[CAT]

 

Secretari d’Acció Criminal

 

“Maig del 68” va ser el nom dels esdeveniments que es van desenvolupar a França el passat segle, lligats principalment a les protestes estudiantils. Paral·lelament es va dur a terme una vaga que va agrupar al voltant de 9 milions de treballadors. Aquest moviment fracassaria per manca en general d’una estratègia clara, d’un projecte polític col·lectiu, concret, i centrar-se en canvi molt més en les anomenades “llibertats individuals”. Els estudiants van tenir un paper clau, ja que en aquells moments s’havien convertit en una veritable força social a causa de l’explosió demogràfica que va seguir a la postguerra (l’anomenat baby boom) i el gran desenvolupament de les forces productives que havia convertit les societats occidentals en societats capitalistes avançades, molt desenvolupades econòmicament.

 

Des d’aquesta rebel·lió estudiantil es qüestionava el capitalisme industrial i la societat de consum. Els individus s’havien convertit en part d’una massa amorfa i atomitzada consumidora de mercaderies, i es van revoltar contra aquesta realitat. No obstant això, els estudiants no conformaven una classe social, i molts d’ells procedien de famílies burgeses. Alguns ideòlegs consideraven que els estudiants eren una avantguarda que s’havia consolidat dins de tota aquella “espontaneïtat incontrolable”. No obstant això, l’única revolució social possible podia haver vingut per part de la classe treballadora, tal com reconeixien fins i tot des d’associacions estudiantils com el Moviment 22 de Març. La revolució no va arribar, en tot cas, a concretar-se. Les reivindicacions com a millors salaris, jornades de quaranta hores o millora de les pensions, es van imposar sobre qualsevol solució radical.

 

ELS ESDEVENIMENTS: DE REBEL·LIÓ ESTUDIANTIL A VAGA GENERAL

 

Tot va començar, de fet, amb reivindicacions purament estudiantils, fonamentalment contra les conseqüències de l’anomenat Pla Fouchet, que havia estat ideat per a combatre la massificació en les universitats i orientar els estudis a les necessitats del mercat. Els epicentres de la lluita van ser la Facultat de Lletres i Ciències de Nanterre, i La Sorbona, pertanyents a la Universitat de París. A la fi de 1967 ja s’havien produït algunes protestes, per exemple, dels estudiants de sociologia a causa del sistema d’equivalències entre assignatures. Durant el mes de març de 1968, el Comitè Vietnam Nacional (CVN), associació que combatia la intervenció militar dels EUA a Vietnam, havia promogut que s’ataquessin diverses empreses americanes, la qual cosa va derivar en detencions. En aquelles circumstàncies, el 22 de març es van ocupar les oficines administratives de la Facultat de Nanterre, per part de 142 estudiants, en el context d’unes jornades contra l’imperialisme americà on també demanaven la llibertat dels companys detinguts en les protestes contra la guerra del Vietnam. Es va constituir el Moviment 22 de Març, de tendència predominantment anarquista, la figura més destacada del qual seria Daniel Cohn-Bendit. Aquesta associació contrastava per exemple amb la institucionalitzada Unió Nacional d’Estudiants de França (UNEF). També trobem en aquells moments en el món universitari altres grups com la Internacional Situacionista, la Unió de Joventuts Comunistes Marxistes-Leninistes, les Joventuts Comunistes Revolucionàries i la Federació d’Estudiants Revolucionaris. [1]

 

