[CAT]

 

Miguel G. @Blackspartak

 

La famosa epidèmia de grip de 1918, anomenada “grip espanyola”, va aparèixer per primera vegada entre els soldats americans que anaven a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. A causa de la gran mobilitat de tropes d’aquells dies la malaltia va poder estendre’s amb gran llibertat entre noves poblacions. D’aquesta manera va matar la barbaritat de 50 milions de persones a tot el món. Es diu ràpid. Constitueix un poderós exemple del potencial destructiu que té una pandèmia.

 

Al Regne d’Espanya la malaltia va arribar entre abril i maig de 1918. Es diu que al no existir una censura en la premsa, els mitjans espanyols van informar de l’epidèmia a les poques jornades de la seva aparició. Per això al principi es pensava que la malaltia venia d’Espanya i s’havia contagiat cap a Europa, quan va ser a l’inrevés. Per contextualitzar la malaltia, aquesta va tenir un rebrot al setembre i octubre de 1918 que va ser l’època amb major mortalitat. I més tard un altre repunt al febrer de 1919, que va durar un parell de mesos. Finalment, en 1920 va haver-hi una altra onada de l’epidèmia. En total van morir al voltant de 150.000 persones a Espanya i l’any de 1918 va ser l’únic fins a la Guerra Civil en el qual la població total del país va descendir.

 

Però la veritat és que l’epidèmia va arribar a una Espanya que amb prou feines sobrevivia a la misèria. La premsa de l’època destaca els encerts de les autoritats, com per exemple, l’organització de brigades de neteja o el tancament de les escoles. Però sent realistes, la majoria de la infància ni tan sols trepitjava una escola, havent d’anar a treballar des d’edats molt curtes. Les organitzacions obreres no van poder preocupar-se de la malaltia i la solien atribuir a les pèssimes condicions higièniques en les quals vivia la classe obrera. D’aquesta forma els sindicats catalans afectes a la CNT van celebrar el Congrés de Sants, en l’estiu de 1918 (quan la primera onada de l’epidèmia havia remès), els miners asturians el seu al setembre i la UGT va celebrar el seu congrés nacional a Madrid a l’octubre de 1918 (en ple rebrot de la malaltia).

 

Cal entendre que no es descobririen els virus fins a 1935 i que la classe obrera del moment coneixia els efectes del còlera, de la tuberculosi, de les diarrees i febres, del tifus, la pòlio o la verola. Cada epidèmia es cobrava les vides de milers de persones, i s’encebava especialment amb les capes socials més pobres. Pobresa i manca d’higiene solen anar íntimament unides i aquesta una de les raons de l’alta taxa de mortalitat. A aquest factor se li pot associar també la fam, que acompanya els períodes de crisis, i 1918, ho era. Europa vivia els últims episodis de la “Gran Guerra” i les fàbriques anaven tirant el tancament. Això agreujava la situació de les famílies que veien un futur incert. Les contínues morts anaven donant peu a processons religioses i a oracions públiques “pels nostres pecats”, com havia tingut lloc durant les epidèmies anteriors.

 

Però també cal tenir en compte que es dóna en un període d’altíssima conflictivitat política i social, com és el final de la guerra europea. La pandèmia es va cobrar milions de vides a Europa sent el marc en el qual es van donar les revolucions de 1918-19. No és gens agosarat considerar que la grip va ser un factor més de l’esclat vaguístic de 1919 a Catalunya, que s’obriria amb la famosa vaga de la Canadenca al febrer d’aquell any.

 

A Solidaritat Obrera – cap a l’octubre – apareixien cada dia publicades notícies referents a l’epidèmia. Es parlava de morts cada dia, als carrers de Barcelona i també als pobles espanyols. Es constatava la mort de doctors, i el trasllat de sanitaris des d’uns llocs poc assotats per la malaltia cap a uns altres més necessitats. I es notificaven protestes davant l’abandó sanitari de la viles i ciutats. És un contrast evident cap al que deien les autoritats que estaven fent. És obvi que no en feien prou. El poble exigia el tancament de locals insalubres o establiments alimentaris que provocaven fortes pudors – recordem que no se sabia exactament d’on venia la grip. La pròpia Solidaritat Obrera responia a un article que davant del seu local es venien plàtans mig podrits. Un altre factor eren les aigües negres de les ciutats que proliferaven després dels dies de pluja o d’aquells rierols urbans totalment insalubres de l’època industrial.

