[CAT]

 

El 18 de juliol es va iniciar la guerra civil espanyola; l’intent de cop d’Estat protagonitzat pels militars facciosos va fracassar en diverses regions degut principalment a la resposta donada per la classe treballadora, organitzada en la seva major part en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Els diferents òrgans governamentals (ajuntaments, Generalitat, etc) van quedar desarticulats durant el conflicte bèl·lic o van perdre el poder de facto. Especialment a Catalunya, els anarcosindicalistes van tenir un paper clau a sufocar la rebel·lió militar, organitzats en Comitès de Defensa, que posteriorment es van convertir en milícies per a marxar a combatre al front. En diferents localitats o barris es van formar Comitès Revolucionaris que van establir un nou ordre revolucionari. La coordinació política a un nivell superior va ser més erràtica, sorgint no obstant això diversos organismes regionals en col·laboració amb forces polítiques del Front Popular. En el pla econòmic moltes empreses van ser confiscades i col·lectivitzades per la classe treballadora organitzant-se Consells d’Empresa per a gestionar la producció. En alguns casos es va avançar un pas més enllà en la socialització dels mitjans de producció creant-se Agrupacions que integraven diverses empreses d’un ram productiu o indústria. En les zones no industrialitzades com Aragó es van crear col·lectivitats agrícoles després de l’expropiació de terratinents, funcionant també els respectius Comitès Revolucionaris en cada localitat.

 

En definitiva, al juliol de 1936 a més d’una guerra civil es va iniciar una revolució social de caire anarcosindicalista amb transformacions socials veritablement profundes en pràcticament tots els àmbits. No obstant això, un sector al qual generalment no s’ha donat la deguda atenció en els estudis històrics és el sanitari. Aquí la CNT també va tenir un paper clau que passarem a comentar en el següent article, concretament en els casos català, valencià i aragonès. No obstant això, primer repassarem la tradició sanitària dins del moviment llibertari espanyol.

 

 

LA CULTURA SANITÀRIA EN EL MOVIMENT LLIBERTARI

 

En el moviment anarcosindicalista sempre havia existit una desconfiança considerable envers dels “intel·lectuals”, comprenent aquí als anomenats professionals sanitaris. Existia una concepció restrictiva de la classe treballadora en la qual l’obrer industrial era el principal referent. Se sumava a això l’oposició majoritària existent dins de la CNT al sindicalisme de base múltiple, concepció dins de la qual tenien cabuda tàctiques no basades en l’acció directa com la creació de caixes de resistència, cooperatives o societats de socors mutus. No obstant això, els sectors més reformistes -per exemple, els pestañistes- sí que van tenir en compte aquest tipus de solucions. Malgrat la desconfiança cap al gremi van existir destacats metges anarcosindicalistes com Isaac Puente, Félix Martí Ibáñez, Emilio Navarro Beltrán o Amparo Poch y Gascón. Els dos primers van destacar per col·laborar en diferents publicacions llibertàries com la barcelonina Ètica – Inicials (1927-1937) o la valenciana Generació Conscient – Estudis (1923-1937). En aquestes publicacions es difonien una sèrie de plantejaments actualment oblidats, entre els quals destacarem el neomalthusianisme i l’eugenisme. El primer va ser introduït a Espanya el pedagog francès Paul Robin, sent representat aquí per Luis Bulffi de Quintana, metge anarquista que va obrir el primer centre de planificació familiar espanyol en 1904, la clínica Salut i Força (c/Urgell, 92). Des del neomalthusianisme entenien que una sobrepoblació de la classe treballadora conduïa inevitablement a la misèria, amb la qual cosa el control de natalitat es concebia com un plantejament revolucionari. De fet, aquests grups es van encarregar de la distribució d’anticonceptius com a preservatius o obturadors intrauterins. Des de l’eugenisme, per la seva part, es preconitzava la millora de l’espècie humana, però, a diferència del nazisme alemany -que plantejava l’esterilització-, el moviment llibertari promovia factors eugènics que potenciessin la condició física i intel·lectual com l’exercici, la vida a l’aire lliure, una alimentació sana (vegetarianisme) o la pràctica del naturisme. Com a complement era necessari neutralitzar factors disgènics com el consum d’alcohol, tabac o prevenir el contagi de malalties venèries. Totes aquestes idees es deixarien veure en la política sanitària duta a terme pels llibertaris durant la revolució espanyola.