Les protestes es van multiplicar durant tot el mes d’abril. A causa de la situació el degà de Nanterre va ordenar el tancament d’aquesta Facultat el dia 2 de maig. L’endemà es van dur a terme protestes al pati de La Sorbona, acudint la policia per a desallotjar als estudiants, cosa que va derivar en enfrontaments al carrer. El 6 de maig vuit destacats líders del Moviment 22 de Març, els “vuit de Nanterre” (inclòs Cohn-Bendit), van anar a declarar davant el comitè de disciplina de la Universitat, i es va organitzar una manifestació de suport en el seu nom. El 10 de maig va tenir lloc l’anomenada “Nit de les Barricades”, amb enfrontaments entre estudiants i policia. Les consignes dels manifestants eren llibertat dels detinguts durant les jornades de lluita prèvies, retirada de forces policials del Barri Llatí i reobertura d’Universitat de La Sorbona, que també havia estat clausurada. Els comitès revolucionaris d’acció van orientar la lluita als carrers. Aquesta nit la lluita va arribar al punt àlgid, aixecant-se barricades, produint-se càrregues policials; un espectacle amb cotxes cremant, gasos lacrimògens i multitud de ferits. La Confederació General del Treball (CGT), al costat d’altres organitzacions sindicals, va convocar una vaga general per al 13 de març condemnant l’ús de la força per part de la policia contra els joves. Aquesta vaga general va arribar a agrupar a al voltant de 9 milions de treballadors. A causa de la pressió social, el primer ministre George Pompidou va ordenar reobrir La Sorbona. No obstant això, durant dues setmanes es van succeir les ocupacions de tallers i fàbriques, sent coneguts els casos de la fàbrica Sud-Aviation a Nantes o Renault en Billancourt; també d’edificis públics, com, per exemple, per part tant d’estudiants com d’artistes i cantants, en el Teatre Odèon, el Teatre Nacional Popular o l’Opera Còmica.

 

La “revolució” estudiantil havia estat purament cultural, i solament una revolució realitzada per la classe treballadora -que remogués l’estructura econòmica- hauria pogut ser real. Les organitzacions tradicionals com el Partit Comunista Francès (PCF) o l’organització sindical CGT, totes dues de tendència estalinista, estaven lluny de promoure una revolució. Havien observat amb desconfiança la revolta estudiantil, considerant als estudiants “petits-burgesos contaminats per infantil esquerranisme”. Entre la joventut el marxisme-leninisme havia deixat de ser la ideologia de referència per a ser-ho altres vessants del marxisme (maoisme, guevarisme o trotkisme) o l’anarquisme. Donada la posició de les organitzacions obreres tradicionals solament existia una possibilitat revolucionària: la constitució de consells obrers en les empreses ocupades. Van arribar a existir casos d’autogestió com per exemple en la indústria dels transistors. A la fàbrica Sud-Aviation els obrers van estar tres setmanes sense gerents burgesos, experiència a la qual es van sumar tècnics, encara que l’experiment no va arribar a més. La vaga general va acabar canalitzant-se cap a reivindicacions concretes com l’augment de salaris. El 25 de maig es van iniciar les negociacions entre les parts sindical, patronal i govern. Per part de la CGT va estar present el secretari general Georges Séguy. El 27 s’arribava als anomenats Acords de Grenelle que implicaven un augment del 35% del salari mínim, i un 12% d’augment mitjà dels sous per als treballadors. No obstant, encara que gran part dels treballadors van rebutjar l’acord -en aquest sentit en Renault van escridassar a Séguy-, això va determinar la fi de l’aventura.

 

EL FRACÀS: ARRIBAVA L’ESTIU…

 