 

A més es constata el col·lapse dels hospitals i les pompes fúnebres. En aquest cas va haver-hi una vaga a Barcelona produïda per l’acomiadament de 21 treballadors per protestar davant les duríssimes condicions que van haver d’afrontar. El Sindicat de la Fusta va fer seva la protesta i va convocar una vaga del sector a l’octubre de 1918, que va guanyar en pocs dies. També els ebenistes de València van fer el mateix. En el cas barceloní es constata la pèrdua – per grip – de Josep Escofet (15 d’Octubre), un dels principals militants del Sindicat de la Fusta. Altres rams també van fer vaga (calderers en coure, tramvies, Casa Girona, fabricants de carros – tots de Barcelona, vidre de Gijón, miners asturians, camp andalús, empreses de Terrassa, Mataró, Sabadell, Sitges, etc.), en aquells temps sense confinaments. Fins i tot va estar rondant per Barcelona una vaga de lloguers impulsada per la Unió d’Inquilins (amb local social en c/ Sant Pau, 83 – seu del sindicat de fideuers) davant l’encariment dels pisos i habitacions. Les reivindicacions eren similars: a més dels preus les queixes eren per pisos sense excusats ni aigua corrent.

 

Quan van fer públiques aquestes peticions als propietaris, aquests les van rebre amb riallades mentre l’Ajuntament s’encongia d’espatlles. Les propostes de les organitzacions obreres eren totalment lògiques. No discutien la necessitat d’anar a treballar. Estan en una època a la qual qui “no treballa no cobra”. Es demanava treballar menys hores per a tenir més forces per a afrontar l’epidèmia, ja que es pensava, amb raó, que la falta de forces afeblia els cossos i els feia blancs fàcils de la malaltia. També es demanava que s’instal·lessin lavabos als tallers per a rentar-se les mans. Una altra petició era instal·lar cuines en les empreses per a poder menjar calent. Era normal menjar aliments freds asseguts al terra. A més s’incidia a millorar la ventilació dels centres de treball, que solien estar carregadíssims de pols en suspensió, microteixits o fums.

 

A València la Societat Vegetarià Naturista es va oferir al governador de la província per a prestar auxili als malalts de grip. L’oferiment va ser rebutjat per la Junta de Sanitat per qüestions morals. Parlem de la mal anomenada moral cristiana, és clar. El moviment higienista, naturista o vegetarià es va anar estenent a poc a poc, en part a causa d’aquesta epidèmia, de la qual acusaven directament l’estat per haver fracassat en vetllar per la salut pública. També acusaven la ignorància de la població per no saber combatre la malaltia, que entenien que es resolia amb dietes vegetarianes.

 

En resum, en 1918, l’epidèmia va ser un factor més en un món en plena convulsió. Aquesta seria una diferència amb la nostra pandèmia actual: el coronavirus és el “xoc”, mentre que la grip de 1918 es donava enmig d’altres “xocs”. La fi de la guerra mundial va produir una profunda crisi econòmica i el fantasma de la revolució va recórrer el món. No sabem amb certesa la influència de la grip en les revolucions de l’època. Només es coneix que va tenir impacte al Brasil com a preludi a la seva insurrecció (els burgesos es van anar a les seves luxoses viles, mentre el proletariat moria a milers). És conegut que després d’una epidèmia la vida cobra un nou valor i això dóna peu a noves lluites socials abans impensables. Veurem el que ens ofereix aquesta pandèmia que vivim.