 

Comentarem a continuació què va ocórrer en els primers dies de juliol de 1936, i com va evolucionar la situació en els mesos posteriors, dins del context d’aquesta gran gesta històrica que va representar la revolució espanyola promoguda fonamentalment per l’anarcosindicalisme.

 

 

LA REVOLUCIÓ A CATALUNYA

 

A Catalunya, després de la victòria sobre els militars rebels, la classe treballadora es va fer amb el control econòmic portant a terme col·lectivitzacions en la major part de les indústries i serveis. Dins d’aquesta obra constructiva es van crear els anomenats Hospitals de Sang, orientats fonamentalment a l’atenció de ferits i malalts del front. La importància de Creu Roja va ser clau, disposant dels seus propis hospitals, entre els quals van destacar l’Hospital Central de la Creu Roja (c/Dues de Maig). CNT va organitzar una xarxa d’hospitals com l’Hospital del Poble (c/Provença amb c/Roger de Flor), amb capacitat per a 200 llits, l’Institut de Puericultura i Maternologia Luisa Michel (c/Salmerón, 236), amb capacitat per a 125 llits, o la Policlínica Quirúrgica d’Urgència Bakunin, amb capacitat per a 50 llits. Tots aquests hospitals estaven controlats pel Sindicat Únic de Sanitat i Higiene de CNT. El 21 de juliol es va crear l’organisme regional conegut com a Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA), integrat per partits del Front Popular, CNT i UGT. Aquest organisme va representar el veritable govern, ja que la Generalitat pràcticament no va tenir poder real en un inici. Dependent del CCMA era l’anomenat Comitè Sanitari, que va funcionar fins al 19 de setembre. Aquest organisme va tenir la seva seu en el Teatre Barcelona (Rambla de Catalunya), encarregant-se dels aspectes sanitaris de la guerra com l’hospitalització. Encara que al capdavant del mateix va estar Jaume Aiguader i Miró, la influència anarcosindicalista va ser clara.

 

En incorporar-se CNT a la Generalitat el 27 de setembre de 1936 el CCMA va ser dissolt. El cenetista Antonio García Birlán va assumir el càrrec de conseller de sanitat i assistència social, càrrec assumit posteriorment per altres cenetistes. Especialment important el paper del metge anarcosindicalista Félix Martí Ibáñez, convertit en director general de sanitat i assistència social, càrrec que exerciria fins al juny de 1937. El Comitè Sanitari cedia pas al Consell de Sanitat dependent d’aquesta conselleria. També es crearia l’anomenat Consell General de Sanitat, que passaria a coordinar el funcionament general en l’àmbit sanitari, centralitzant-lo. La política sanitària cenetista va estar orientada a promocionar la col·lectivització d’hospitals, clíniques, sanatoris, etc., suprimint en aquest sentit la sanitat privada. A principis d’octubre van passar a ser propietat de la Generalitat els dos hospitals barcelonins més importants: l’Hospital Clínic i l’Hospital Santa Creu i Sant Pau (rebatejat com a Hospital General). El control sindical en tots dos hospitals va ser clau en un inici. Destacarem també el Decret d’Interrupció Artificial de l’Embaràs del 25 de desembre, redactat de fet per Félix Martí. La famosa cenetista Federica Montseny, convertida en ministra de sanitat del govern republicà, va estendre el decret a l’Espanya republicana. En aquest sentit es van crear sales especials en tots els centres sanitaris. A més, cal destacar la campanya abolicionista portada a terme contra la prostitució, sobre la base de la qual es van crear els anomenats liberatorios de prostitución, centres on existien programes de reeducació, a més de borses de treball per a facilitar la reinserció social de les prostitutes garantint un altre tipus de treballs. Hem de destacar el paper de l’organització llibertària Mujeres Libres en aquesta tasca, de la qual formava part la metgessa Amparo Poch y Gascón.

