[CAT]

 

Berta Pérez

A la universitat m’estan parlant sobre les empreses, les seves estratègies de RSC i la cultura i ètica dins d’aquestes. D’aquesta manera diuen, fomenten als treballadors i treballadores a mantenir un equip de treball conseqüent. Cada vegada que llegeixo un article sobre el bon comportament ètic de les empreses em grinyolen les oïdes i no puc evitar fer mala sang de tot allò que m’expliquen. Aquests efectes contradictoris a la bona estratègia de màrqueting del capitalisme estan fonamentats tal com prossegueixo en els següents paràgrafs.

A part d’estudiant, formo part del col·lectiu d’hostaleria que, durant aquesta crisi del coronavirus, ha sofert un bombardeig d’ERTOs que ens ha deixat a totes sense treball exceptuant òbviament aquelles treballadores del sector que segueixen en els seus llocs de treball gràcies als “tan necessitats” recursos de les comandes on-line i lliurament a domicili, clar que això és totalment un altre tema al qual, ara com ara, prefereixo no entrar.

Com he dit el meu sector laboral és l’hostaleria a Barcelona. L’empresa en la qual treball ens va comunicar l’ERTO el dissabte 14 de Març i immediatament se’ns va assegurar que cobraríem l’atur per part de la seguretat social i que no perdríem els nostres llocs de treball. Fins aquí, dins del que cap, tot bé. Clar, tot bé des del punt de vista d’un empleat o empleada corrent que hagi estat cotitzant totes les hores treballades de manera 100% legal i seguint el conveni d’hostaleria. Òbviament aquest no és el meu cas, ni el meu ni el de les meves companyes de treball.
Des de l’any 2017 he treballat en dos llocs diferents, en cap dels dos se m’ha fet un contracte que mostri i, per tant cotitzi, totes les hores treballades dins de l’empresa. El contracte que jo tenia fins a aquest mes de Març era de 20h setmanals, dins d’aquestes hores he arribat a fer més de 20 extres que se m’han pagat sempre en negre i que per tant, l’Estat no ha estat coneixedor de la meva activitat laboral i conseqüentment no han estat cotitzades.
Què passa, que per a qualsevol treballadora d’aquest sector, en el qual un percentatge molt elevat de les empreses et pagaran les hores extra en negre i et donaran contractes a mitja jornada per a així estalviar-se impostos a la seguretat social, al final una es rendeix i accepta aquell treball en el qual està més còmoda i se sent millor encara que això impliqui saber que, en un futur, l’atur que puguis tenir o la jubilació que rebis serà considerablement inferior a aquell que et pertocaria si haguessis cotitzat totes aquestes hores que van quedar en l’aire, com si no haguessin existit mai.

Clar, amb 23 anys una no pensa que necessitarà l’atur. Continuarà treballant i que “ja ens les apanyarem per a aconseguir un treball d’aquests d’oficina a temps complet que ens permeti asseure’ns en els restaurants cada diumenge”. Coses del destí, desafortunadament, el moment que ens ha tocat viure ha causat que jo i moltes altres necessitem de les prestacions de la desocupació per a poder continuar subsistint.

Aquí ve el quid de la qüestió. Pel fet que he cotitzat la meitat de les hores que realment he treballat els últims tres anys cobraré una prestació de l’atur que, amb sort, arribarà als 500 euros. Si la meva empresa hagués fet les coses com es devia, probablement els diners que ara jo estaria rebent arribaria als 1000 euros. Aquest problema està afectant les meves companyes de plantilla i estic segura, a un gran nombre de treballadores d’aquest sector. Els lloguers no seran suspesos i les factures no seran absorbides per l’Estat. Estarem pagant tot el que paguem cada mes amb gairebé un 60% menys del sou que tenim de base. Els funcionaris i oficinistes han mantingut els seus llocs de treball gràcies al “teletreball” des de casa. Per a molta part de la població aquesta crisi no serà més que una crisi sanitària que els afectarà més o menys dins de les seves cases. Per a totes aquelles treballadores a les quals se’ns ha imposat un ERTO en les nostres empreses aquesta crisi serà sanitària i econòmica. Com sempre, els més vulnerables són els que més sofreixen.

Com a anotació final, insisteixo: aquesta crisi que ve ara a part de sanitària acabarà sent econòmica i social. Econòmica perquè un gran nombre de treballadors i treballadores ens veurem amb l’aigua en el coll fins que tot no torni a la normalitat i social perquè el problema que ara ens veiem amb 500 euros per a passar el mes ve de molt més lluny. Ve d’una falta d’ètica i moralitat per part de moltíssimes empreses que ara haurien d’estar mortes de vergonya i remordiment per saber que totes aquestes treballadores que han tingut explotades cada mes estaran amb una prestació que ni tan sols els donarà per a menjar després de pagar el lloguer (recordem que és Barcelona i les habitacions no baixen dels 350 euros/mes).

