[CAT]

 

La memòria és molt més que un exercici de record o d’immortalitat. La memòria històrica forma part de la constel·lació de la memòria col·lectiva i social, o sigui, és un bocí de tot allò que aprenem, de les referències que tenim i de les eines que se’ns posen a l’abast per fer camí. I què passa quan a un col·lectiu se’ls ensenya que fins fa un segle no protestaven pels seus drets? Què passa quan un grup aprèn que han estat històricament dòcils o invisibles? Doncs passa que creixen orfes i amb la continuada sensació de que parteixen de zero, de que fa poc que s’han acoplat i de que no han estat mai agents i protagonistes de les seves vides. Això que resulta tan desmobilitzador, infantilitzador i bloquejador és exactament el que ha passat amb els moviments de dones treballadores.

 

Hem après abans qui era Durruti o Bakunin que a la Emma Goldman o a la Teresa Claramunt. Hem après que les dones van entrar al mercat laboral al segle XX perquè ens ho han repetit fins la sacietat, i no és cert. Hem après que les mestresses de casa no feien res i no estaven organitzades, i això és una altra mentida. Hem après que no ens vam revolucionar fins el segle passat i és mentida. Que érem les que ens sumàvem als homes, i no és així. Que mai hi ha hagut sindicats de dones obreres, o que el 8 de març era una festa interclassista en la que es recordava que unes obreres van morir cremades. I no és veritat. És greu que haguem crescut aprenent mentides i més mentides sobre nosaltres que ens enfonsen més en els tòpics de les dones submises, les dones conservadores, els interclassismes forçats o la obrera tutoritzada pel company. Però encara és més greu si pensem que tot això actua en les nostres ments i la nostra memòria propiciant una mena de pau social de les obreres que cal trencar.

 

La nostra història, la nostra Herstory, oculta a ulls de totes i de tots tant en els relats oficials com en els alternatius està més plena de continuïtats que de buits, és una cadena on cada baula porta a més autoorganització, a més revoltes i a més fronts oberts. Així, Mujeres Libres, no apareixen del no res com un miratge, ni el moviment feminista autònom actual tampoc, totes venim d’unes àvies que ens han volgut amagar. Ens toca desenterrar la seva memòria però també la seva pràctica d’Acció Directa, Organització, pedagogia entre dones treballadores, Vagues, revoltes i piquets des de la seva/nostra vivència: la precarietat laboral i econòmica, la lluita contra els i les patrones, la batalla contra els patriarques i masclismes, la lluita contra el feixisme i tota relació de poder.

 

Sense voler anar massa enrere en el temps ni parlar de les vagues de ventre de l’antiguitat o de les dones camperoles revoltades dels segles medievals, ens remuntem a les revoltes de subsistència del segle XIX. Per lògica, una lògica que sovint no utilitzem, qui primer sortia al carrer quan pujaven preus o hi havia escassetat de productes bàsics eren les que primer sabien que no hi havia carbó o farina perquè gestionaven la domesticitat, o sigui, les dones. Així doncs, les que protagonitzaven i iniciaven els relats que hem après d’assalts a magatzems i crema de cases de virreis i esglésies eren les dones fartes de gestionar les molles de la misèria. De fet a la premsa es publicaven bans de l’ajuntament advertint que les dones descontrolades i incendiàries que a partir de certa hora estiguessin al carrer serien declarades dones públiques. Això era sinònim d’estar exposades a qualsevol mesura repressiva i correctiva com les violacions col·lectives, perpetrada per qualsevol amb la impunitat de qui sap que ningú li ho impedirà.

 

És clar que tot això no ens ho expliquen els llibres d’història. Tampoc hi trobarem a la Teresa Claramunt i la seva iniciativa de formar assemblees i seccions de dones treballadores per a potenciar la seva participació en tots els conflictes. Obrera tèxtil, anarcosindicalista va ser una de les pioneres en plantejar que les dones obreres pel fet de ser dones patien més discriminacions i vexacions, essent la seva una lluita contra patrons i també contra patriarques, també els anarquistes. Claramunt veia que les pròpies actituds masclistes del moviment obrer seguien perpetuant la situació de les dones treballadores i, seguint amb la seva tasca agitadora, organitzà les dones treballadores al voltant de les reivindicacions obreres però també les reivindicacions dels seus propis drets. D’aquells temps convulsos ens queda també la memòria de les camiseres, enquadernadores, criades, mestresses de casa i altres treballadores de sectors feminitzats que estaven organitzades. Val a dir que aquesta obrera del sector tèxtil, la Claramunt, tenia un debat constant amb la seva amiga Teresa Mañé ja que aquesta no estava d’acord amb la formació d’espais no mixtes. Com veiem els debats actuals són encara els mateixos de fa segles i el masclisme, també.