 

Els fets de maig de 1937 i la posterior sortida de CNT al juny de la Generalitat, van donar fi al projecte col·lectivista i socialitzador de la sanitat, dominant des d’aquest moment ERC i PSUC la política sanitària. Com a conseller de sanitat va ser triat Antoni Maria Sbert d’ERC. El govern de Largo Caballero va entrar en crisi, sent substituït el 16 de maig pel govern de Juan Negrín. El Consell de Sanitat de Guerra seria absorbit per Sanitat Militar republicana, dependent del Ministeri de Defensa (o Guerra). El conflicte no arribaria al territori català fins a finals de 1938, encara que el projecte llibertari va resultar seriosament tocat després dels fets de maig de 1937.

 

 

LA REVOLUCIÓ A VALÈNCIA

 

En el cas valencià també es va crear, concretament el 22 de juliol de 1936, un organisme regional conegut com a Comitè Executiu Popular de València, que integrava partits polítics del Front Popular, així com organitzacions sindicals (CNT i UGT). Una de les delegacions del citat comitè era l’anomenat Comitè Sanitari Popular, al capdavant del qual estava Francisco Bosch Morata, del Partit Valencianista. Tot i això, el Departament d’Hospitals i Sanatoris dependent d’aquest va estar sota la direcció del metge cenetista Emilio Navarro Beltrán. La CNT havia creat independentment de la resta de forces un organisme purament confederal anomenat Control Sanitari, que es va encarregar de tasques com portar registres del personal que treballava als hospitals, altes i baixes de pacients, comptabilitat, etc. En les dependències del Control Sanitari (C/Guillem de Castro) també s’havia instal·lat un Hospital de Sang sota la direcció del metge cenetista José Lanuza Bonilla. Altres instal·lacions clíniques o hospitals controlats per la CNT van ser l’anomenada Casa de la Maternitat, i el Sanatori Vila María. Podem sumar la Mútua Confederal, situada en la zona portuària, que ja havia estat creada a iniciativa d’Emilio Navarro en 1931. L’Hospital Provincial de València, el més important de la regió, també estava sota la direcció del famós metge cenetista. No obstant això, aquest hospital va passar a la fi d’any a les mans de Izquierda Republicana. Al gener de 1937 el Comitè Executiu Popular va ser dissolt per a ser substituït per un organisme de govern tradicional: el Consell Provincial de València, en el qual Emilio Navarro va tenir el càrrec de conseller de sanitat. Sigui com sigui, era evident que les forces del Front Popular havien anat guanyant terreny enfront dels anarcosindicalistes, situació que es va fer irreversible després dels fets de maig ocorreguts a Catalunya. L’experiment sanitari cenetista no va tenir continuïtat tampoc a València.

 

 

LA REVOLUCIÓ A ARAGÓ

 

A Aragó la situació va ser substancialment diferent a causa de l’indiscutible domini anarcosindicalista. En les zones alliberades s’havien format al voltant de 450 col·lectivitats agrícoles, integrades per prop de 300.000 persones. En el Ple Extraordinari de sindicats de la CNT celebrat en Bujaraloz el 6 d’octubre es va decidir la constitució de l’organisme administratiu anomenat Consell Regional de Defensa d’Aragó, el president del qual va ser Joaquín Ascaso. A la fi de desembre es van integrar al mateix la resta de forces del Front Popular. El conseller de sanitat i assistència social seria José Duque, del Partit Comunista. Atès que Aragó era una zona de guerra, les columnes tenien un paper important en les zones alliberades. Es calcula que hi havia uns 30.000 milicians combatent en aquest front. Destacarem el paper de dues columnes de milicians anarcosindicalistes: la Columna Durruti i la Columna de Hierro. La primera, que havia sortit el 23 de juliol des de Barcelona, comptava amb ambulàncies i un equip sanitari del voltant de 70 persones de la Creu Roja (metges, infermeres, etc). Especialment interessant va ser el paper de la Columna de Hierro, que havia partit des de València a principis d’agost. La columna tenia com a delegat mèdic a Ramón Sanchís, que va organitzar cinc postes sanitàries en Puerto Escandón. En Puebla de Valverde estaven organitzades altres tres postes sanitàries avançades, equipades de material quirúrgic, i en aquesta localitat també es trobava un Hospital amb 50 llits. Respecte als hospitals de rereguarda la CNT havia organitzat l’Hospital de Sang de Sarrión (prop de Castelló), que va atendre gran quantitat de membres de la Columna de Hierro. Aquesta columna va ser l’última a militaritzar-se i integrar-se en l’Exèrcit Republicà. Respecte al Consell Regional de Defensa seria dissolt l’11 d’agost de 1937 mitjançant un decret del govern Negrín, dissolució feta efectiva per la 11 Divisió Líster manu militari; la mateixa sort que van córrer moltes col·lectivitats.