Desde el meu humil punt de vista, el sistema està compost, de manera ràpida, per les següents estructures:

La universitat que ens ensenya totes les bondats i veritats del món empresarial i com de meravellosa pot arribar a ser una empresa si es fa des de l’ètica, l’honestedat i la moralitat. A les aules se’ns mostra un món ideal, fora d’injustícies en el qual tots escullen aquells llocs de treball que està en consonància amb la seva ètica i la seva manera de veure i entendre el món. On les empreses faran sempre el millor per als seus empleats i la societat i que quan no sigui així seran castigades amb el gran temut descens dels beneficis i això els farà reflexionar i canviar.

El govern que mostra la seva solidaritat amb les empreses permetent-les acomiadar als seus treballadors temporalment ja que aquests cobraran l’atur i podran subsistir gràcies a aquesta prestació. Un govern que, òbviament, deixa el tracte dels empleats i empleades a càrrec de les empreses ja que aquestes dins dels seus codis ètics i morals actuaran conseqüentment també de manera interna, no solament externa cap a la societat.

Les empreses en si que únicament busquen el major rendiment i el major nombre de beneficis sense, majoritàriament, importar-los l’ètica o la cultura empresarial cap als seus treballadors i treballadores. Explotant a les empleades i oferint contractes precaris que pal·lien amb remuneració en negre assegurant que, en cas contrari, cobrarien menys.

Els ciutadans que, aliens a tot, donen gràcies al “teletreball” per mantenir els seus llocs laborals i també agraeixen els serveis dels repartidors a domicili demanant diàriament el seu menjar recentment fet en algun d’aquests restaurants on les empleades continuen treballant a porta tancada per a evitar “molt satisfactòriament” la propagació d’aquest mal que ens aguaita anomenat “virus”.

L’únic mal que ens ha aguaitat sempre es diu Capitalisme però continuem sent, encara en temps actuals, massa còmodes i manipulables com per a adonar-nos.

 

 

 

[CAST]

 

EL MAL QUE ACECHA

 

Berta Pérez

 

En la universidad me están hablando sobre las empresas, sus estrategias de RSC y la cultura y ética dentro de las mismas. De este modo dicen, fomentan a los trabajadores y trabajadoras a mantener un equipo de trabajo consecuente. Cada vez que leo un artículo sobre el buen comportamiento ético de las empresas me chirrían los oídos y no puedo evitar hacer mala sangre de todo aquello que me cuentan. Estos efectos contradictorios a la buena estrategia de marketing del capitalismo están fundamentados tal y como prosigo en los siguientes párrafos.

 

A parte de estudiante, formo parte del colectivo de hostelería que, durante esta crisis del coronavirus, ha sufrido un bombardeo de ERTEs que nos ha dejado a todas sin trabajo exceptuando obviamente aquellas trabajadoras del sector que siguen en sus puestos de trabajo gracias a los “tan necesitados” recursos de los pedidos on-line y entrega a domicilio, claro que esto es totalmente otro tema al que, por ahora, prefiero no entrar.

 

Como he dicho mi sector laboral es la hostelería en Barcelona. La empresa en la que trabajo nos comunicó el ERTE el sábado 14 de Marzo e inmediatamente se nos aseguró que cobraríamos el paro por parte de la seguridad social y que no perderíamos nuestros puestos de trabajo. Hasta aquí, dentro de lo que cabe, todo bien. Claro, todo bien desde el punto de vista de un empleado o empleada corriente que haya estado cotizando todas las horas trabajadas de manera 100% legal y siguiendo el convenio de hostelería. Obviamente este no es mi caso, ni el mío ni el de mis compañeras de trabajo.
Desde el año 2017 he trabajado en dos sitios distintos, en ninguno de los dos se me ha hecho un contrato que muestre y, por tanto cotice, todas las horas trabajadas dentro de la empresa. El contrato que yo tenía hasta este mes de Marzo era de 20h semanales, dentro de estas horas he llegado a hacer más de 20 extras que se me han pagado siempre en negro y que por tanto, el Estado no ha sido conocedor de mi actividad laboral y consecuentemente no han sido cotizadas.
Qué pasa, que para cualquier trabajadora de este sector, en el que un porcentaje muy elevado de las empresas te pagarán las horas extra en negro y te darán contratos a media jornada para así ahorrarse impuestos a la seguridad social, al final una se rinde y acepta aquél trabajo en el que está más cómoda y se siente mejor aunque eso implique saber que, en un futuro, el paro que puedas tener o la jubilación que recibas será considerablemente inferior a aquél que te pertocaría si hubieses cotizado todas esas horas que quedaron en el aire, como si no hubieran existido nunca.