Alguns intel·lectuals destacats en aquells moments eren Jean-Paul Sartre, Herbert Marcuse o Guy Debord. Malgrat se’ls ha intentat presentar com a referents teòrics clau en els esdeveniments de maig del 68, el seu paper va ser més aviat modest, o directament nul. La major aportació de la Internacional Situacionista, de la qual Debord era el principal representant, va ser posar de moda les pintades als carrers: “Prohibit prohibir”, “La imaginació al poder”, etc. Sartre va mantenir que els estudiants havien expandit el camp del possible, i que la seva imaginació era superior a la dels obrers. Marcuse, que havia adulterat el marxisme fins a desposseir-lo del seu significat original, va substituir a la classe obrera pels marginats com a subjecte “revolucionari”. Una visió molt més clara va tenir el Moviment 22 de Març, perquè malgrat ser estudiants, van reconèixer el paper clau de la classe treballadora en qualsevol revolució digna d’aquest nom. Un dels els seus membres va sostenir: “penso en una federació de consells obrers, en els soviets, en una societat sense classes on no existeixi la divisió social del treball entre treballadors intel·lectuals i manuals. Quant a les formes precises d’organització, encara no es poden definir. Hi ha exemples, models històrics, com a màxim” [2]. Cohn-Bendit va manifestar: “l’objectiu és la caiguda del règim. Però no depèn de nosaltres que això s’aconsegueixi. Si fos l’objectiu del Partit Comunista, de la CGT i de les altres centrals sindicals, no hi hauria problemes: el règim cauria en quinze dies perquè res podria oposar-se per força de tota la classe obrera […] El canvi radical de les estructures de la nostra societat només seria possible en cas que aviat, per exemple, convergissin les circumstàncies d’una greu crisi econòmica, l’acció d’un poderós moviment obrer i una vigorosa lluita estudiantil. Avui no estan reunides aquestes condicions. En el millor dels casos pot esperar-se la caiguda del govern” [3].

 

En un dels manifests que van circular en aquells dies, conegut com a “Carta a La Sorbona”, s’expressaven no obstant això idees particularment pernicioses que arrosseguem fins als nostres dies: “l’aburgesament de la classe obrera, dissimulat per falses reivindicacions, ha estat l’objectiu del capitalisme modern […] L’estudiant ha esdevingut el ‘proletari’ de la burgesia, l’obrer el ‘burgès’ del Tercer Món […] La revolució burgesa va ser jurídica, la revolució proletària va ser ‘econòmica’. La nostra serà social i cultural, perquè l’home pugui esdevenir ell mateix, i no s’acontenti més amb una ideologia humanitzant i paternalista”. “Rebutgem totes les divisions perpetuades, conscient o inconscientment, del proletari i del burgès”. “Rebutgem també la divisió de ciència i ideologia […] No volem estar dirigits per les lleis de la ciència, ni per les de l’economia, o els imperatius dels progressos tècnics”. [4] Bàsicament, aquí es troben en germen algunes de les concepcions que després adoptaria el postmodernisme: abandonar la lluita de classes (i la classe treballadora com a subjecte revolucionari), predomini de les lluites culturals, enaltir l’element estètic, menyspreu per la ciència… Aquests fills de la burgesia, pretenent constituir-se en avantguarda, van avançar els mals que ens afecten avui dia com a classe treballadora en les organitzacions revolucionàries.

 

Tornant als esdeveniments que ens van ocupar en l’anterior apartat, ens trobem ja el mes de juny, quan tot va tornar a la normalitat. A principis d’aquest mes la majoria de vagues havien finalitzat, havent desallotjat la policia als treballadors més díscols com en el cas de la siderúrgica Flins o la fàbrica de Renault. El 12 de juny es van prohibir les manifestacions per tot el país. La majoria d’estudiants, no obstant això, ja havien abandonat els carrers abans, per a iniciar les seves vacances. Els dies 23 i 30 de juny es van celebrar eleccions legislatives reforçant la seva posició la Unió de Demòcrates per la República (UNR) liderada per Charles de Gaulle. El PCF perdia gran part del seu electorat. I d’aquella suposada revolució no va quedar res. Amb el pas de les dècades és difícil rescatar res positiu d’aquella experiència. És particularment interessant destacar -ja que pot resultar paradigmàtic- la trajectòria seguida pel llavors “anarquista” Cohn-Bendit, que en 1984 es va incorporar a Die Grünen (Els Verds), guanyant una banca en el Parlament Europeu. Us sorprèn?. També és inevitable assenyalar que aquest subjecte, antany promotor de l’alliberament sexual, ha estat implicat en casos d’abús infantil. [5]

 