 

Naturalment la organització de dones treballadores en moviments autònoms, o sigui participant dels espais mixtes però també amb el seu propi espai a causa del masclisme rebut per part dels companys i per a crear un espai de confiança, es donà arreu. I és d’espais de dones obreres d’on sorgeix el 8 de Març. Hem crescut pensant que el 8M era el Dia de les Dones, sense el “Treballadores”. Hem crescut creient que commemoràvem que unes dones van morir cremades. Però el cert és que el 8M ni és interclassista ni té els orígens en el terrorisme patronal que van patir les treballadores cremades de la Triangle Shirtwaist Company. Aquestes són també les nostres màrtirs, tan màrtirs com els de Chicago, ja que si van sortir a premsa després de l’incendi no fou perquè va ser l’únic, fou perquè van ser unes de les protagonistes i impulsores de la Vaga de les 20.000 o de les 30.000, una Vaga del sector tèxtil que durà setmanes i va paralitzar el país. Al final elles van ser de les que no van pactar amb la patronal i “casualment” van morir cremades. Però això no va passar un 8 de març. Sí que es celebrava, en aquells anys, un Dia de les Dones a Nord Amèrica organitzat pels sindicats de dones, les dones obreres i un sector sufragista, però sense data concreta, entre febrer i març. Aquesta celebració la van adoptar les dones obreres organitzades a Europa quan el moviment de dones treballadores alemanyes ho proposà, sense data concreta, també entre febrer i març. En aquells moments es començà a insistir en que se li posés el cognom “Treballadores” a la diada donat que era un dia de reivindicació i lluita de les dones treballadores. Per a veure la data fixada definitivament hem d’anar al 23 de febrer del 1917, dia en que les dones russes surten al carrer fartes de misèria, lockouts i guerres. Després d’aquell dia en seguiran més fins que es forma el primer soviet de Petrograd. El 23 de febrer en el calendari rus és el 8 de març en el calendari europeu. Després d’aquests fets i de la insistència de molts grups de dones treballadores en no fer una diada interclassista i no deixar-la en mans de les burgeses, el Dia Internacional de la Dona Treballadora es fixà en el 8 de Març.

 

Tot això no ho aprenem, ho descobrim rascant molt i molt, des de la curiositat, des de l’autodidactisme i des del no creure’ns la història de que les dones veiem passar la vida, la història i els drets per la finestra. Ara ja anem sabent que les nostres àvies teixien suport i sortien a cremar a virreis, fer piquets o crear assemblees populars. Ara ja sabem que els espais no mixtes ni són nous ni són aliens a les dones treballadores. Ara ja sabem que la lluita per fer fora el masclisme de les nostres vides no és nova, que la batalla per què el 8M sigui el de les dones treballadores tampoc ve de nou. Sabem que mai hem estat soles. Sabem que som hereves d’una història de revoltes i de fites que hem de poder continuar colze a colze als nostres llocs de treball, als carrers, a tots els espais. Sabem com n’és de cert que portem el pes del món a les nostres espatlles, però feliçment sabem que portem aquest món nou amb el que obrim escletxes ja des de fa segles li pesi a qui li pesi. Per les nostres àvies, per nosaltres i per les que vindran, que tinguem un any nou, uns anys nous, plens d’Anarcofeminisme, Autodefensa i Acció Directa!!