 

Des de mitjans de 1937, com hem indicat, la pèrdua de poder dels anarcosindicalistes havia estat evident. El desenvolupament desfavorable del conflicte bèl·lic, sobretot després de la Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938), que va marcar el punt d’inflexió, va tenir per resultat final la invasió de Catalunya per part dels militars revoltats. La fi de la guerra arribava a principis del següent any suposant el llarg exili de gran part de la població, incloent a anarcosindicalistes. Malgrat tot, després de l’exili, després de dècades de travessia en el desert, la CNT va continuar viva, i encara seguim aquí; esperem que la gran gesta que va suposar la revolució espanyola pugui repetir-se algun dia. Serveixi la seva memòria per a recordar-nos el camí a seguir.

 

 

[CAST]

 

LA SANIDAD EN LA REVOLUCIÓN SOCIAL DE 1936

 

El 18 de julio se inició la guerra civil española; el intento de golpe de Estado protagonizado por los militares facciosos fracasó en diversas regiones debido principalmente a la respuesta dada por la clase trabajadora, organizada en su mayor parte en la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Los diferentes órganos gubernamentales (ayuntamientos, Generalitat, etc) quedaron desarticulados durante el conflicto bélico o perdieron el poder de facto. Especialmente en Catalunya, los anarcosindicalistas tuvieron un papel clave en sofocar la rebelión militar, organizados en Comités de Defensa, que posteriormente se convirtieron en milicias para marchar a combatir al frente. En diferentes localidades o barrios se formaron Comités Revolucionarios que establecieron un nuevo orden revolucionario. La coordinación política a un nivel superior fue más errática, surgiendo no obstante diversos organismos regionales en colaboración con fuerzas políticas del Frente Popular. En el plano económico muchas empresas fueron incautadas y colectivizadas por la clase trabajadora organizándose Consejos de Empresa para gestionar la producción. En algunos casos se avanzó un paso más allá en la socialización de los medios de producción creándose Agrupaciones que integraban diversas empresas de un ramo productivo o industria. En las zonas no industrializadas como Aragón se crearon colectividades agrícolas tras la expropiación de terratenientes, funcionando también los respectivos Comités Revolucionarios en cada localidad.

 

En definitiva, en julio de 1936 además de una guerra civil se inició una revolución social de corte anarcosindicalista con transformaciones sociales verdaderamente profundas en prácticamente todos los ámbitos. No obstante, un sector al que generalmente no se ha prestado la debida atención en los estudios históricos es el sanitario. Aquí la CNT también tuvo un papel clave que pasaremos a comentar en el siguiente artículo, concretamente en los casos catalán, valenciano y aragonés. No obstante, primero repasaremos la tradición sanitaria dentro del movimiento libertario español.