CONCLUSIONS

 

Algunes lliçons que podem extreure d’aquesta experiència és que el conte de l’espontaneïsme és un llast; fa falta preparació revolucionària. Les revolucions no es produeixen per art de màgia. En aquest sentit és absolutament necessari tenir una organització de caràcter revolucionari, disciplinada i seriosa, on s’organitzi la classe treballadora. També cal tenir en compte la situació objectiva, valorar les forces disponibles, les possibilitats d’acció, i no deixar-se portar per lemes tan grandiloqüents com buits. Una revolució no es fa amb grafitis als carrers, per molt artista frustrat que es cregui líder de masses. I per descomptat no pot tenir un caràcter festiu, com passava als carrers de París; una revolució no consisteix en organitzar una rave o muntar un botelló. En les jornades de maig del 68 començava a mostrar-se la poteta del postmodernisme, el pilar més tòxic del qual seria la negació de la classe treballadora com a subjecte revolucionari. És més que evident que els estudiants no poden fer una revolució, ja que no representen una classe social; solament actuant sobre el terreny econòmic, en l’àmbit de les relacions productives, podem produir canvis socials profunds que mereixin el qualificatiu de revolució. I l’única revolució possible serà la que acabi amb el mode de producció capitalista. Bàsicament ens han venut com a revolució el que simplement va ser un aldarull juvenil. L’esdeveniment més important d’aquells dies -que podria haver marcat la diferència- va ser la gran vaga general que va aconseguir mobilitzar a milions de treballadors, però no va poder ser; no existia ni l’estratègia ni l’organització. Aprenguem una mica de l’experiència i deixem de repetir els mateixos errors.

 

 

 

[CAST]

 

MAYO DEL 68: ¿REVOLUCIÓN TRAICIONADA O FRAUDE?

 

Secretario de Acció Criminal

 

“Mayo del 68” fue el nombre de los acontecimientos que se desarrollaron en Francia el pasado siglo, ligados principalmente a las protestas estudiantiles. Paralelamente se llevó a cabo una huelga que agrupó a alrededor de 9 millones de trabajadores. Este movimiento fracasaría por carecer en general de una estrategia clara, de un proyecto político colectivo, concreto, y centrarse en cambio mucho más en las llamadas “libertades individuales”. Los estudiantes tuvieron un papel clave, ya que en aquellos momentos se habían convertido en una verdadera fuerza social debido a la explosión demográfica que siguió a la posguerra (el llamado baby boom) y el gran desarrollo de las fuerzas productivas que había convertido las sociedades occidentales en sociedades capitalistas avanzadas, muy desarrolladas económicamente.

 

Desde esta rebelión estudiantil se cuestionaba el capitalismo industrial y la sociedad de consumo. Los individuos se habían convertido en parte de una masa amorfa y atomizada consumidora de mercancías, y se sublevaron contra esa realidad. No obstante, los estudiantes no conformaban una clase social, y muchos de ellos procedían de familias burguesas. Algunos ideólogos consideraban que los estudiantes eran una vanguardia que se había consolidado dentro de toda aquella “espontaneidad incontrolable”. No obstante, la única revolución social posible pudo haber venido por parte de la clase trabajadora, tal como reconocían incluso desde asociaciones estudiantiles como el Movimiento 22 de Marzo. La revolución no llegó, en todo caso, a concretarse. Las reivindicaciones como mejores salarios, jornadas de cuarenta horas o mejora de las pensiones, se impusieron sobre cualquier solución radical.