Gènere CNT Barcelona

 

[CAST]

 

Feliz año nuevo con nuestras abuelas obreras: las mujeres públicas, los sindicatos de mujeres y los orígenes del 8M

La memoria es mucho más que un ejercicio de recuerdo o de inmortalidad. La memoria histórica forma parte de la constelación de la memoria colectiva y social, o sea, es un pedazo de todo lo que aprendemos, de las referencias que tenemos y de las herramientas que se nos ponen al alcance para hacer camino. ¿Y qué pasa cuando a un colectivo se les enseña que hasta hace un siglo no protestaban por sus derechos? ¿Qué pasa cuando un grupo aprende que han sido históricamente dóciles o invisibles? Pues pasa que crecen huérfanos y con la continuada sensación de que parten de cero, de que hace poco que se han acoplado y de que no han sido nunca agentes y protagonistas de sus vidas. Esto que resulta tan desmovilizador, infantilizador y bloqueador es exactamente lo que ha pasado con los movimientos de mujeres trabajadoras.

Hemos aprendido antes quién era Durruti o Bakunin que Emma Goldman o Teresa Claramunt. Hemos aprendido que las mujeres entraron en el mercado laboral en el siglo XX porque nos lo han repetido hasta la saciedad, y no es cierto. Hemos aprendido que las amas de casa no hacían nada y no estaban organizadas, y eso es otra mentira. Hemos aprendido que no nos revolucionamos hasta el siglo pasado y es mentira. Que éramos las que nos sumábamos a los hombres, y no es así. Que nunca ha habido sindicatos de mujeres obreras, o que el 8 de marzo era una fiesta interclasista en la que se recordaba que unas obreras murieron quemadas. Y no es verdad. Es grave que hayamos crecido aprendiendo mentiras y más mentiras sobre nosotros que nos hunden más en los tópicos de las mujeres sumisas, las mujeres conservadoras, los interclasismos forzados o la obrera tutorizada por el compañero. Pero aún es más grave si pensamos que todo esto actúa en nuestras mentes y nuestra memoria propiciando una especie de paz social de las obreras que hay que romper.

Nuestra historia, nuestra Herstory, oculta a ojos de todas y de todos tanto en los relatos oficiales como en los alternativos está más llena de continuidades que de huecos, es una cadena donde cada eslabón lleva además autoorganización, además revueltas y además frentes abiertos. Así, Mujeres Libres, no aparecen de la nada como un espejismo, ni el movimiento feminista autónomo actual tampoco, todas venimos de unas abuelas que nos han querido ocultar. Nos toca desenterrar su memoria pero también su práctica de Acción Directa, Organización, pedagogía entre mujeres trabajadoras, Huelgas, revueltas y piquetes desde su / nuestra vivencia: la precariedad laboral y económica, la lucha contra los y las patronas, la batalla contra los patriarcas y machismos, la lucha contra el fascismo y toda relación de poder.

Sin querer ir demasiado atrás en el tiempo ni hablar de las huelgas de vientre de la antigüedad o de las mujeres campesinas sublevadas los siglos medievales, nos remontamos a las revueltas de subsistencia del siglo XIX. Por lógica, una lógica que a menudo no utilizamos, quien primero salía a la calle cuando subían precios o había escasez de productos básicos eran las que primero sabían que no había carbón o harina para gestionaban la domesticidad, o sea, las mujeres. Así pues, las que protagonizaban e iniciaban los relatos que hemos aprendido de asaltos a almacenes y quema de casas de virreyes y iglesias eran las mujeres hartas de gestionar las migas de la miseria. De hecho, en la prensa se publicaban bandos del ayuntamiento advirtiendo que las mujeres descontroladas e incendiarias que a partir de cierta hora estuvieran en la calle serían declaradas mujeres públicas. Esto era sinónimo de estar expuestas a cualquier medida represiva y correctiva como las violaciones colectivas, perpetrada por cualquiera con la impunidad de aquel que sabe que nadie se lo impedirá.

Está claro que todo esto no nos lo cuentan los libros de historia. Tampoco encontraremos a Teresa Claramunt y su iniciativa de formar asambleas y secciones de mujeres trabajadoras para potenciar su participación en todos los conflictos. Obrera textil, anarcosindicalista fue una de las pioneras en plantear que las mujeres obreras por el hecho de ser mujeres sufrían más discriminaciones y vejaciones, siendo su una lucha contra patrones y también contra patriarcas, también los anarquistas. Claramunt veía que las propias actitudes machistas del movimiento obrero seguían perpetuando la situación de las mujeres trabajadoras y, siguiendo con su labor agitadora, organizó las mujeres trabajadoras en torno a las reivindicaciones obreras pero también las reivindicaciones de sus propios derechos. De aquellos tiempos convulsos nos queda también la memoria de las camiseras, encuadernadoras, criadas, amas de casa y otras trabajadoras de sectores feminizados que estaban organizadas. Cabe decir que esta obrera del sector textil, la Claramunt, tenía un debate constante con su amiga Teresa Mañé ya que ésta no estaba de acuerdo con la formación de espacios no mixtos. Como vemos los debates actuales son todavía los mismos de hace siglos y el machismo, también.