 

 

LA CULTURA SANITARIA EN EL MOVIMIENTO LIBERTARIO

 

En el movimiento anarcosindicalista siempre había existido una desconfianza considerable en torno a los “intelectuales”, comprendiendo aquí a los llamados profesionales sanitarios. Existía una concepción restrictiva de la clase trabajadora en la cual el obrero industrial era el principal referente. Se sumaba a esto la oposición mayoritaria existente dentro de la CNT al sindicalismo de base múltiple, concepción dentro de la cual tenían cabida tácticas no basadas en la acción directa como la creación de cajas de resistencia, cooperativas o sociedades de socorros mutuos. No obstante, los sectores más reformistas -por ejemplo, los pestañistas- sí tuvieron en cuenta este tipo de soluciones. A pesar de la desconfianza hacia el gremio existieron destacados médicos anarcosindicalistas como Isaac Puente, Félix Martí Ibáñez, Emilio Navarro Beltrán o Amparo Poch y Gascón. Los dos primeros destacaron por colaborar en diferentes publicaciones libertarias como la barcelonesa Ética – Iniciales (1927-1937) o la valenciana Generación Consciente – Estudios (1923-1937). En estas publicaciones se difundían una serie de planteamientos actualmente olvidados, entre los cuales destacaremos el neomalthusianismo y el eugenismo. El primero fue introducido en España el pedagogo francés Paul Robin, siendo representado aquí por Luis Bulffi de Quintana, médico anarquista que abrió el primer centro de planificación familiar español en 1904, la clínica Salud y Fuerza (c/Urgell, 92). Desde el neomalthusianismo entendían que una sobrepoblación de la clase trabajadora conducía inevitablemente a la miseria, con lo cual el control de natalidad se concebía como un planteamiento revolucionario. De hecho, estos grupos se encargaron de la distribución de anticonceptivos como preservativos o obturadores intrauterinos. Desde el eugenismo, por su parte, se preconizaba la mejora de la especie humana, pero, a diferencia del nazismo alemán -que planteaba la esterilización-, el movimiento libertario promovía factores eugénicos que potenciaran la condición física e intelectual como el ejercicio, la vida al aire libre, una alimentación sana (vegetarianismo) o la práctica del naturismo. Como complemento era necesario neutralizar factores disgénicos como el consumo de alcohol, tabaco o prevenir el contagio de enfermedades venéreas. Todas estas ideas se dejarían ver en la política sanitaria llevada a cabo por los libertarios durante la revolución española.

 

Comentaremos a continuación qué ocurrió en los primeros días de julio de 1936, y cómo evolucionó la situación en los meses posteriores, dentro del contexto de esta gran hazaña histórica que representó la revolución española promovida fundamentalmente por el anarcosindicalismo.

 

 

LA REVOLUCIÓN EN CATALUNYA

 

En Catalunya, tras la victoria sobre los militares sublevados, la clase trabajadora se hizo con el control económico llevando a cabo colectivizaciones en la mayor parte de la industrias y servicios. Dentro de esta obra constructiva se crearon los llamados Hospitales de Sangre, orientados fundamentalmente a la atención de heridos y enfermos del frente. La importancia de Cruz Roja fue clave, disponiendo de sus propios hospitales, entre los cuales destacaron el Hospital Central de la Cruz Roja (c/Dos de Mayo). CNT organizó una red de hospitales como el Hospital del Pueblo (c/Provença con c/Roger de Flor), con capacidad para 200 camas, el Instituto de Puericultura y Maternología Luisa Michel (c/Salmerón, 236), con capacidad para 125 camas, o la Policlínica Quirúrgica de Urgencia Bakunin, con capacidad para 50 camas. Todos estos hospitales estaban controlados por el Sindicato Único de Sanidad e Higiene de CNT. El 21 de julio se creó el organismo regional conocido como Comité Central de Milicias Antifascistas (CCMA), integrado por partidos del Frente Popular, CNT y UGT. Este organismo representó el verdadero gobierno, ya que la Generalitat apenas tuvo poder real en un inicio. Dependiente del CCMA era el llamado Comité Sanitario, que funcionó hasta el 19 de septiembre. Este organismo tuvo su sede en el Teatro Barcelona (Rambla de Catalunya), encargándose de los aspectos sanitarios de la guerra como la hospitalización. Aunque a la cabeza del mismo estuvo Jaume Aiguader i Miró, la influencia anarcosindicalista fue clara.

