTRE, a través de la seva comissió Federal, es va desmarcar d’aquests successos equiparant-los a la delinqüència comuna, mostrant-se en contra de crims com a incendis, robatoris o assassinats. Des de grups com “Els Desheretats” -escissió de la FTRE- van criticar aquesta actitud. Aquests successos van llastrar molt la credibilitat de l’organització.

 

En el Congrés de València celebrat a la fi d’aquest any, on es va decidir entre altres coses iniciar una campanya propagandística a favor de la jornada de vuit hores, es deixava entreveure ja la inevitable crisi interna. De fet, en aquesta època es van produir nombroses expulsions. En els següents anys la conflictivitat laboral va anar en augment, produint-se per exemple durant el mes d’agost de 1886 la potent vaga en el sector de la construcció de Barcelona, que va implicar 8.000 obrers. Aquest mateix any es va produir la famosa revolta de Haymarket, i la FTRE va llançar un comunicat solidaritzant-se amb els màrtirs de Chicago. En un altre ordre de coses, l’anarco-comunisme teoritzat per Kropotkin, Malatesta i altres autors havia començat a guanyar adeptes. No era suficient amb la propietat comuna dels mitjans de producció pregonada pel col·lectivisme bakuninista, segons aquests, sinó que també el producte del treball havia de ser-ho, criticant així la fórmula meritocràtica del col·lectivisme. Van destacar en aquest sentit anarco-comunistes com Miguel Rubio, Teobaldo Neva o Sergio de Cosmo, oposats al col·lectivisme de LLunas, Fernando Tarrida del Mármol o Ricardo Mella. La FTRE havia anat perdent afiliació durant la dècada i entrant en un període de decadència. En el Congrés de Madrid celebrat en 1887 les crítiques a l’organització eren ja nombroses, per qüestions com l’abús de càrrecs, l’extralimitació de funcions, el sistema de votació o l’excessiva burocratització. Els sectors més radicals, tals com els andalusos, generalment anarco-comunistes, no van participar en aquest congrés.

 

En les seves versions més radicals l’anarco-comunisme comptava entre les seves files amb enemics de les organitzacions formals com la FTRE, que s’organitzaven en petits grups d’afinitat. Per exemple, Antonio Pellicer, des de la revista Acracia va publicar en 1887 un article on atacava a les organitzacions formals, volent acabar amb congressos, organismes com la Comissió Federal i, en definitiva, amb la FTRE o qualsevol organització similar. L’any 1888 es va dur a terme un Congrés “ampli” obert a totes les societats obreres en el qual es va decidir dissoldre la FTRE, creant en el seu lloc la Federació de Resistència al Capital (FRC), basada en l’anomenat Pacte d’Unió i Solidaritat. Adoptaria una línia centrada en l’àmbit laboral clarament sindical. No obstant això, es va crear una segona organització específica de caràcter revolucionari dita Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE), oberta a les diferents tendències anarquistes, proporcionant llibertat tàctica als seus grups. La primera duraria fins a l’any 1896, mentre que la vida de la segona va ser realment efímera, estant dissolta un any després. La fòbia organitzativa havia calat, i totes dues organitzacions van tenir un caràcter molt informal, no existint ja una organització sindical potent fins al sorgiment en 1907 de Solidaritat Obrera.

 

