La Dona que no volia parlar frances

Rosario Dolcet, exiliada a França, es va negar a aprendre l’idioma en protesta pel tracte als refugiats espanyols. Per Eduardo Pérez per al Salt

A mitjan anys 50, a Carcassona, localitat occitana del sud de França, Rosario (o Roser) Dolcet és una petita celebritat. No pel que fa, sinó precisament pel que no fa. Absolutament en tota circumstància, Rosario parla en castellà o en català. Ningú li ha escoltat una paraula en francès.

Al principi els seus veïns francesos pensaven que potser se li donaven malament els idiomes i estava en procés d’aprendre francès. Impossible, si porta a França des de 1939, quan va acabar la guerra a Espanya. Suposant que sigui lenta en un aprenentatge (que tampoc és imprescindible, donada la quantitat d’espanyols que habiten en la zona), ni tan sols sap dir oui o merci?

Altres persones van deduir que la causa podria estar en la seva timidesa, en què fora tan summament introvertida com per a rebutjar la integració al país fins al punt de no dirigir la paraula a la població local. Aviat ho van descartar. Quan ho necessita, Rosario no té cap problema a comunicar-se amb qualsevol francòfon, però sempre, sempre, en les seves llengües natives o mitjançant la mímica.

A poc a poc es va anar difonent el veritable motiu per la qual aquesta catalana ja septuagenària, ja coneguda com la femme qui ne parle pas français, es comporta d’aquesta manera tan estranya. La revelació solia córrer de part dels incauts i incautes que, periòdicament, aborden a Rosario per a fer-li la pregunta. El rostre de la senyora, fins a aquest moment afable, s’endureix i la seva boca s’obre per a desencadenar un discurs que sempre comença amb el mateix exabrupte: “Els francesos sou com els feixistes”.

LA GRAN PROPAGANDISTA DEL TÈXTIL CATALÀ

Aquesta dona de cos petit i prim i personalitat irresistible va néixer a Vilanova i la Geltrú (Barcelona) en 1881. Amb 14 anys va començar a treballar en una fàbrica local i es va afiliar a la Federació de les Tres Classes de Vapor, una societat obrera que no estava en els seus millors moments després de la derrota de la vaga de 1890. Amb 20 anys d’edat, Dolcet va experimentar en les seves carns l’opressió sobre les dones. La seva relació amb Antoni Soler la va convertir en pionera de les “unions lliures” en la localitat. El resultat va ser el seu acomiadament de la fàbrica i, davant la impossibilitat de guanyar-se la vida, el desterrament.

Per a una altra persona, haver hagut d’escapar de tres ciutats durant els primers 36 anys de vida podria convidar a buscar una certa calma i relaxació, però en el seu cas es dóna l’efecte contrari

Va recalar a Sabadell, on en aquesta ocasió pagaria per la seva militància obrera. La seva participació en la vaga de teixidores de 1913, sense final feliç, l’obligarà a exiliar-se per primera vegada a França. Dolcet s’ha de marxar des de Sète a Montpeller. Aquesta vegada el motiu és la propaganda antimilitarista realitzada entre els soldats que sortien cap al front de la I Guerra Mundial (per aquestes dates Rosario encara parlava francès).

En 1917 Rosario Dolcet torna a Barcelona. Per a una altra persona, haver hagut d’escapar de tres ciutats durant els primers 36 anys de vida podria convidar a buscar una certa calma i relaxació, però en el seu cas es dóna l’efecte contrari. Dolcet organitza sindicats tèxtils, primer independents i després en la Confederació Nacional del Treball, segons aquesta es va convertint en el sindicat de referència a Catalunya. Parla en centenars de mítings i es posa al capdavant dels grups de dones que assalten comerços quan hi ha vaga. Per a quan en 1931 arriba la República, ella és una de les més conegudes cenetistas del país. Vídua —el seu company va morir en els enfrontaments de Maig del 37— i derrotada, en 1939 pren rumb a França.

“PER TOT AIXÒ NO PARLO FRANCÈS”

La comparació que fa Rosario entre francesos i feixistes no sol ser ben rebuda per interlocutors que no perden ocasió de recordar la contribució francesa a la derrota dels nazis i el feixisme en la II Guerra Mundial de la dècada anterior. Molts es van, a vegades després d’un intercanvi d’insults amb aquesta insolent espanyola que sembla haver perdut la raó.

Uns altres es queden amb l’utòpic objectiu de convèncer-la de la seva equivocació. Dolcet els porta a la seva casa. Els ensenya les fotografies i retallades de periòdic que té emmagatzemats, principalment dels anys 1938 i 1939. L’orgull dels francesos va cedint a mesura que Dolcet desplega el seu arsenal. Aquí estan les declaracions del Govern francès insultant als “indesitjables” refugiats espanyols, els gestos d’apaivagament cap a Hitler, els acords diplomàtics amb Franco. També estan les mostres de les condicions de vida en els camps d’internament francesos: Gurs, Argèles-sud-*Mer, Rivesaltes. En cadascun, desenes de milers d’espanyols gaudint de la ‘hospitalitat’ francesa: fam, falta d’aigua potable, cap resguard davant el vent o la pluja, abusos dels guàrdies.

Rosario obre les mans, abastant tot el material. “Per això, per això no parlo el teu idioma!”, insisteix al francès que ajup el cap davant aquesta senyora que acaba de tirar per terra el seu orgull nacional.