 

 

 

[CAST]

 

LA EPIDEMIA DE GRIPE DE 1918 EN LOS MEDIOS DE LA CONFEDERACIÓN

 

Miguel G. @Blackspartak

 

La famosa epidemia de gripe de 1918, llamada “gripe española”, apareció por primera vez entre los soldados americanos que iban a las trincheras de la Primera Guerra Mundial. A causa de la gran movilidad de tropas de aquellos días la dolencia pudo extenderse con gran libertad entre nuevas poblaciones. De este modo mató la barbaridad de 50 millones de personas en todo el mundo. Se dice rápido. Constituye un poderoso ejemplo del potencial destructivo que tiene una pandemia.

 

En el Reino de España la dolencia llegó entre abril y mayo de 1918. Se conoce que al no existir una censura en la prensa, los medios españoles informaron de la epidemia a las pocas jornadas de su aparición. Por eso al principio se pensaba que la dolencia venía de España y se había contagiado hacia Europa, cuando fue al revés. Para contextualizar la dolencia, esta tuvo un rebrote en septiembre y octubre de 1918 que fue la época con mayor mortalidad. Y más tarde otro repunte en febrero de 1919, que duró un par de meses. Finalmente, en 1920 hubo otra oleada de la epidemia. En total murieron alrededor de 150.000 personas en España y el año de 1918 fue el único hasta la Guerra Civil en el cual la población total del país descendió.

 

Pero bien es verdad que la epidemia llegó a una España que apenas sobrevivía a la miseria. La prensa de la época destaca los aciertos de las autoridades, como, por ejemplo, la organización de brigadas de limpieza o el cierre de las escuelas. Pero siendo realistas, la mayoría de la infancia apenas pisaba una escuela, teniendo que ir a trabajar desde edades muy tempranas. Las organizaciones obreras no pudieron preocuparse de la dolencia y la solían atribuir a las pésimas condiciones higiénicas en las cuales vivía la clase obrera. De esta forma los sindicatos catalanes afectos a la CNT celebraron el Congreso de Sants, en el verano de 1918 (cuando la primera oleada de la epidemia había remitido), los mineros asturianos el suyo en septiembre y la UGT celebró su congreso nacional a Madrid en octubre de 1918 (en pleno rebrote de la dolencia).

 

Hay que entender que no se descubrirían los virus hasta 1935 y que la clase obrera del momento conocía los efectos del cólera, de la tuberculosis, de las diarreas y fiebres, del tifus, la polio o la viruela. Cada epidemia se cobraba las vidas de miles de personas, y se cebaba especialmente con las capas sociales más pobres. Pobreza y carencia de higiene suelen ir íntimamente unidas y esta una de las razones de la alta tasa de mortalidad. A este factor se le puede asociar también el hambre, que acompaña los periodos de crisis, y 1918, lo era. Europa vivía los últimos episodios de la “Gran Guerra” y las fábricas iban echando el cierre. Esto agravaba la situación de las familias que veían un futuro incierto. Las continuas muertes iban dando pie a procesiones religiosas y a oraciones públicas “por nuestros pecados”, como había tenido lugar durante las epidemias anteriores.

 

Pero también hay que tener en cuenta que se da en un periodo de altísima conflictividad política y social, como es el final de la guerra europea. La pandemia se cobró millones de vidas a Europa siente el marco en el cual se dieron las revoluciones de 1918-19. No es nada osado considerar que la gripe fue un factor más del estallido huelguístico de 1919 en Cataluña, que se abriría con la famosa huelga de la Canadiense en febrero de aquel año.

