No volem ni un llit més, per a turistes… Crònica del 1er Fòrum veïnal sobre turisme

65.000 creueristes arriben aquest cap de setmana a Barcelona

El fum negre de les xemeneies dels motors del vaixells emboira el cel del port.

Jo m’aixeco d’hora per baixar al #ForumVeinalTurisme. Així que surto de casa, una desena de turistes perduts em pregunten «where is Park Güell?» Amb mala cara contesto «straight on and left». Vull que sentin l’hostilitat, però tampoc no puc carregar tota la culpa contra aquestes persones. De camí, un riu de gent com una serp de barrets amb ulleres de sol i càmeres envaeix la vorera. En el tram que segueixo junt amb el riu turístic abans no giri a l’esquerra, passo per davant de tres botigues de records, un tot a cent convertit al turisme i dos petits supermercats de gelats i begudes amb els cartells en anglès. La pujada que segueix fins el Park Güell és encara pitjor. Paro a fer un cafè abans d’entrar al Fòrum i agafo una diari arrugat, La Vanguardia del dijous, on l’editorial etziba un «Barcelona asfixiada pel top manta». Del treball precari, dels sous de 800 euros, del preu dels lloguers no en diu res.

Descobrint Ivan Murray

La seva ponència, brillant, explica com el turisme a l’Estat va començar com a fenomen de masses, com a «fàbrica de turisme», a mitjans del franquisme, quan el règim estava aïllat econòmicament. Va ser una forma fàcil de capitalitzar les arques de l’Estat sense necessitat de gaire inversió. La primera prova va ser a les Balears, sobretot la Mallorca dels anys cinquanta. Segons va descriure, les condicions laborals eren penoses, els treballadors s’allotjaven als soterranis dels hotels i menjaven les sobres de la clientela. Els trastorns gàstrics eren un mal molt comú entre els treballadors. Després d’una dècada d’explotació, es van plantar i van començar a demanar millores laborals.Això va fer saltar la industria turística a la península, on els inversors podien multiplicar beneficis, sense obstacles.

Què ve després? Inversors internacionals i competència entre els diferents territoris per afavorir el desenvolupament turístic i urbanístic. Posant tot tipus de facilitats per a la urbanització, construcció i concessió de llicències de tota mena. I amb la costa del País Valencià i de Múrcia com a campions de la copa de la destrucció dels litorals.

I, finalment, va exposar com ara el turisme a l’Estat és un dels sectors estratègics de l’economia, després de la crisi i l’esclat de la bombolla immobiliària. Amb una forta davallada tant dels preus al consum com del petroli, i coincidint amb les primaveres àrabs, van fer que la inversió de capitals se centrés en el turisme a les costes peninsulars a Espanya i a Itàlia. D’aquí la invasió de llits turístics, la implantació de franquícies i tota la industria que comporta el turisme.

El repte de construir

L’ambient, en general, era de concretar coses, però com sempre en espais on la gent treballa plegada per primer cop, es va fer difícil construir i sintetitzar. Xerrant amb un noi italià, em va dir que el teixit associatiu de Barcelona és fort i actiu comparat amb d’altres indrets. Que tenim poder per aconseguir victòries a curt termini i que això ho hauríem d’aprofitar. Va ser una injecció d’ànims per als que érem a la conversa.

En un principi, es va veure la necessitat d’agrupar tota la informació possible sobre «l’altra cara del turisme» per poder carregar amb bons arguments contra l’hegemonia discursiva d’«el turisme aporta riquesa». Ja que indiscutiblement injecta diners ràpids des de l’exterior, però s’ha de calcular el cost que suposa per als habitants i les arques públiques aquest fenomen de pantalons curts i sandàlies amb mitjons.

Es va comentar, entre moltes altres coses, que a diversos indrets, els diners recaptats amb la taxa turística són utilitzats per promocionar el turisme, i no pas per refer el que aquest destrossa. Es va dir com en els darrers quatre anys un 45% dels veïns de Casc Antic han marxat del barri, fet que podríem anomenar com un autèntic barricidi. També, a la vila de Gràcia, on set persones abandonen el barri cada setmana des del 2010. Igualment, es va parlar de la precarietat laboral, ja que és un fenomen generalitzat dins el sector. Les cambreres d’hotel estan cobrant una mitjana de 2,65 euros per habitació, tot i que en alguns establiments es paga a 1,8 euros. El sou al comerç turístic està per sota els 900 euros mensuals i les jornades son partides, amb horaris que impedeixen la conciliació familiar, i més val no parlar de la temporalitat. La franquícia s’imposa per sobre del comerç de proximitat, on els grans inversors poden reduir costos amb facilitat i obtenir suculents beneficis, propagant-se com bolets i asfixiant el comerç petit fins a l’extinció a moltes zones turístiques.

Falta d’informació

Necessitem estudiar molt l’impacte ecològic i econòmic del turisme, ja que pel fet que és una activitat tant diversificada, es difícil d’examinar i d’avaluar, com per exemple la petjada ecològica que deixa cada turista a les nostres terres. Com podem calcular de cada euro que deixa un turista a Barcelona quin percentatge no l’ha de gastar la ciutat en subvencions a aerolínies o creuers? Quin és el cost de mantenir la ciutat neta i en ordre davant els allaus turístics? Necessitem un estudi rigorós i independent del cost-benefici real del turisme, com tenen d’altres ciutats. Ja que el consum d’energia, aigua i les deixalles que genera un turista és exponencialment superior al que pot generar un habitant de la ciutat. Són xifres que se’ns amaguen i que de ben segur a poc a poc sortiran a la llum.

A poc a poc cal crear un altre model econòmic, més sostenible, més cooperatiu, on l’intercanvi de riquesa es generi entre el habitants d’una ciutat. Intentar que no augmenti la desigualtat ja insultant avui dia. Un model preparat perquè quan rebenti la bombolla del turisme, que rebentarà tard o d’hora amb el el cimal del petroli (pickoil), no enviï milers de persones a la misèria, sinó que el que enviï a la misèria siguin les rendes del capital.

Finalment, em quedo amb una breu frase de l’Ivan Murray: «Perquè s’instal·li el turisme cal un clima de pau social».

Doncs ja ho sabem.

Salut.