[CAT]

Reproduïm avui l’article de Ricardo Mella «Vota, però escolta» publicat a Solidaritat Obrera núm. 4 de 25 de desembre de 1909 i que manté tota la seva vigència en aquestes dates de mítings i eleccions.

Vota, però escolta

Vaig tenir, a vigílies de les passades eleccions, l’humorada de treure el nas al paradís d’un cert teatre on es celebrava un míting electoral. Era per a mi un espectacle nou en què prenien part antics amics d’àmplies idees amb gent nova de limitadíssimes orientacions. Vaig sortir d’allà amb el cap calent i els peus freds. Vaig haver de suportar un mal de cap regular de providencialisme polític i, naturalment, en vaig patir les conseqüències. Estic meravellat. No passen dies per les persones. No hi ha experiència prou forta per obrir-los els ulls. No hi ha raó que els aparti de la rutina.

Com els creients que tot ho confien a la providència, així els radicals, encara que es diguin socialistes, continuen posant les seves esperances en els regidors i diputats i ministres del respectiu partit. «Els nostres regidors faran això i allò i allò de més enllà». «Els nostres diputats conqueriran tant i quant i tant més.» «Els nostres ministres decretaran, crearan, transformaran tot el que calgui decretar, crear i transformar». Aquesta és l’ensenyança d’ahir, d’avui i de demà. I així el poble, a qui s’esmenta a tota hora, segueix aprenent que no té altra cosa a fer sinó votar i esperar pacientment que tot li sigui donat fet. I va i vota i espera.

Vaig estar temptat de demanar la paraula i arremetre de front contra la fal·laç rutina que adorm a les persones. Vaig estar temptat de cridar a l’obrer allà present i en gran majoria:

«Vota, sí, vota; però escolta. El teu primer deure és sortir d’aquí i immediatament actuar per compte propi. Vés i a cada barri obre una escola laica, funda un diari, una biblioteca; organitza un centre de cultura, un sindicat, un cercle obrer, una cooperativa, alguna cosa del molt que et queda per fer. I veuràs, quan hagis fet això, com els regidors, els diputats i els ministres, encara que no siguin els teus representants, els representants de les teves idees, segueixen aquest corrent d’acció i, per seguir-lo, promulguen lleis que no els demanes ni necessites; administren d’acord amb aquestes tendències, encara que tu no els demanis res; governen, en fi, segons l’ambient que has creat directament, encara que a tu, maleït sigui el que et pugui importar el que ells facin. Mentre ara, com et creues de braços i dorms sobre els llorers del vot-providència, regidors, diputats i ministres, per molt radicals i socialistes que siguin, continuaran la rutina dels discursos buits, de les lleis insensates i de l’administració comuna. I sospiraràs per la instrucció popular, i continuaràs tan burro com abans, clamaràs per la llibertat i tan lligat com abans a l’anella del salari seguiràs, exigiràs equitat, justícia, solidaritat, i et donaran farragots i més farragots de decrets, de lleis, reglaments, però ni una mica d’allò a què tens dret i no gaudeixes perquè ni ho saps ni ho vols agafar per tu mateix».

«Vols cultura, llibertat, igualtat, justícia? Doncs ves i conquereix-les, no vulguis que altres vinguin a donar-te-les. La força que tu no tinguis, sent-ho tot, no la tindran uns quants, petita part de tu mateix. Aquest miracle de la política no s’ha realitzat mai, no es realitzarà mai. La teva emancipació serà la teva obra mateixa, o no t’emanciparàs en tots els segles dels segles».

«I ara ves i vota i reforça la teva cadena».

[CAS]

Reproducimos hoy el artículo de Ricardo Mella «Vota, pero escucha» publicado en Solidaridad Obrera núm. 4 de 25 de diciembre de 1909 y que mantiene toda su vigencia en estas fechas de mítines y elecciones.

Vota, pero escucha

Tuve, en vísperas de las pasadas elecciones, la humorada de asomarme al paraíso de cierto teatro donde se celebraba un mitin electoral. Era para mí un espectáculo nuevo en el que tomaban parte antiguos amigos de amplias ideas con gentes nuevas de limitadísimas orientaciones. Salí de allí con la cabeza caliente y los pies fríos. Tuve que soportar una regular jaqueca de providencialismo político y, naturalmente, sufrí las consecuencias. Estoy maravillado. No pasan días por las gentes. No hay experiencia bastante fuerte para abrirles los ojos. No hay razón que los aparte de la rutina.

Como los creyentes que todo lo fían a la providencia, así los radicales, aunque se llamen socialistas, continúan poniendo sus esperanzas en los concejales y diputados y ministros del respectivo partido. «Nuestros concejales harán esto y lo otro y lo de más allá». «Nuestros diputados conquistarán tanto y cuanto y tanto más.» «Nuestros ministros decretarán, crearán, transformarán cuanto haya que decretar, crear y transformar». Tal es la enseñanza de ayer, de hoy y de mañana. Y así el pueblo, a quien se apela a toda hora, sigue aprendiendo que no tiene otra cosa que hacer sino votar y esperar pacientemente a que todo se le dé hecho. Y va y vota y espera.

Tentado estuve de pedir la palabra y arremeter de frente contra la falaz rutina que así adormece a las gentes. Tentado estuve de gritar al obrero allí presente y en gran mayoría:

«Vota, sí, vota; pero escucha. Tu primer deber es salir de aquí y seguidamente actuar por cuenta propia. Ve y en cada barrio abre una escuela laica, funda un periódico, una biblioteca; organiza un centro de cultura, un sindicato, un círculo obrero, una cooperación, algo de lo mucho que te queda por hacer. Y verás, cuando esto hayas hecho, como los concejales, los diputados y los ministros, aunque no sean tus representantes, los representantes de tus ideas, siguen esta corriente de acción y, por seguirla, promulgan leyes que ni les pides ni necesitas; administran conforme a estas tendencias, aunque tu nada les exijas; gobiernan, en fin, según el ambiente por ti creado directamente, aunque a ti maldito lo que te importe de lo que ellos hagan. Mientras que ahora, como te cruzas de brazos y duermes sobre los laureles del voto-providencia, concejales, diputados y ministros, por muy radicales y socialistas que sean, continuarán la rutina de los discursos vacíos, de las leyes necias y de la administración cominera. Y suspirarás por la instrucción popular, y continuarás tan burro como antes, clamarás por la libertad y tan amarrado como antes a la argolla del salario seguirás, demandarás equidad, justicia, solidaridad, y te darán fárragos y más fárragos de decretos, de leyes, reglamentos, pero ni una pizca de aquello a que tienes derecho y no gozas porque ni sabes ni quieres tomártelo por tu mano».

«¿Quieres cultura, libertad, igualdad, justicia? Pues ve y conquístalas, no quieras que otros vengan a dártelas. La fuerza que tú no tengas, siéndolo todo, no la tendrán unos cuantos, pequeña parte de ti mismo. Ese milagro de la política no se ha realizado nunca, no se realizará jamás. Tu emancipación será tu obra misma, o no te emanciparás en todos los siglos de los siglos».

«Y ahora ve y vota y remacha tu cadena».