 

Claro, con 23 años una no piensa en que va a necesitar el paro. Va a seguir trabajando y que “ya nos las apañaremos para conseguir un trabajo de esos de oficina a tiempo completo que nos permita sentarnos en los restaurantes cada domingo”. Cosas del destino, desafortunadamente, el momento que nos ha tocado vivir ha causado que yo y muchas otras necesitemos de las prestaciones del desempleo para poder seguir subsistiendo.

 

Aquí viene el quid de la cuestión. Debido a que he cotizado la mitad de las horas que realmente he trabajado los últimos tres años voy a cobrar una prestación del desempleo que, con suerte, va a llegar a los 500 euros. Si mi empresa hubiese hecho las cosas como se debía, probablemente el dinero que ahora yo estaría recibiendo llegaría a los 1000 euros. Este problema está afectando a mis compañeras de plantilla y estoy segura, a un gran número de trabajadoras de este sector. Los alquileres no van a ser suspendidos y las facturas no van a ser absorbidas por el estado. Vamos a estar pagando todo lo que pagamos cada mes con casi un 60% menos del sueldo que tenemos de base. Los funcionarios y oficinistas han mantenido sus puestos de trabajo gracias al “teletrabajo” desde casa. Para mucha parte de la población esta crisis no será más que una crisis sanitaria que les afectará más o menos dentro de sus casas. Para todas aquellas trabajadoras a las que se nos ha impuesto un ERTE en nuestras empresas esta crisis será sanitaria y económica. Como siempre, los más vulnerables son los que más sufren.

 

Como apunte final, insisto: esta crisis que viene ahora a parte de sanitaria acabará siendo económica y social. Económica porque un gran número de trabajadores y trabajadoras nos vamos a ver con el agua en el cuello hasta que todo no vuelva a la normalidad y social porque el problema de que ahora nos veamos con 500 euros para pasar el mes viene de mucho más lejos. Viene de una falta de ética y moralidad por parte de muchísimas empresas que ahora tendrían que estar muertas de vergüenza y remordimiento por saber que todas esas trabajadoras que han tenido explotadas cada mes van a estar con una prestación que a penas les va a dar para comer después de pagar el alquiler (recordemos que es Barcelona y las habitaciones no bajan de los 350 euros/mes).

 

A mi humilde parecer, el sistema está compuesto, de manera rápida, por las siguientes estructuras:

 

La universidad que nos enseña todas las bondades y verdades del mundo empresarial y como de maravillosa puede llegar a ser una empresa si se hace desde la ética, la honestidad y la moralidad. En las aulas se nos muestra un mundo ideal, fuera de injusticias en el que todos elijen aquellos puestos de trabajo acordes con su ética y su modo de ver y entender el mundo. Donde las empresas van a hacer siempre lo mejor para sus empleados y la sociedad y que cuando no sea así serán castigadas con el gran temido descenso de los beneficios y eso les hará reflexionar y cambiar.

 

El gobierno que muestra su solidaridad con las empresas permitiéndoles despedir a sus trabajadores temporalmente ya que éstos cobraran del paro y podrán subsistir gracias a esta prestación. Un gobierno que, obviamente, deja el trato de los empleados y empleadas a cargo de las empresas ya que estas dentro de sus códigos éticos y morales van a actuar consecuentemente también de manera interna, no solamente externa hacia la sociedad.

 

La empresas en sí que únicamente buscan el mayor rendimiento y el mayor número de beneficios sin, mayoritariamente, importarles la ética o la cultura empresarial hacia sus trabajadores y trabajadoras. Explotando a las empleadas y ofreciendo contratos precarios que palían con remuneración en negro asegurando que, de lo contrario, cobrarían menos.

 

Los ciudadanos que, ajenos a todo, dan gracias al “teletrabajo” por mantener sus puestos laborales y también agradecen los servicios de los repartidores a domicilio pidiendo diariamente su comida recién hecha en alguno de esos restaurantes donde las empleadas siguen trabajando a puerta cerrada para evitar “muy satisfactoriamente” la propagación de este mal que nos acecha llamado “virus”.

 

El único mal que nos ha acechado siempre se llama Capitalismo pero seguimos siendo, aún en tiempos actuales, demasiado cómodos y manipulables como para darnos cuenta.