VERSION CASTELLANO:

La Mujer que no queria hablar frances

Rosario Dolcet, exiliada en Francia, se negó a aprender el idioma en protesta por el trato a los refugiados españoles. Por Eduardo Pérez para El Salto

A mediados de los años 50, en Carcasona, localidad occitana del sur de Francia, Rosario (o Roser) Dolcet es una pequeña celebridad. No por lo que hace, sino precisamente por lo que no hace. Absolutamente en toda circunstancia, Rosario habla en castellano o en catalán. Nadie le ha escuchado una palabra en francés.

Al principio sus vecinos franceses pensaban que quizá se le daban mal los idiomas y estaba en proceso de aprender francés. Imposible, si lleva en Francia desde 1939, cuando acabó la guerra en España. Suponiendo que sea lenta en un aprendizaje (que tampoco es imprescindible, dada la cantidad de españoles que habitan en la zona), ¿ni siquiera sabe decir oui o merci?

Otras personas dedujeron que la causa podría estar en su timidez, en que fuera tan sumamente introvertida como para rechazar la integración en el país hasta el punto de no dirigir la palabra a la población local. Pronto lo descartaron. Cuando lo necesita, Rosario no tiene ningún problema en comunicarse con cualquier francófono, pero siempre, siempre, en sus lenguas nativas o mediante la mímica.

Poco a poco se fue difundiendo el verdadero motivo por la que esta catalana ya septuagenaria, ya conocida como la femme qui ne parle pas français, se comporta de esta forma tan extraña. La revelación solía correr de parte de los incautos e incautas que, periódicamente, abordan a Rosario para hacerle la pregunta. El rostro de la señora, hasta ese momento afable, se endurece y su boca se abre para desencadenar un discurso que siempre empieza con el mismo exabrupto: “Los franceses sois como los fascistas”.

LA GRAN PROPAGANDISTA DEL TEXTIL CATALÁN

Esta mujer de cuerpo pequeño y delgado y personalidad arrolladora nació en Vilanova i la Geltrú (Barcelona) en 1881. Con 14 años empezó a trabajar en una fábrica local y se afilió a la Federación de las Tres Clases de Vapor, una sociedad obrera que no estaba en sus mejores momentos tras la derrota de la huelga de 1890. Con 20 años de edad, Dolcet experimentó en sus carnes la opresión sobre las mujeres. Su relación con Antoni Soler la convirtió en pionera de las “uniones libres” en la localidad. El resultado fue su despido de la fábrica y, ante la imposibilidad de ganarse la vida, el destierro.

Para otra persona, haber tenido que escapar de tres ciudades durante los primeros 36 años de vida podría invitar a buscar cierta calma y relajación, pero en su caso se da el efecto contrario

Recaló en Sabadell, donde en esta ocasión pagaría por su militancia obrera. Su participación en la huelga de tejedoras de 1913, sin final feliz, la obligará a exiliarse por primera vez en Francia. Dolcet se tiene que marchar desde Sète a Montpellier. Esta vez el motivo es la propaganda antimilitarista realizada entre los soldados que salían hacia el frente de la I Guerra Mundial (por estas fechas Rosario aún hablaba francés).

En 1917 Rosario Dolcet regresa a Barcelona. Para otra persona, haber tenido que escapar de tres ciudades durante los primeros 36 años de vida podría invitar a buscar cierta calma y relajación, pero en su caso se da el efecto contrario. Dolcet organiza sindicatos textiles, primero independientes y luego en la Confederación Nacional del Trabajo, según esta se va convirtiendo en el sindicato de referencia en Catalunya. Habla en cientos de mítines y se pone al frente de los grupos de mujeres que asaltan comercios cuando hay huelga. Para cuando en 1931 llega la República, ella es una de las más conocidas cenetistas del país. Viuda —su compañero murió en los enfrentamientos de Mayo del 37— y derrotada, en 1939 toma rumbo a Francia.

“POR TODO ESO NO HABLO FRANCÉS”

La comparación que hace Rosario entre franceses y fascistas no suele ser bien recibida por interlocutores que no pierden ocasión de recordar la contribución francesa a la derrota de los nazis y el fascismo en la II Guerra Mundial de la década anterior. Muchos se van, a veces tras un intercambio de insultos con esta insolente española que parece haber perdido la razón.

Otros se quedan con el utópico objetivo de convencerla de su equivocación. Dolcet les lleva a su casa. Les enseña las fotografías y recortes de periódico que tiene almacenados, principalmente de los años 1938 y 1939. El orgullo de los franceses va cediendo a medida que Dolcet despliega su arsenal. Ahí están las declaraciones del Gobierno francés insultando a los “indeseables” refugiados españoles, los gestos de apaciguamiento hacia Hitler, los acuerdos diplomáticos con Franco. También están las muestras de las condiciones de vida en los campos de internamiento franceses: Gurs, Argèles-sur-Mer, Rivesaltes. En cada uno, decenas de miles de españoles disfrutando de la ‘hospitalidad’ francesa: hambre, falta de agua potable, ningún resguardo ante el viento o la lluvia, abusos de los guardias.

Rosario abre las manos, abarcando todo el material. “¡Por esto, por esto no hablo tu idioma!”, insiste al francés que agacha la cabeza ante esta señora que acaba de tirar por tierra su orgullo nacional.