 

En Solidaridad Obrera – hacia octubre – aparecían cada día publicadas noticias referentes a la epidemia. Se hablaba de muertes cada día, en las calles de Barcelona y también en los pueblos españoles. Se constataba la muerte de doctores, y el traslado de sanitarios desde unos lugares poco azotados por la dolencia hacia otros más necesitados. Y se notificaban protestas ante el abandono sanitario de la villas y ciudades. Es un contraste evidente hacia el que decían las autoridades que estaban haciendo. Es obvio que no hacían bastante. El pueblo exigía el cierre de locales insalubres o establecimientos alimentarios que provocaban fuertes malos olores – recordemos que no se sabía exactamente de donde vendía la gripe. La propia Solidaridad Obrera respondía a un artículo que ante su local se vendían plátanos medio podridos. Otro factor eran las aguas negras de las ciudades que proliferaban después de los días de lluvia o de aquellos riachuelos urbanos totalmente insalubres de la época industrial.

 

Además se constata el colapso de los hospitales y las pompas fúnebres. En este caso hubo una huelga en Barcelona producida por el despido de 21 trabajadores para protestar ante las durísimas condiciones que tuvieron que afrontar. El Sindicato de la Madera hizo suya la protesta y convocó una huelga del sector en octubre de 1918, que ganó en pocos días. También los ebanistas de València hicieron lo mismo. En el caso barcelonés se constata la pérdida – por gripe – de Josep Escofet (15 de Octubre), uno de los principales militantes del Sindicato de la Madera. Otros ramos también hicieron huelga (caldereros de cobre, tranvías, Casa Girona, fabricantes de vehículos – todos de Barcelona, vidrio de Gijón, mineros asturianos, campo andaluz, empresas de Terrassa, Mataró, Sabadell, Sitges, etc.), en aquellos tiempos sin confinamientos. Incluso estuvo rondando por Barcelona una huelga de alquileres impulsada por la Unión de Inquilinos (con local social en c/ Santo Pablo, 83 – suyo del sindicato de fideuers) ante el encarecimiento de los pisos y habitaciones. Las reivindicaciones eran similares: además de los precios las quejas eran por pisos sin retretes ni agua corriente.

 

Cuando hicieron públicas estas peticiones a los propietarios, estos las recibieron con risotadas mientras el Ayuntamiento se encogía de hombros. Las propuestas de las organizaciones obreras eran totalmente lógicas. No discutían la necesidad de ir a trabajar. Están en una época a la cual quien “no trabaja no cobra”. Se pedía trabajar menos horas para tener más fuerzas para afrontar la epidemia, puesto que se pensaba, con razón, que la falta de fuerzas debilitaba los cuerpos y los hacía blancos fáciles de la dolencia. También se pedía que se instalaran lavabos en los talleres para lavarse las manos. Otra petición era instalar cocinas en las empresas para poder comer caliente. Era normal comer alimentos fríos sentados en el suelo. Además se incidía en mejorar la ventilación de los centros de trabajo, que solían estar cargadísimos de polvo en suspensión, microtejidos o humos.

 

En València la Sociedad Vegetariana Naturista se ofreció al gobernador de la provincia para prestar auxilio a los enfermos de gripe. El ofrecimiento fue rechazado por la Junta de Sanidad por cuestiones morales. Hablamos de la mal llamada moral cristiana, está claro. El movimiento higienista, naturista o vegetariano se fue extendiendo despacio, en parte a causa de esta epidemia, de la cual acusaban directamente el estado por haber fracasado al velar por la salud pública. También acusaban la ignorancia de la población por no saber combatir la dolencia, que entendían que se resolvía con dietas vegetarianas.

 

En resumen, en 1918, la epidemia fue un factor más en un mundo en plena convulsión. Esta sería una diferencia con nuestra pandemia actual: el coronavirus es el “choque”, mientras que la gripe de 1918 se daba en medio de otros “choques”. El fin de la guerra mundial produjo una profunda crisis económica y el fantasma de la revolución recorrió el mundo. No sabemos con certeza la influencia de la gripe en las revoluciones de la época. Solo se conoce que tuvo impacto en el Brasil como preludio a su insurrección (los burgueses se fueron a sus lujosas villas, mientras el proletariado moría a miles). Es conocido que después de una epidemia la vida cobra un nuevo valor y esto da pie a nuevas luchas sociales antes impensables. Veremos el que nos ofrece esta pandemia que vivimos.