 

LOS ACONTECIMIENTOS: DE REBELIÓN ESTUDIANTIL A HUELGA GENERAL

 

Todo comenzó, de hecho, con reivindicaciones puramente estudiantiles, fundamentalmente contra las consecuencias del llamado Plan Fouchet, que había sido ideado para combatir la masificación en las universidades y orientar los estudios a las necesidades del mercado. Los epicentros de la lucha fueron la Facultad de Letras y Ciencias de Nanterre, y La Sorbona, pertenecientes a la Universidad de París. A finales de 1967 ya se habían producido algunas protestas, por ejemplo, de los estudiantes de sociología debido al sistema de equivalencias entre asignaturas. Durante el mes de marzo de 1968, el Comité Vietnam Nacional (CVN), asociación que combatía la intervención militar de EEUU en Vietnam, había promovido que se atacaran diversas empresas americanas, lo cual derivó en detenciones. En aquellas circunstancias, el 22 de marzo se ocuparon las oficinas administrativas de la Facultad de Nanterre, por parte de 142 estudiantes, en el contexto de unas jornadas contra el imperialismo americano donde también pedían la libertad de los compañeros detenidos en las protestas contra la guerra del Vietnam. Se constituyó el Movimiento 22 de Marzo, de tendencia predominantemente anarquista, cuya figura más destacada sería Daniel Cohn-Bendit. Esta asociación contrastaba por ejemplo con la institucionalizada Unión Nacional de Estudiantes de Francia (UNEF). También encontramos en aquellos momentos en el mundo universitario otros grupos como la Internacional Situacionista, la Unión de Juventudes Comunistas Marxistas-Leninistas, las Juventudes Comunistas Revolucionarias y la Federación de Estudiantes Revolucionarios. [1]

 

Las protestas se multiplicaron durante todo el mes de abril. Debido a la situación el decano de Nanterre ordenó el cierre de esta Facultad el día 2 de mayo. Al día siguiente se llevaron a cabo protestas en el patio de La Sorbona, acudiendo la policía para desalojar a los estudiantes, cosa que derivó en enfrentamientos callejeros. El 6 de mayo ocho destacados líderes del Movimiento 22 de Marzo, los “ocho de Nanterre” (incluido Cohn-Bendit), fueron a declarar ante el comité de disciplina de la Universidad, y se organizó una manifestación de apoyo en su nombre. El 10 de mayo tuvo lugar la llamada “Noche de Las Barricadas”, con enfrentamientos entre estudiantes y policía. Las consignas de los manifestantes eran libertad de los detenidos durante las jornadas de lucha previas, retirada de fuerzas policiales del Barrio Latino y reapertura de Universidad de La Sorbona, que también había sido clausurada. Los comités revolucionarios de acción orientaron la lucha en las calles. Esa noche la lucha llegó al punto álgido, levantándose barricadas, produciéndose cargas policiales; un espectáculo con coches ardiendo, gases lacrimógenos y multitud de heridos. La Confederación General del Trabajo (CGT), junto a otras organizaciones sindicales, convocó una huelga general para el 13 de marzo condenando el empleo de la fuerza por parte de la policía contra los jóvenes. Esta huelga general llegó a agrupar a alrededor de 9 millones de trabajadores. Debido a la presión social, el primer ministro George Pompidou ordenó reabrir La Sorbona. No obstante, durante dos semanas se sucedieron las ocupaciones de talleres y fábricas, siendo conocidos los casos de la fábrica Sud-Aviation en Nantes o Renault en Billancourt; también de edificios públicos, como, por ejemplo, por parte tanto de estudiantes como de artistas y cantantes, en el Teatro Odeón, el Teatro Nacional Popular o la Opera Cómica.

 