L’última dècada del segle XIX va viure un canvi de tàctica, orientant-se l’activitat de molts anarquistes cap al terrorisme. En aquest sentit el primer atemptat destacat va tenir lloc amb l’explosió d’una bomba en l’edifici de Foment de la patronal catalana en 1891. Durant l’any 1893 van tenir lloc els atemptats primer al setembre per part de l’anarquista Paulino Pallás durant la desfilada militar, degut al qual va morir un guàrdia civil i van resultar ferits dos generals, i dos mesos després Santiago Salvador llançava una bomba al pati de butaques del Teatre Liceu, punt de reunió habitual de la burgesia catalana, provocant nombroses morts. Tant Pallás com Salvador van ser executats mitjançant el garrot vil. A causa de l’alçament independentista de Cuba a principis de 1895, i amb el consegüent enviament de tropes, es van produir nombroses manifestacions contra la guerra, i els actes es van estendre fins a la pèrdua de les colònies tres anys després. Al juny de 1896 va esclatar una nova bomba durant la processió del Corpus a Barcelona, produint algunes morts i nombroses persones ferides. Es sospita que aquest atemptat va poder ser organitzat pel propi govern per a desviar l’atenció sobre el conflicte cubà i decretar l’estat de guerra. En tot aquest context conflictiu van tenir lloc els famosos Processos de Montjuïc. Un consell de guerra va acabar decretant diverses penes de mort, que finalment es van concretar en cinc execucions, i diferents condemnes de presó. El punt final de tota aquesta violència va venir amb l’atemptat de l’anarquista italià Michelle Angiolillo que va aconseguir assassinar a Cánovas del Castillo el 8 d’agost de 1897, cobrant-se així la seva venjança. El govern de Sagasta va adoptar una postura més moderada, deixant en llibertat a molts presos.

 

Una última organització per a comentar va ser l’anomenada Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola, creada en 1900 i que va durar fins a 1907. Aquest últim període va estar marcat pel fracàs de les vagues generals de 1901 i 1902, en les quals es va reivindicar la jornada de vuit hores, a més d’altres qüestions com a augments de salari, o el suport al sector metal·lúrgic en vaga en la segona. La sequera de 1905, l’escassetat i l’elevada desocupació existent van provocar diverses insurreccions en aquesta època. Aquest any va tenir lloc a l’atemptat a les mans de Mateo Morral -anarquista que tenia connexions amb el pedagog Francisco Ferrer- contra el rei Alfons XIII. En els anys posteriors els anarquistes van començar a replantejar les seves tàctiques de lluita, fortament influenciats pel sindicalisme revolucionari francès, i retornant en certa manera a l’esperit de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), al camí iniciat per la FRE. El moviment polític conegut com lerrouxisme havia anat guanyant terreny a l’anarquisme, que havia entrat en un carreró sense sortida. El lerrouxisme va combinar demagògicament lemes obreristes, llenguatge clerical i anticatalanisme. El seu líder, Alejandro Lerroux, va ser elegit diputat, càrrec que renovaria en anys successius. La seva influència aniria decaient successivament a mesura que ressorgia l’associacionisme obrer, ara convertit en sindicalisme revolucionari, que es va encarnar aquesta vegada en l’organització sindical catalana coneguda com a Solidaritat Obrera, que al seu torn formaria l’embrió de la Confederació Nacional del Treball (CNT). No obstant això, aquesta i altres qüestions seran abordades en un posterior article.

 

 

 

[CAST]

 

EL SINDICALISMO REVOLUCIONARIO EN ESPAÑA (I): ORGANIZACIONES PRECURSORAS (1870-1907)

 

 

 

La tradición sindicalista revolucionaria en el Estado español tuvo un claro precedente en el asociacionismo obrero iniciado en 1870 con la creación de la sección española de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT) conocida como Federación Regional Española (FRE). El anarquista Giuseppe Fanelli había sido enviado como delegado de la Alianza de la Democracia Socialista, organización antiautoritaria creada por Mijaíl Bakunin. En este sentido, Fanelli presentó la Alianza y la AIT como una misma organización, a pesar de que la primera hubo de ser disuelta oficialmente para que sus miembros pudieran formar parte de la Internacional. Las primeras secciones en formarse fueron las de Madrid y Barcelona, un año antes de vertebrarse la organización en el ámbito nacional. Es necesario destacar que el republicanismo federal se fue separando del internacionalismo tras el fracaso insurreccional de finales de 1869. Como se señalaba desde el periódico del núcleo barcelonés “La Federación” los internacionalistas estaban más interesados en cambiar las condiciones de vida materiales de la clase trabajadora que en discutir sobre diferentes formas de Estado (monarquía o república) o cuestiones de política parlamentaria. En el mencionado Congreso constitutivo, que se celebró en Barcelona, la apertura fue realizada por el bakuninista barcelonés Rafael Farga Pellicer (tipógrafo). La huelga se presentaba allí como la principal táctica de lucha de la clase trabajadora. Asimismo, la organización quedó constituida en base a secciones de oficio, unidas éstas en federaciones locales, a su vez federadas regionalmente, y finalmente un Consejo Federal representaba la organización a nivel nacional. Este Consejo, con sede en Madrid, estuvo integrado por Tomás González Morago (grabador), Enrique Borrell (sastre), Francisco Mora (zapatero), Anselmo Lorenzo (tipógrafo) y Ángel Mora (carpintero).

