Imatge: La Sirollada

Arribo a casa, cansada, la nit ha estat llarga, com totes les nits de festes majors. Però a diferència d’altres matinades de diumenge, avui, hi arribo cohibida, trista, amb ràbia, amb ganes de treure’m la roba ràpidament i arraulir-me dins al llit, protegida per les parets de casa i sabent-me segura sota els llençols. No totes les dones poden sentir-ho, perquè en són masses convivint amb el seu agressor i per elles la llar deixa de ser un lloc on refugiar-se de les agressions i la violència.

No ha estat la primera vegada que he patit una agressió masclista i segurament no serà l’última. No m’han forçat, no m’han violat. “Has estat de sort” em dirien alguns. Doncs, quina merda de sort no poder estar tranquil·la enmig d’un concert sense ser tocada per mans d’homes desconeguts.

Sí, aquesta nit he patit tocaments.

M’he sentit sola, desprotegida, impotent, la ràbia ha anat creixent dins meu quan en girar-me no he estat capaç d’identificar l’energumen que en veure unes malles ajustades s’ha sentit provocat per un cos desconegut i com a home ha pensat que tenia tot el dret a tocar-lo. Segurament ho ha fet, observat pels amics i un cop ha tret les mans del meu cos, han somrigut plegats mentre comentaven la jugada. L’agressor ha esdevingut heroi i els altres l’imitaran per ser “tan guais” com el col·lega.

Vivim en una societat malalta, només així s’entenen la gran quantitat d’agressions sexuals i feminicidis.

En arribar on es trobaven els amics he callat, no he dit res, només volia estar a prop seu, sentir-los al costat, perquè allà em sentia segura. Els hi acabaria explicant, però he preferit restar en silenci i parlar-ne tranquil·lament a soles, a casa. Moltes pensen que si no en parlen ho oblidaran; si ningú ho sap, això no haurà passat mai, per tant mai hauran estat agredides.

Callar és el pitjor que podem fer.

És important que totes les agressions siguin denunciades.

Pensar que com que no hi ha hagut penetració, com que no hem estat colpejades, com que tan sols eren unes paraules com “guapa, vine cap aquí que et faré un favor…” “On va una noia tan guapa sola?” “Puta!” “Ets una estreta!” o una simple mà apareguda de sobte sobre el cul o un pit és que hem de callar, perquè no és tan greu.
Això també són agressions.

La festa per mi havia acabat, havia deixat de ser divertida, em trobava incòmoda i no estava segura, tenia por. Les meves festes, els meus espais d’oci són aquells on no hi ha masclisme, ni agressions sexistes, on totes ens trobem a gust, segures i podem ser nosaltres mateixes. Desgraciadament, aquests espais són pràcticament inexistents i les dones solem patir tota mena d’agressions en concerts, festes majors, discoteques, bars, etc.

La culpa no és la nit, no és l’alcohol. La culpa és del masclista, de l’agressor, perquè segurament aquest home també actua de forma patriarcal en el seu dia a dia, al carrer, a casa, a l’espai educatiu o laboral.

La culpa no és de les dones que ensenyen el seu cos, perquè s’estimen i es senten a gust amb ell. Tenim tot el dret a vestir com vulguem. No ho fem per provocar, ho fem perquè som lliures. Les dones no toquem els torsos nus de tots els nois que acostumen a anar sense samarreta en concerts. Som conscients que no hi tenim cap dret, que aquell cos és seu i el tocarem només quan en tinguem permís. No ho veiem com a una provocació, simplement com un acte de llibertat.

El dia següent mentre dinàvem els hi vaig explicar als amics que havia estat agredida. Paraules no en trobaven, però si que un d’ells es va acostar i em va abraçar. Aquest gest ho deia tot, no necessitava res més. Simplement, ho volia compartir amb ells, explicar-los com m’havia sentit, com em sentia i res més. Volia fer-los veure que en espais tan quotidians com les festes dels pobles també hi ha agressions sexistes. El mateix que m’havia abraçat em va dir “Per què no ens ho vas dir? L’hauríem anat a trobar”. No havia vist res, només vaig notar unes mans tocant el meu cul i en girar-me un munt de nois d’esquenes a mi.

Callar és el pitjor que podem fer.

Estic contenta de tenir amics a qui els dol veure el comportament que tenen altres homes vers les dones, que ploren cada assassinat i cada agressió.

Volem la complicitat de tots vosaltres amb nosaltres, les dones i la vostra ràbia cap a l’agressor. Volem el vostre rebuig vers les agressions i assassinats. Us volem al nostre costat, ni a davant ni a darrera…

Una dona és violada cada 8 hores.

Els Mossos d’Esquadra reben una denúncia per agressions sexuals cada 13 hores i una per abusos sexuals cada 14 hores, però segons l’Enquesta de Violència Masclista a Catalunya, feta pel Govern el 2010, només denuncien un 17,7% de les víctimes.

No calleu! Invisibilitzar el masclisme ens condemna a viure oprimides, ens mata!