La “revolución” estudiantil había sido puramente cultural, y solamente una revolución realizada por la clase trabajadora -que removiera la estructura económica- habría podido ser real. Las organizaciones tradicionales como el Partido Comunista Francés (PCF) o la organización sindical CGT, ambas de tendencia estalinista, estaban lejos de promover una revolución. Habían observado con desconfianza la revuelta estudiantil, considerando a los estudiantes “pequeños-burgueses contaminados por infantil izquierdismo”. Entre la juventud el marxismo-leninismo había dejado de ser la ideología de referencia para serlo otras vertientes del marxismo (maoísmo, guevarismo o trotkismo) o el anarquismo. Dada la posición de las organizaciones obreras tradicionales solamente existía una posibilidad revolucionaria: la constitución de consejos obreros en las empresas ocupadas. Llegaron a existir casos de autogestión como por ejemplo en la industria de los transistores. En la fábrica Sud-Aviation los obreros estuvieron tres semanas sin gerentes burgueses, experiencia a la que se sumaron técnicos, aunque el experimento no llegó a más. La huelga general acabó encauzándose hacia reivindicaciones concretas como el aumento de salarios. El 25 de mayo se iniciaron las negociaciones entre las partes sindical, patronal y gobierno. Por parte de la CGT estuvo presente el secretario general Georges Séguy. El 27 se llegaba a los llamados Acuerdos de Grenelle que implicaban un aumento del 35% del salario mínimo, y un 12% de aumento promedio de los sueldos para los trabajadores. A pesar de que gran parte de los trabajadores rechazaron el acuerdo -en ese sentido en Renault abuchearon a Séguy-, esto determinó el fin de la aventura.

 

EL FRACASO: LLEGABA EL VERANO…

 

Algunos intelectuales destacados en aquellos momentos eran Jean-Paul Sartre, Herbert Marcuse o Guy Debord. A pesar de que se los ha intentado presentar como referentes teóricos clave en los acontecimientos de mayo del 68, su papel fue más bien modesto, o directamente nulo. La mayor aportación de la Internacional Situacionista, de la que Debord era el principal representante, fue poner de moda las pintadas en las calles: “Prohibido prohibir”, “La imaginación al poder”, etc. Sartre mantuvo que los estudiantes habían expandido el campo de lo posible, y que su imaginación era superior a la de los obreros. Marcuse, que había adulterado el marxismo hasta desposeerlo de su significado original, sustituyó a la clase obrera por los marginados como sujeto “revolucionario”. Una visión mucho más clara tuvo el Movimiento 22 de Marzo, pues a pesar de ser estudiantes, reconocieron el papel clave de la clase trabajadora en cualquier revolución digna de ese nombre. Uno de los sus miembros sostuvo: “pienso en una federación de consejos obreros, en los soviets, en una sociedad sin clases donde no exista la división social del trabajo entre trabajadores intelectuales y manuales. En cuanto a las formas precisas de organización, aún no se pueden definir. Hay ejemplos, modelos históricos, a lo sumo” [2]. Cohn-Bendit manifestó: “el objetivo es la caída del régimen. Pero no depende de nosotros que esto se logre. Si fuera el objetivo del Partido Comunista, de la CGT y de las otras centrales sindicales, no habría problemas: el régimen caería en quince días porque nada podría oponerse a la fuerza de toda la clase obrera […] El cambio radical de las estructuras de nuestra sociedad sólo sería posible en caso de que pronto, por ejemplo, convergieran las circunstancias de una grave crisis económica, la acción de un poderoso movimiento obrero y una vigorosa lucha estudiantil. Hoy no están reunidas estas condiciones. En el mejor de los casos puede esperarse la caída del gobierno” [3].

 

En uno de los manifiestos que circularon en aquellos días, conocido como “Carta a la Sorbona”, se expresaban sin embargo ideas particularmente perniciosas que arrastramos hasta nuestros días: “el aburguesamiento de la clase obrera, disimulado por falsas reivindicaciones, ha sido el objetivo del capitalismo moderno […] El estudiante ha devenido el ‘proletario’ de la burguesía, el obrero el ‘burgués’ del Tercer Mundo […] La revolución burguesa fue jurídica, la revolución proletaria fue ‘económica’. La nuestra será social y cultural, para que el hombre pueda devenir él mismo, y no se contente más con una ideología humanizante y paternalista”. “Rechacemos todas las divisiones perpetuadas, consciente o inconscientemente, del proletario y del burgués”. “Rechacemos también la división de ciencia e ideología […] No queremos estar dirigidos por las leyes de la ciencia, ni por las de la economía, o los imperativos de los progresos técnicos”. [4] Básicamente, aquí se encuentran en germen algunas de las concepciones que luego adoptaría el postmodernismo: abandono de la lucha de clases (y de la clase trabajadora como sujeto revolucionario), predominio de las luchas culturales, ensalzar el elemento estético, desprecio por la ciencia… Estos hijos de la burguesía, pretendiendo constituirse en vanguardia, avanzaron los males que nos afectan hoy día como clase trabajadora en las organizaciones revolucionarias.