 

Los acontecimientos posteriores a la derrota de la Comuna de París (1871) aumentaron la represión, y contribuyeron a aumentar las divisiones. Paul Lafargue, el yerno de Karl Marx, había comenzado también a difundir la doctrina marxista en el seno de la FRE. Con el apoyo de militantes como Francisco Mora intentó cambiar la estrategia seguida hasta el momento, para que ésta fuera favorable a la participación en política parlamentaria, además de promover la centralización organizativa. Los marxistas se hicieron poderosos en la federación madrileña, representando la mayoría del Consejo Federal y controlando el periódico “La Emancipación” desde el cual según los anarquistas se habían publicado artículos que vulneraban los estatutos de la FRE. En un contexto de tensión propiciado por diversas expulsiones se celebró el Congreso de Zaragoza en abril de 1872, en el cual estuvieron representadas más de 50 federaciones locales, que aglutinaban alrededor de 25.000 afiliados. En este Congreso la apertura fue a cargo del anarquista Tomás González Morago. Los acuerdos adoptados reflejaron la adopción definitiva de una orientación antiautoritaria, considerando que la AIT -y por extensión la FRE- debía ser un grupo constituido por federaciones autónomas y el Consejo General de Londres -dominado por Marx- un simple centro de correspondencia y estadística. Los marxistas expulsados crearon en Madrid una federación disidente llamada Nueva Federación Madrileña, que fue reconocida como legítima por el Consejo General de Londres. En septiembre de ese año la AIT celebró el Congreso de la Haya, en el que se impuso una resolución favorable a la creación de partidos políticos, decretándose asimismo la expulsión de representantes del anarquismo como Bakunin o James Guillaume. Mientras que la AIT se dividía en dos, los marxistas españoles como Francisco Mora, José Mesa o Pablo Iglesias se separaban definitivamente de la FRE, siguiendo un camino independiente, convirtiéndose posteriormente en los fundadores del Partido Socialista Obrero Español (PSOE, 1879) y la Unión General de Trabajadores (UGT, 1888).

 

El movimiento obrero español estuvo a partir de este momento dominado claramente por el anarquismo. A principios de febrero de 1873 abdicó el rey Amadeo de Saboya, estableciéndose una breve República donde gobernó entre otros el federalista Francesc Pi i Margall. Ese año se inició la llamada revuelta cantonalista, creándose durante los meses de verano multitud de cantones independientes, entre los cuales destacó el Cantón revolucionario de Cartagena, además de producirse sucesos destacados como la huelga general de Alcoy, acontecimientos que motivaron una dura represión por parte de las autoridades. El golpe de Estado del General Pavia en enero de 1874 puso fin a la República, estableciéndose una dictadura militar con un gobierno a cargo del General Serrano. En diciembre de ese año Alfonso XII fue proclamado rey. La Restauración borbónica, que había recibido importante apoyo de la burguesía comercial y industrial catalana, propició la ilegalización de la FRE. En este sentido se pasaba a un período clandestino, funcionando la organización como una sociedad secreta. La FRE se acabaría disolviendo en la clandestinidad. A pesar de que el gobierno en la Restauración estuvo dominado en un primer momento por el Partido Conservador y la figura de Antonio Cánovas del Castillo, a raíz de la formación del Partido Liberal en 1880 se tendió cada vez más a un régimen político basado en el bipartidismo. En 1881 bajo el gobierno del liberal Práxedes Mateo Sagasta las organizaciones obreras pudieron volver a la legalidad. Ese mismo año, tras un Congreso celebrado en Barcelona se creó la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE), que continuó el legado de la FRE. La Comisión Federal quedó compuesta por Francisco Tomás (albañil), Antonio Pellicer (tipógrafo), Josep Llunas (tipógrafo), Eduardo Canivell (tipógrafo) y Rafael Farga Pellicer (tipógrafo). En el Congreso de Sevilla celebrado un año después esta organización ya contaba con alrededor de 60.000 afiliados.