 

Al incorporarse CNT a la Generalitat el 27 de septiembre de 1936 el CCMA fue disuelto. El cenetista Antonio García Birlán asumió el cargo de consejero de sanidad y asistencia social, cargo que asumieron otros cenetistas en los meses sucesivos. Especialmente importante el papel del médico anrcosindicalista Félix Martí Ibáñez, convertido en director general de sanidad y asistencia social, cargo que desempeñaría hasta junio de 1937. El Comité Sanitario cedía paso al Consell de Sanitat (de guerra) dependiente de esta consejería. También se crearía el llamado Consell General de Sanitat, que pasaría a coordinar el funcionamiento general en el ámbito sanitario, centralizándolo. La política sanitaria cenetista estuvo orientada a promocionar la colectivización de hospitales, clínicas, sanatorios, etc., suprimiendo en este sentido la sanidad privada. A principios de octubre pasaron a ser propiedad de la Generalitat los dos hospitales barceloneses más importantes: el Hospital Clínic y el Hospital Santa Creu i Sant Pau (rebautizado como Hospital General). El control sindical en ambos hospitales fue clave en un inicio. Destacaremos también el Decreto de Interrupción Artificial del Embarazo del 25 de diciembre, redactado de hecho por Félix Martí. La famosa cenetista Federica Montseny, convertida en ministra de sanidad del gobierno republicano, extendió el decreto a la España republicana. En este sentido se crearon salas especiales en todos los centros sanitarios. Además, cabe destacar la campaña abolicionista llevada a cabo contra la prostitución, en base a la cual se crearon los llamados liberatorios de prostitución, centros donde existían programas de reeducación, además de bolsas de trabajo para facilitar la reinserción social de las prostitutas garantizando otro tipo de trabajos. Debemos destacar el papel de la organización libertaria Mujeres Libres, de la cual formaba parte la médica Amparo Poch y Gascón.

 

Los hechos de mayo de 1937 y la posterior salida de CNT en junio de la Generalitat, dieron fin al proyecto colectivista y socializador de la sanidad, dominando desde ese momento ERC y PSUC la política sanitaria. Como conseller de sanitat fue elegido Antoni Maria Sbert de ERC. El gobierno de Largo Caballero entró en crisis, siendo sustituido el 16 de mayo por el gobierno de Juan Negrín. El Consejo de Sanitat de Guerra sería absorbido por Sanidad Militar republicana, dependiente del Ministerio de Defensa (o Guerra). El conflicto no llegaría al territorio catalán hasta finales de 1938, aunque el proyecto libertario resultó seriamente tocado después de los hechos de mayo de 1937.

 

 

LA REVOLUCIÓN EN VALENCIA

 

En el caso valenciano también se creó, concretamente el 22 de julio de 1936, un organismo regional conocido como Comité Ejecutivo Popular de Valencia, que integraba partidos políticos del Frente Popular, así como organizaciones sindicales (CNT y UGT). Una de las delegaciones del citado comité era el llamado Comité Sanitario Popular, a la cabeza del cual estaba Francisco Bosch Morata, del Partit Valencianista. A pesar ello, el Departamento de Hospitales y Sanatorios dependiente de éste estuvo bajo la dirección del médico cenetista Emilio Navarro Beltrán. La CNT había creado independientemente del resto de fuerzas un organismo puramente confederal llamado Control Sanitario, que se encargó de tareas como llevar registros del personal que trabajaba en los hospitales, altas y bajas de pacientes, contabilidad, etc. En las dependencias del Control Sanitario (C/Guillem de Castro) también se había instalado un Hospital de Sangre bajo la dirección del médico cenetista José Lanuza Bonilla. Otras instalaciones clínicas o hospitales controlados por la CNT fueron la llamada Casa de la Maternidad, y el Sanatorio Villa María. Podemos sumar la Mutua Confederal, ubicada en la zona portuaria, que ya había sido creada a iniciativa de Emilio Navarro en 1931. El Hospital Provincial de Valencia, el más importante de la región, también estaba bajo la dirección del famoso médico cenetista. No obstante, este hospital pasó a finales de año a manos de Izquierda Republicana. En enero de 1937 el Comité Ejecutivo Popular fue disuelto para ser sustituido por un organismo de gobierno tradicional: el Consejo Provincial de Valencia, en el que Emilio Navarro tuvo el cargo de consejero de sanidad. Sea como sea, era evidente que las fuerzas del Frente Popular habían ido ganando terreno frente a los anarcosindicalistas, situación que se hizo irreversible tras los hechos de mayo ocurridos en Catalunya. El experimento sanitario cenetista no tuvo continuidad tampoco en Valencia.