 

Naturalmente la organización de mujeres trabajadoras en movimientos autónomos, o sea participante de los espacios mixtos pero también con su propio espacio debido al machismo recibido por parte de los compañeros y para crear un espacio de confianza, se dio todo. Y es de espacios de mujeres obreras de donde surge el 8 de Marzo. Hemos crecido pensando que el 8M era el Día de las Mujeres, sin el “Trabajadoras”. Hemos crecido creyendo que conmemoraban que unas mujeres murieron quemadas. Pero lo cierto es que el 8M ni es interclasista ni tiene sus orígenes en el terrorismo patronal que sufrieron las trabajadoras quemadas de la Triangle Shirtwaist Company. Estas son también nuestras mártires, tan mártires como los de Chicago, ya que si salieron a prensa tras el incendio no fue porque fue el único, fue porque fueron unas de las protagonistas y impulsoras de la Huelga de las 20.000 o de las 30.000, una Huelga del sector textil que duró semanas y paralizó el país. Al final ellas fueron de las que no pactaron con la patronal y “casualmente” murieron quemadas. Pero eso no pasó un 8 de marzo. Sí se celebraba, en aquellos años, un Día de las Mujeres en Norte América organizado por los sindicatos de mujeres, las mujeres obreras y un sector sufragista, pero sin fecha concreta, entre febrero y marzo. Esta celebración la adoptaron las mujeres obreras organizadas en Europa cuando el movimiento de mujeres trabajadoras alemanas lo propuso, sin fecha concreta, también entre febrero y marzo. En aquellos momentos se empezó a insistir en que se le pusiera el apellido “Trabajadoras” en la diada dado que era un día de reivindicación y lucha de las mujeres trabajadoras. Para ver la fecha fijada definitivamente tenemos que ir al 23 de febrero de 1917, día en que las mujeres rusas salen a la calle hartas de miseria, lockouts y guerras. Después de ese día en seguirán más hasta que se forma el primer Soviet de Petrogrado. El 23 de febrero en el calendario ruso es el 8 de marzo en el calendario europeo. Después de estos hechos y de la insistencia de muchos grupos de mujeres trabajadoras en no hacer una diada interclasista y no dejarla en manos de las burguesas, el Día Internacional de la Mujer Trabajadora se fijó en el 8 de Marzo.

Todo esto no lo aprendemos, lo descubrimos rascando mucho y mucho, desde la curiosidad, desde el autodidactismo y desde el no creernos la historia de que las mujeres vemos pasar la vida, la historia y los derechos por la ventana. Ahora ya vamos sabiendo que nuestras abuelas tejían apoyo y salían a quemar a virreyes, hacer piquetes o crear asambleas populares. Ahora ya sabemos que los espacios no mixtos ni son nuevos ni son ajenos a las mujeres trabajadoras. Ahora ya sabemos que la lucha para echar el machismo de nuestras vidas no es nueva, que la batalla por qué el 8M sea el de las mujeres trabajadoras tampoco viene de nuevo. Sabemos que nunca hemos estado solas. Sabemos que somos herederas de una historia de revueltas y de hitos que debemos poder continuar codo a codo a nuestros puestos de trabajo, en las calles, en todos los espacios. Sabemos cuán cierto que llevamos el peso del mundo en nuestros hombros, pero felizmente sabemos que llevamos este mundo nuevo con el que abrimos rendijas ya desde hace siglos le pese a quien le pese. Para nuestras abuelas, por nosotros y por las que vendrán, que tengamos un año nuevo, años nuevos, llenos de anarcofeminismo, ¡!Autodefensa y Acción Directa!!

Género CNT Barcelona