 

Desde un inicio se manifestaron dos tendencias marcadas: las secciones de zonas más industrializadas como Cataluña o Levante apostaron por la lucha sindical, generalmente adscrita dentro del marco legal -postura defendida por ejemplo por el barcelonés Josep Llunas-, mientras que las secciones de zonas más rurales -destacó el sevillano Miguel Rubio, uno de los primeros en declararse anarco-comunista- como Andalucía tendieron hacia acciones más insurreccionales, ocupando finas de terratenientes, quemando cosechas y organizando levantamientos. En el citado Congreso de Sevilla (1882) triunfaron las tesis favorables a la utilización de tácticas sindicales como la huelga. Además, “La Revista Social”, órgano de la FTRE, definía a la organización como anárquico-colectivista, defendiendo por tanto el derecho del trabajador al producto íntegro de su trabajo (a diferencia de la tendencia anarco-comunista). En esa época se produjeron una serie de crímenes -incluyendo la muerte de cuatro personas- en la provincia de Cádiz, que la policía adjudicó a una supuesta organización anarquista secreta conocida como la Mano Negra. Se sucedieron muchas detenciones, principalmente de jornaleros, algunos de ellos activistas de la FTRE. En junio de 1883 el Tribunal de Jerez condenó a muerte por garrote vil -ejecuciones que se hicieron efectivas un año después- a siete de los dieciséis procesados. La FTRE, a través de su comisión Federal, se desmarcó de estos sucesos equiparándolos a la delincuencia común, mostrándose en contra de crímenes como incendios, robos o asesinatos. Desde grupos como “Los Desheredados” -escisión de la FTRE- criticaron esta actitud. Estos sucesos lastraron mucho la credibilidad de la organización.

 

En el Congreso de Valencia celebrado a finales de ese año, donde se decidió entre otras cosas iniciar una campaña propagandística a favor de la jornada de ocho horas, se dejaba entrever ya la inevitable crisis interna. De hecho, en esta época se produjeron numerosas expulsiones. En los siguientes años la conflictividad laboral fue en aumento, produciéndose por ejemplo durante el mes de agosto de 1886 la potente huelga en el sector de la construcción de Barcelona, que implicó a 8.000 obreros. Ese mismo año se produjo la famosa revuelta de Haymarket, y la FTRE lanzó un comunicado solidarizándose con los mártires de Chicago. En otro orden de cosas, el anarco-comunismo teorizado por Kropotkin, Malatesta y otros autores había comenzado a ganar adeptos. No era suficiente con la propiedad común de los medios de producción pregonada por el colectivismo bakuninista, según éstos, sino que también el producto del trabajo debía serlo, criticando así la fórmula meritocrática del colectivismo. Destacaron en este sentido anarco-comunistas como Miguel Rubio, Teobaldo Nieva o Sergio de Cosmo, opuestos al colectivismo de LLunas, Fernando Tarrida del Mármol o Ricardo Mella. La FTRE había ido  perdiendo afiliación durante la década y entrando en un período de decadencia. En el Congreso de Madrid celebrado en 1887 las críticas a la organización eran ya numerosas, por cuestiones como el abuso de cargos, la extralimitación de funciones, el sistema de votación o la excesiva burocratización. Los sectores más radicales, tales como los andaluces, generalmente anarco-comunistas, no participaron en este congreso.

 