 

 

LA REVOLUCIÓN EN ARAGÓN

 

En Aragón la situación fue sustancialmente diferente debido al indiscutible dominio anarcosindicalista. En las zonas liberadas se habían formado alrededor de 450 colectividades agrícolas, integradas por cerca de 300.000 personas. En el Pleno Extraordinario de sindicatos de la CNT celebrado en Bujaraloz el 6 de octubre se decidió la constitución del organismo administrativo llamado Consejo Regional de Defensa de Aragón, cuyo presidente fue Joaquín Ascaso. A finales de diciembre se integraron al mismo el resto de fuerzas del Frente Popular. El consejero de sanidad y asistencia social sería José Duque, del Partido Comunista. Dado que Aragón era una zona de guerra, las columnas tenían un papel importante en las zonas liberadas. Se calcula que había unos 30.000 milicianos combatiendo en este frente. Destacaremos el papel de dos columnas de milicianos anarcosindicalistas: la Columna Durruti y la Columna de Hierro. La primera, que había salido el 23 de julio desde Barcelona, contaba con ambulancias y un equipo sanitario de alrededor de 70 personas de la Cruz Roja (médicos, enfermeras, etc). Especialmente interesante fue el papel de la Columna de Hierro, que había partido desde Valencia a principios de agosto. La columna tenía como delegado médico a Ramón Sanchís, que organizó cinco postas sanitarias en Puerto Escandón. En Puebla de Valverde estaban organizadas otras tres postas sanitarias avanzadas, equipadas de material quirúrgico, y en esa localidad también se encontraba un Hospital con 50 camas. Respecto a los hospitales de retaguardia la CNT había organizado el Hospital de Sangre de Sarrión (cerca de Castellón), que atendió a gran cantidad de miembros de la Columna de Hierro. Esta columna fue la última en militarizarse e integrarse en el Ejército Republicano. Respecto al Consejo Regional de Defensa sería disuelto el 11 de agosto de 1937 mediante un decreto del gobierno Negrín, disolución hecha efectiva por la 11 División Líster manu militari; la misma suerte que corrieron muchas colectividades.

 

Desde mediados de 1937, como hemos indicado, la pérdida de poder de los anarcosindicalistas había sido evidente. El desarrollo desfavorable del conflicto bélico, sobre todo tras la Batalla del Ebro (julio-noviembre de 1938), que marcó el punto de inflexión, tuvo por resultado final la invasión de Catalunya por parte de los militares sublevados. El fin de la guerra llegaba a principios del siguiente año suponiendo el largo exilio de gran parte de la población, incluyendo a anarcosindicalistas. A pesar de todo, después del exilio, después de décadas de travesía en el desierto, la CNT siguió viva, y todavía seguimos aquí; esperemos que la gran gesta que supuso la revolución española pueda repetirse algún día. Sirva su memoria para recordarnos el camino a seguir.

 

Secretari d’Acció Criminal

 

BIBLIOGRAFIA

 

Ascaso, J. (2006). Memorias (1936-1938). Hacia un nuevo Aragón. Prensas Universitarias de Zaragoza, Instituto de Estudios Altoaragoneses y Departamento de Educación, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón

 

Diez, X. (2007). El anarquismo individualista en España (1923-1938). Virus Editorial: Barcelona.

 

García, X. (2014). Anarcosindicalismo y sanidad en la retaguardia y en el frente. Los casos de Valencia y la Columna de Hierro en la guerra civil española (1936-1937). Asclepio, 66 (2), p063. ISSN-L: 0210-4466. http://dx.doi.org/10.3989/asclepio.2014.27

 

Hervàs, C. (2004). Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil. Universitat Pompeu Fabra: Barcelona.