 

Volviendo a los acontecimientos que nos ocuparon en el anterior apartado, nos encontramos ya en el mes de junio, cuando todo volvió a la normalidad. A principios de ese mes la mayoría de huelgas habían finalizado, habiendo desalojado la policía a los trabajadores más díscolos como en el caso de la siderúrgica Flins o la fábrica de Renault. El 12 de junio se prohibieron las manifestaciones por todo el país. La mayoría de estudiantes, no obstante, ya habían abandonado las calles antes, para iniciar sus vacaciones. Los días 23 y 30 de junio se celebraron elecciones legislativas reforzando su posición la Unión de Demócratas por la República (UNR) liderada por Charles de Gaulle. El PCF perdía gran parte de su electorado. Y de aquella supuesta revolución no quedó nada. Con el paso de las décadas es difícil rescatar nada positivo de aquella experiencia. Es particularmente interesante destacar -ya que puede resultar paradigmático- el rumbo seguido por el entonces “anarquista” Cohn-Bendit, que en 1984 se incorporó a Die Grünen (Los Verdes), ganando una banca en el Parlamento Europeo. ¿Os sorprende?. También es inevitable señalar que este sujeto, antaño promotor de la liberación sexual, ha estado implicado en vario casos de abuso infantil. [5]

 

CONCLUSIONES

 

Algunas lecciones que podemos extraer de esa experiencia es que la cantinela del espontaneísmo es un lastre; hace falta preparación revolucionaria. Las revoluciones no se producen por arte de magia. En este sentido es absolutamente necesario tener una organización de carácter revolucionario, disciplinada y seria, donde se organice a la clase trabajadora.  También hay que tener en cuenta la situación objetiva, valorar las fuerzas disponibles, las posibilidades de acción, y no dejarse llevar por lemas tan grandilocuentes como vacíos. Una revolución no se hace con grafitis en las calles, por mucho artista frustrado que se crea líder de masas. Y desde luego no puede tener un carácter festivo, como pasaba en las calles de París; una revolución no consiste en organizar una rave o montar un botellón. En las jornadas de mayo del 68 comenzaba a asomarse la patita del postmodernismo, cuyo pilar más tóxico sería la negación de la clase trabajadora como sujeto revolucionario. Es más que evidente que los estudiantes no pueden hacer una revolución, ya que no representan una clase social; solamente actuando sobre el terreno económico, en el ámbito de las relaciones productivas, podemos producir cambios sociales profundos que merezcan el calificativo de revolución. Y la única revolución posible será la que acabe con el modo de producción capitalista. Básicamente nos han vendido como revolución lo que simplemente fue una algarada juvenil. El acontecimiento más importante de aquellos días -que podría haber marcado la diferencia- fue la gran huelga general que logró movilizar a millones de trabajadores, pero no pudo ser; no existía ni la estrategia ni la organización. Aprendamos algo de la experiencia y dejemos de repetir los mismos errores.

 

BIBLIOGRAFIA

 

[1] Gómez, O. (2001). Mayo del ’68. La primavera de la utopía. Longseller: Argentina, pp. 25-26.

[2] Cuadernos de Marcha. Los Estudiantes, nº15, julio 1968, p. 70.

[3] Ibid., p. 25-27.

[4] Ibid., p. 93-96.

[5] https://www.dw.com/en/pedophilia-accusations-haunt-green-politician/a-16791213