En sus versiones más radicales el anarco-comunismo contaba entre sus filas con enemigos de las organizaciones formales como la FTRE, que se organizaban en pequeños grupos de afinidad. Por ejemplo, Antonio Pellicer, desde la revista Acracia publicó en 1887 un artículo donde atacaba a las organizaciones formales, queriendo acabar con congresos, organismos como la Comisión Federal y, en definitiva, con la FTRE o cualquier organización similar. En el año 1888 se llevó a cabo un Congreso “amplio” abierto a todas las sociedades obreras en el cual se decidió disolver la FTRE, creando en su lugar la Federación de Resistencia al Capital (FRC), basada en el llamado Pacto de Unión y Solidaridad. Adoptaría una línea centrada en el ámbito laboral claramente sindical. No obstante, se creó una segunda organización específica de carácter revolucionario llamada Organización Anarquista de la Región Española (OARE), abierta a las diferentes tendencias anarquistas, proporcionando libertad táctica a sus grupos. La primera dudaría hasta el año 1896, mientras que la vida de la segunda fue realmente efímera, estando disuelta un año después. La fobia organizativa había calado, y ambas organizaciones tuvieron un carácter muy informal, no existiendo ya una organización sindical potente hasta el surgimiento en 1907 de Solidaridad Obrera.

 

La última década del siglo XIX vivió un cambio de táctica, orientándose la actividad de muchos anarquistas hacía el terrorismo. En este sentido el primer atentado destacado tuvo lugar con la explosión de una bomba en el edificio de Fomento de la patronal catalana en 1891. Durante el año 1893 tuvieron lugar los atentados primero en septiembre por parte del anarquista Paulino Pallás durante el desfile militar, debido al cual murió un guardia civil y resultaron heridos dos generales, y dos meses después Santiago Salvador lanzaba una bomba al patio de butacas del Teatro Liceo, punto de reunión habitual de la burguesía catalana, provocando numerosas muertes. Tanto Pallás como Salvador fueron ejecutados mediante el garrote vil. Debido al alzamiento independentista de Cuba a principios de 1895, y con el consiguiente envío de tropas, se produjeron numerosas manifestaciones contra la guerra, y los actos se extendieron hasta la pérdida de las colonias tres años después. En junio de 1896 estalló una nueva bomba durante la procesión del Corpus en Barcelona, produciendo algunas muertes y numerosas personas heridas. Se sospecha que este atentado pudo ser organizado por el propio gobierno para desviar la atención sobre el conflicto cubano y decretar el estado de guerra. En todo este contexto conflictivo tuvieron lugar los famosos Procesos de Montjuic. Un consejo de guerra acabó decretando diversas penas de muerte, que finalmente se concretaron en cinco ejecuciones, y diferentes condenas de prisión. El punto final de toda esta violencia vino con el atentado del anarquista italiano Michelle Angiolillo que consiguió asesinar a Cánovas del Castillo el 8 de agosto de 1897, cobrándose así su venganza. El gobierno de Sagasta adoptó una postura más moderada, dejando en libertad a muchos presos.

 

Una última organización para comentar fue la llamada Federación de Sociedades Obreras de la Región Española, creada en 1900 y que duró hasta 1907. Este último período estuvo marcado por el fracaso de las huelgas generales de 1901 y 1902, en las cuales se reivindicó la jornada de ocho horas, además de otras cuestiones como aumentos de salario, o el apoyo al sector metalúrgico en huelga en la segunda. La sequía de 1905, la escasez y el elevado desempleo existente provocaron diversas insurrecciones en esa época. Ese año tuvo lugar al atentado a manos de Mateo Morral -anarquista que tenía conexiones con el pedagogo Francisco Ferrer- contra el rey Alfonso XIII. En los años posteriores los anarquistas comenzaron a replantear sus tácticas de lucha, fuertemente influenciados por el sindicalismo revolucionario francés, y retornando en cierta manera al espíritu de la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT), al camino iniciado por la FRE. El movimiento político conocido como lerrouxismo había ido ganando terreno al anarquismo, que había entrado en un callejón sin salida. El lerrouxismo combinó demagógicamente lemas obreristas, lenguaje clerical y anticatalanismo. Su líder, Alejandro Lerroux, fue elegido diputado, cargo que renovaría en años sucesivos. Su influencia iría decayendo sucesivamente a medida que resurgía el asociacionismo obrero, ahora convertido en sindicalismo revolucionario, que se encarnó esta vez en la organización sindical catalana conocida como Solidaridad Obrera, que a su vez formaría el embrión de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). No obstante, esta y otras cuestiones serán abordadas en un posterior artículo.

 

Secretari d’Acció Criminal

 

Bibliografia recomanada

 

Termes, J. (2011). Historia del anarquismo en España (1870-1980). Barcelona: RBA.